Juan de Molina, fra Pedro
General de l'Orde Franciscana (Onil,1698 - Vila-real,1775)
Pedro Juan (o Juanete) de Molina va nàixer el 5 maig 1698 a la vila d'Onil, hui pertanyent a la província d'Alacant, fill de Gabriel Juan i de Rosa Molina, al si d'una família profundament creient en la qual set dels seus membres es van consagrar en diversos instituts de vida religiosa (el seu germà Antonio Juan de Molina el va succeir com a comisari general dels franciscans). En el cas de Pedro, la seua vocació el porta a incorporar-se als quinze anys als franciscans descalços, seguint la reforma iniciada pocs anys abans per Sant Pere d'Alcàntera. En el convent valencià de Sant Joan de la Ribera completarà els seus estudis fins a arribar al Lectorat i més tard arriba a ser el primer alcantarí que aconsegueix el Doctorat després defensar la seua tesi en Teologia Escolàstica a la Universitat de València.
Pels seus mèrits personals és elegit Secretari General de l'Orde i marxa a Roma on, entre d'altres importants gestions, com la postulació de la causa de beatificació de fra Andrés Hibernón, es fa càrrec de crear una seu per als franciscans reformats. Arriba a acords amb la Confraria dels Gonfalone, administradora de l'ermita dels Quaranta Màrtirs, al barri de Trastevere, i després d'adquirir les cases i horts voltants comença la construcció d'un convent que, pres el 1738 sota la seua protecció per Felip V de Borbó, es culminarà en 1747 seguint el projecte de l'arquitecte barroc Giuseppe Sardi. A la volta de la nau principal el pintor Mateu Pannaria representa la "Glòria de Sant Pasqual Baylón", ja que l'església afegeix la seua advocació a la dels "Santi Quaranta”.
General de l'Orde
L'any 1740 Pedro Juan de Molina és nomenat procurador dels franciscans descalços a Espanya i dels frares menors recol·lectes de França, en el Capítol celebrat a Valladolid. Durant el seu exercici, segrega la part sud de la ja molt extensa província alcantarina de Sant Joan Baptista, i constitueix una nova Custòdia, sota el nom de Sant Pasqual Baylón. El seu prestigi intel·lectual fa que el 1748 i amb el beneplàcit del papa Benet XIV, fora cridat a la Cort de Madrid per tractar, al llarg de nou mesos, diversos assumptes relacionats amb la seua orde i el Consell de Castella, que amb la seua habilitat són resolts favorablement per a ambdues parts.
Durant el Capítol General celebrat a Roma el 16 de maig de 1750, presidit pel Papa Benet XIV, és elegit Ministre General dels alcantarins, càrrec que exerciria fins al 1756. Un dels seus primers propòsits va ser aconseguir que a la nau central de la basílica de Sant Pere estigués representat el titular de l'Orde alcantarina, per la qual cosa després d'obtenir l'aprovació de la Santa Seu va confiar aquest encàrrec a l'escultor valencià Francisco Vergara Bartual. L’escultura de "Sant Pere d’Alcàntera", conclosa el 1753, és obra mestra entre la seua notable producció.
La seua amistat amb Vergara, i amb altres membres de la mateixa família, és un símptoma de la visió cultural del pare Juan de Molina. Amic dels intel·lectuals il·lustrats espanyols, va potenciar les biblioteques conventuals, va realitzar encàrrecs artístics per a l'embelliment de les seues esglésies, va promoure i va regular les noves comunitats en terres americanes, va ajustar a la legalitat l'economia de molts convents, i perseguint els vicis supersticiosos va tallar els abusos existents a la predicació. Ell mateix es va distingir per l'harmonia i claredat dels seus sermons.
Després d'un període de sis anys apartat del govern, en el capítol celebrat a Màntua en 1762 va tornar a ser elegit Ministre General. En aquest segon mandat va empentar la construcció de l'església de Sant Francesc a Madrid, hui temple basilical conegut com "el Grande", la recopilació i ordenació dels canons estatutaris de les diverses rames de l'Orde franciscana, així com la formació dels religiosos en Oratòria i Estudis bíblics. Ell mateix va ser, a més d'eloqüent orador un bon redactor d'escrits, entre els que destaca la "Disertació Teològica, Històrica i Crítica sobre la Definibilitat del Misteri de la Concepció Immaculada de María Santísima" (Lisboa, 1758), en la que , no sense polèmica, se va avançar un segle a la decisió dogmàtica de la Santa Seu.
