Felip V
Contingut
POLÍTICA INTERIOR
El 24 de novembre de 1700, Felipe va ser proclamat Rei de Castella i Aragó. Aquesta proclamació no va ser reconeguda per Àustria, que volia fer valer la candidatura de l'Arxiduc Carles, segon fill de l'Emperador Leopold I i besnét de Felip III. Això va propiciar l'esclat de la guerra de Successió espanyola entre Castella i la França de Lluís XIV, i l'Aliança de l'Haia (1701), constituïda per les restants potències europees (Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Prússia i altres principats alemanys), que es van alinear al costat de Àustria per intentar contrarestar l'hegemonia francesa a Europa.
Mentrestant, Felip V havia arribat a Madrid l'abril de 1701, prestant jurament com a Rei davant les Corts castellanes. El 16 de setembre, el rei va entrar a Saragossa entre aclamacions de Visca Felip Quart, rei d'Aragó! Felip V va jurar els furs aragonesos i se li va reconèixer com a Rei. El dia dos d’octubre va jurar en la catedral de Barcelona les Constitucions de Catalunya, rebent a canvi l’homenatge dels tres estaments com a rei d’Espanya. El 12 d’octubre va presidir les Corts Catalanes (les primeres des de 1636) al monestir de Sant Francesc i va restar a Barcelona durant sis mesos. El jurament dels Furs a València, reclamat en diverses ambaixades davant el monarca pels tres estaments de les Corts, de les quals la darrera sessió havia estat en 1645, va ser ajornat i finalment suspès a causa dels nous esdeveniments.
GUERRA DE SUCCESSIÓ A LA CORONA D'ESPANYA
Estant de visita al regne de Nàpols al maig següent, els aliats li varen declarar la guerra, pel que va participar en diversos combats al nord d’Itàlia on va ser ferit. Des de Gènova va retornar a la península i el 20 de desembre va fer entrada en Barcelona, on se’l va rebre amb víctors, se va realitzar un Te Deum i va passar tres dies de celebracions, i el Nadal al monestir de Montserrat, abans del retorn a Madrid. Més tard, el 1703, Carles d’Habsburg, segon fill de l’emperador Leopold I va ser proclamat rei d’Espanya a Viena amb 18 anys. Portugal i Savoia entrarien al costat de l'aliança austríaca, mentre que Catalunya canvia de bàndol, mantenint el ressentiment contra els francesos arran de la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya transpirinencs, i el temor de la burgesia catalana amb el risc de la competència francesa en la producció tèxtil.
Al 16 de novembre de 1705 els tres Comuns de Catalunya i el Consell d’Aragó, organismes dels furs de la Corona, reconegueren a l’arxiduc Carles com a rei d’Espanya. L’entrada a València de les forces dels generals Basset i Nebot, al servei dels aliats austriacistes va ocórrer un més després. A diferència dels altres territoris, les ciutats valencians no es varen inclinar clarament per un dels dos bàndols en conflicte, malgrat la intensa campanya propagandística a favor de l’Arxiduc entre l’estament camperol més humil, de manera que va existir una pluralitat de situacions. Durant el conflicte, les tropes borbòniques que intentaren arribar a València, ocupada pels partidaris de l’Arxiduc Carles, van assaltar Vila-real en veure’s atacades per un grup de resistents austriacistes que els tancaren el pas, produint-se així un gravíssim conflicte amb nefastes conseqüències per als habitants de la vila.
La guerra va ser llarga i amb daltabaixos, però Felip V va poder afermar-se a Castella gràcies al suport militar francès que va propiciar les decisives victòries d'Almansa (1707), i, sobretot, Brihuega i Villaviciosa (1710). L'Arxiduc Carles seguia comptant amb el suport dels aragonesos, però una nova circumstància havia de canviar el curs de la guerra: la mort de Josep I el 1711 convertia el seu germà Carles, en el nou Emperador austrohúngar, que renunciant a la reivindicació peninsular va abandonar a la seua sort els qui l’havien recolzat com a Rei d’Espanya. Les potències europees no estaven disposades ara a engrandir el poder d'Àustria i mitjançant els tractats d'Utrecht, Rastadt, Baden i Anvers (1713-1715) van acordar al final de la guerra a canvi que Espanya lliurés a Àustria els territoris de Nàpols, Sardenya, Toscana, el Milanesat i Flandes, i cedís a Anglaterra Gibraltar i Menorca.
