La llegenda del "pastoret"
Les primeres referències al fet i al personatge es troben escrites pel prevere Jerónimo Vives de Portes a les pàgines introductòries del llibre municipal de comptes corresponent a les Entrades de l’Administració de l’edifici de l'ermitori, iniciat en fer-se càrrec del mateix l’any 1741:
- “En la ribera del río de Millars y en su barranco se encontrava una pequeña hermita con una imagen de Nª Sra. Con el título de Nª Sra de Gracia, la que se encontró una cueva poco después (según tradición antigua) de la fundación de Villa real, y manifestada por un pastorcillo, que guardava unas poquitas ovegitas, el que dio cuenta a los vesinos de la villa, y que dada esta noticia el pastorcillo y ovejas se desaparecieron y que en nunca se tuvo noticia después del pastorcillo ni de las ovejas. Y que esta dicha hermita pequeña y dicha Sta Imagen de la Virgen está dentro el término de Villa Real, y no a larga distancia. Estas son todas las noticias que no con poco desvelo y mucho trabaxo he podido alcansar de la Sta. Imagen de Nª Sra. de Gracia”.
Mai abans cap historiador, com per exemple Martí de Viciana en la seua “Crònica del Regne de Valencia” (1564), ni tampoc l'abundant documentació municipal, havia reflectit l’existència de tan misteriós pastor ni de la troballa, que en tot cas no hauria de ser tan antiga como la tradició deia, ja que es tractava d’una imatge del període protogótic.
Al cap de mig segle (1792), el frare franciscà Juan Bautista Inza al redactar una novena en honor de la Mare de Déu de Gràcia, que titula “La ribera del Mijares habitada de la divina gracia”, recull el tema ornant-lo amb molts del tòpics habituals en les llegendes de les anomenades “marededéus trobades” esteses per tot arreu de la nostra geografia:
- “Pastoreava su rebaño, junto a las corrientes de el Río Mijares, uno de aquellos Pastores antiguos, cándidos por la inocencia de sus costumbres. Quando ved aquí, que en uno de aquellos felices días se le apareció una Señora agraciada, que es muy posible mandase al Pastor, diese parte a la ilustre Villa, de lo que acabavan de ver sus ojos. Dado por el Pastor el aviso, y apenas dado fe el pueblo de su embaxada y narración sencilla, Clero, y Villa acudió en Procesión al afortunado sitio, y hallando en él a la Soberana Imagen , la trageron con toda reverencia y júbilo del corazón al Pueblo. Pusieronla en el Templo, más al otro día se restituyó al mismo sitio, practicando esta ceremonia tantas veces, quantas era menester, para que la Villa entendiese ser voluntad de Dios y de la Madre Virgen, que su Santa Imagen fuese adorada en el lugar mismo de su aparecimiento. Entendida así la voluntad del Uni-trino, levantó la Villa una hermosa Hermita.”
La florejada prosa del religiós, entroncada amb el decadent barroquisme de la època, no amaga la contradicció de que les imatges “trobades” tradicionals prenen habitualment en el seu nom alguna característica del seu entorn natural: “la font”, “la cova”, “l’avellà”, “la balma”, “el lledó”, etc. mentre que a diferència d'aquelles marededéus amb relat miraculós d'origen medieval, la present conserva l’advocació essencial de la Verge Maria com “plena de gràcia” sense cap d’aquells distintius, i que tampoc cap dels llibres parroquials de visites dels Bisbes de la diòcesi reflecteix cap dels imaginatius detalls de l’autor de la devota novena, limitant-se a indicar l'existència d'una ermita a certa distància de la població.
Malgrat aquestes raonables circumstàncies i que l’únic document aportat al seu favor pel pare Inza és un text de l’any 1394, que no transcriu i que ell mateix reconeix com inexistent als arxius parroquials, la pietosa narració llegendària va ser transmesa pel clergat local durant el segle XIX fins arribar als llibres dels preveres Juan Bautista Candau “La Gracia en Villarreal” (1907) i Benito Traver “Historia de Villarreal” (1909) que contribuïren, en especial el segon, a donar valor històric al difús relat original, incorporant inclús detalls de la seua pròpia creació, amb sentimental mentalitat plenament post romàntica:
- “Sin dilación de tiempo, porque el amor, devoción y celo, no consienten tardanza, saldrían de Villarreal el estado eclesiástico y secular y un buen número de vecinos que, llevados de la piadosa novedad y guiados por el sencillo pastor, llegarían al sitio que había sido teatro de su mayor dicha. Con sumo cuidado quitarían de la cueva indicada por el pastor, las piedras y tierra que en parte estaría cubierta, y en su concavidad debieron hallar la imagen de la Santísima Virgen, que por tantos siglos había permanecido encerrada en aquella lóbrega estancia. Es de suponer que apenas fue sacada la Santa imagen de María del lugar donde estaba, la adorarían los circunstantes con profundo rendimiento, y le darían gracias por el gran beneficio con que les favorecía, queriendo ser su vecina y moradora entre ellos, para atender a sus necesidades y bendecir sus familias, sus campos y cosechas”.
L’abundant documentació existent tant a l’Arxiu Històric Municipal com al de la parròquia de Sant Jaume, relativa a l’autèntica formació i trajectòria històrica de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, estudiada i publicada per diversos investigadors, no ha impedit que la devota llegenda sorgida a mitjans del segle XVIII haja estat considerada com a real fins als nostres dies, i que inclús al seu costat hagen sorgit altres teories no menys imaginatives i contradictòries sobre la procedència de la imatge i les característiques de l'ermita on és venerada pels fidels.
L'escultura del simbòlic i graciós “pastoret” de la llegenda que rep als visitants a l’ermitori és obra de l’escultor José Ortells i va ser situada a la placeta davant de l’edifici de l'ermita l’any 1920.