El pare Juan de Molina i Vila-real
Ja evident la seua devoció a Sant Pasqual per les accions indicades, el 14 maig 1751 va realitzar la seua primera visita com a General de l'orde al Convent del Roser de Vila-real, romanent-hi una breu temporada. Durant la seua estança va anar a visitar el sepulcre del Sant el tercer duc de Berwick i Llíria, Diego Francisco Fitzjames Stuart i Colón de Portugal, juntament amb la seua esposa Maria Teresa de Silva, portant com a ofrena un hàbit brodat en plata que el pare Juan de Molina determinà immediatament que servira per a cobrir les restes de Sant Pasqual, regalant-los a canvi la túnica que portava el cadàver. El vell hàbit del Sant va ser obsequiat com a relíquia al rei Ferran VI de Borbó.
Durant el seu segon generalat impulsa l'afegit d'un nou tram a l'església del convent vila-realenc, creant el cor alt i una façana renovada, i l'erecció d'una nova capella dedicada a Sant Pere d'Alcàntera, un recinte de no molt grans proporcions, de planta ovalada, cobert per una cúpula de teules sense vidriar. S'inicia la construcció el 24 de maig de 1764 i queda acabada el 17 d'agost de 1765.
Per a la seua ornamentació el pare Juan de Molina convoca els germans José i Ignacio Vergara, artistes impulsors de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València, cosins de Vergara Bartual, i amb qui l'unia gran amistat. El primer d'ells realitzarà la pintura al fresc de la cúpula, representant la "Aparició de la Santíssima Trinitat, la Verge i Sant Joan Evangelista a Sant Pere d’Alcàntera durant el tràngol de la seua mort" una grandiosa composició en la qual a través dels testimonis fotogràfics s’endevinen les traces de la "Glòria de Sant Pasqual" de Pannaria a Roma, segurament pels esbossos que Joan de Molina porta des d'allà; per fer-lo inverteix tot just sis setmanes, ja que iniciada la seua tasca el 18 de juliol de 1765, la dóna per acabada el 28 d'agost següent; el segon, Ignacio, serà l'autor de l'esplèndida talla del sant titular, que encara es conserva en l'actual Basílica.
José Vergara pintarà també el teló a l'oli que cobria en la seua fornícula l'escultura del sant, amb una representació de la seua "Èxtasi", i dos llenços per als murs laterals que mostraven a "Sant Pere d’Alcàntera rebent la comunió de mans de Crist" i " Sant Pere d’Alcàntera donant la comunió a Santa Teresa de Jesús". Per gràcia del seu amic pintarà a més un medalló amb la imatge de "Sant Pasqual adorant l'Eucaristia" a la façana del temple, l'arc toral de l'interior d'aquest i un altre medalló, també a la fresca en el cor representant la "Mort de Sant Pasqual". D'atribució més dubtosa sembla el quadre de Sant Antoni en el seu altar de la mateixa església. En 1768 Vergara pintarà el llenç de la fornícula de la Verge de Gràcia en el seu ermitori, i anys més tard realitzarà la decoració dels carcanyols a la cúpula de l'església Major i de la seua capella de la Comunió.
Pel que fa a fra Pedro Juan de Molina, després del Capítol General celebrat a València el 1768, decideix retirar-se de la vida pública en el convent de Vila-real. A ell arriba el 26 juny 1768 i durant una mica més de set anys porta una vida d'austeritat i sacrifici, en rigorosa observança de les regles alcantarines. Després de llarga i dolorosa malaltia va morir el 28 de juliol de 1775 prop del sepulcre de Sant Pasqual a qui tant havia admirat i en l'honor del qual va treballar repetidament. La seua pròpia sepultura, inicialment situada a l'entrada del cambril del sant, va ser traslladada a l'entrada de la Reial Capella el 2 d'abril de 1782, d'on desgraciadament va desaparèixer amb la destrucció del recinte a l'agost de 1936.