ACCIONS DE GOVERN
Felip V es va convertir així en el monarca efectiu de la Corona hispànica. Els decrets de Nova Planta (1716) sancionen la nova realitat política en suprimir els privilegis forals de Catalunya i Mallorca, i confirmar l'abolició dels furs d’Aragó i de València, realitzada durant la guerra, en ser declarats rebels i traïdors a la corona els seus súbdits, cosa que en el cas valencià resultà un càstig indiscriminat i per tant prou injust. Durant la guerra, Felip V va nomenar com a regent la reina Mª Lluïsa de Savoia, assessorada per un consell presidit pel cardenal Portocarrero. No obstant això, les principals decisions polítiques van estar en mans de la princesa Mariana de los Ursinos, que va impulsar importants reformes, entre les quals destaquen la restauració de la Hisenda, la protecció de la burgesia i la centralització administrativa. Aquesta política continua, amb períodes de retrocés, després de la guerra.
D'altra banda, Felip V impulsa una política de foment de la investigació: creació de la Llibreria Real (germen de la Biblioteca Nacional) i de la Reial Acadèmia Espanyola (1714). No obstant això, el 10 de gener de 1724, Felip V va abdicar en el seu fill Luis I. Però la prematura mort d'aquest, el 31 d'agost del mateix any, el va obligar a ocupar el tron de nou. La segona part del seu regnat es va iniciar amb un acostament a Àustria i va estar marcada per l'exercici d'una política molt més realista que la del període anterior, els artífexs van ser José Patiño, José Campillo i el Marquès de l'Ancorada. En política interior es va dur a terme un programa d'intensa reorganització econòmica mitjançant l’impuls del comerç amb les Índies, la creació de Companyies per al subministrament de matèries primes i el suport al desenvolupament d'una incipient indústria. Tot això va ser possible gràcies a l'eficàcia dels homes que es van succeir al capdavant del govern, ja que el monarca va patir durant els últims anys de la seua vida un fort desequilibri mental que l’incapacitava per governar.
POLÍTICA EXTERIOR
La política exterior dels tres primers lustres del llarg regnat de Felip V va estar marcada per la guerra de Successió, conflicte intern i internacional al mateix temps, que va finalitzar el 1714. Aquest mateix any, i després de la mort de la Reina Maria Lluïsa de Savoia, Felip V va casar amb Isabel de Farnesio de Parma i la influència francesa que havia presidit la primera fase del seu regnat és substituïda per l'orientació italiana. Les noves directrius de la política exterior espanyola, inspirades per la Reina i dirigides per Julio Alberoni (cardenal des de 1717), estan encaminades a la recuperació de les possessions italianes perdudes en els tractats d'Utrecht i Rastadt. Entre 1717 i 1718 Espanya ocupa Sardenya i Sicília, però la Quàdruple Aliança (França, Anglaterra, Holanda i Àustria) l'obliga a tornar-les i li lliura a canvi els ducats de Piacenza, Parma i Toscana per als Infants Carles i Felip. Després del breu episodi del regnat de Lluís I, la política exterior de la segona part del regnat de Felip V persegueix la integració d'Espanya en el sistema d'equilibri europeu mitjançant l'acostament de França i Anglaterra. L'aliança amb França va desembocar en els anomenats Pactes de Família, que van implicar a Espanya en les guerres de successió polonesa (1733-1738) i austríaca (1740-1748). Però en contrapartida els exèrcits espanyols es van apoderar de Nàpols i Sicília, que serien reconegudes a favor del Príncep Carlos, a canvi de la seua renúncia als ducats de Parma i Piacenza (1738).
FAMÍLIA REIAL
De les primeres núpcies de Felip V amb Maria Lluïsa de Savoia (1701), van néixer quatre fills: Lluís I, el futur Ferran VI, que seria el seu successor, i dos fills que van portar el nom de Felip i van morir en la infància. Més nombrosa encara va ser la descendència del seu matrimoni amb Isabel de Farnesio: Carlos (Rei de Nàpols i, després, Rei d'Espanya en succeir al seu germanastre Ferran VI), Francisco (que va morir als pocs dies de néixer), Maria Ana Victòria (casada amb el Rei de Portugal José I), Felipe (Duc de Parma, Piacenza i Toscana), Maria Teresa (casada amb el fill i successor de Lluís XV de França, Luis de Borbó), Luis Antonio Jaume (arquebisbe electe de Toledo, que va renunciar al càrrec i va adoptar el títol de Comte de Chinchón) i Maria Antònia Fernanda (casada amb el Rei de Sardenya, Víctor Amadeo III).
