El Calvari
L’origen dels “calvaris” o “via crucis” que antigament s’alçaven a les rodalies de les poblacions, sovint sobre alguna elevació del terreny, se pot situar en la “Via Dolorosa” que a Jerusalem marcava de manera reverent els punts relacionats amb la Passió de Crist, segons foren identificats de manera devota a l’Edat Mitjana per croats, religiosos i pelegrins de diversa índole.
A imitació d’aquella, a principis del segle XVIII els predicadors franciscans estengueren des d’Itàlia el costum del res de les catorze “estacions” o etapes del “Via Crucis” a l’interior de les esglésies parroquials o en llocs adients del seu entorn, com a pràctica penitencial. A les nostres terres, l’empenta durant el període borbònic de la ceràmica alcorina va proveir de variades representacions iconogràfiques els peirons o “capelletes” dels calvaris populars.
El Calvari del camí de l'Ermita
El darrer calvari urbà de Vila-real ocupava tota l'esplanada del que ara coneixem com a plaça del Llaurador. Havia estat construït l'any 1817 al costat del que era nou cementeri de la vila. Tenia una extensió de 14.995 metres quadrats i en el seu recinte, juntament amb les habituals catorze capelletes amb retaules ceràmics corresponents a les estacions devocionals del "via crucis" es varen aixecar altres set relacionades amb els "dolors de Maria" i la coneguda com "capelleta de les animes del Purgatori".
A la banda de dalt es va afegir en 1865 un oratori de planta quadrangular i espai interior el·líptic que va prestar molt bons serveis, tant als pares carmelites quan encara no tenien construïda l'església del seu immediat convent, com als components d'una "Asociación del Via Crucis" que celebrava la seua festa anual el tercer dia de la Pasqua de Resurrecció, així com els terciaris franciscans, organitzadors d'una processó la matinada del Divendres Sant que arribava al Calvari procedent del temple de Sant Pasqual, i inclús als veïns de les rodalies que feien la seua festa en honor del Sant Crist del Calvari.
Però no eren sols practiques pietoses les que l'ample recinte plantat de xiprers va acollir. Especialment famosos varen ser els mítings celebrats al Calvari a l'abril de 1910 amb els objectius de demanar als poders públics el tancament de les escoles laiques i la inspecció eclesiàstica dels llibres de text. El Comitè Organitzador d'aquesta convocatòria va aplegar unes dos mil persones de totes les poblacions de l'entorn. Es van fer dos sessions: una de matí per a homes i una de vesprada per a les dones. Un dels més entusiastes oradors tradicionalistes va ser el poeta Francisco Moreno i en el de les dones la esposa del jutge Carlos Sarthou, donya Lidia Vila.
El motiu que va encendre la clamorosa manifestació propagandística sembla haver estat l'actitud d'alguns republicans de la localitat que, dins del seu centre social, havien gosat de fer comentaris crítics sobre algunes accions públiques de l'Església Catòlica i a més, havien estat menjant carn un divendres de Quaresma en les sales del Casino Republicà del carrer Major.
Encara que el Calvari va donar nom oficial, tal com es coneix en l’actualitat, al carrer conegut com "de les eres" en 1920, la seua presència servia ja a començament de segle per anomenar tot el barri on se situava, la zona on hi ha ara un aparcament de vehicles a la plaça del Llaurador al final del carrer de sant Joaquim era denominada "plaça del Calvari", i consta que a finals del XIX es coneixia com "camí del Calvari" la part del camí de l'Ermita que arribava fins a les seues portes, des dels ponts de la parafanga.
Havent quedat l’espai del Calvari pràcticament integrat dins de la població, al març de 1936 va ser projectat al seu solar per les autoritats municipals un centre educatiu de modernes característiques capaç d’acollir 500 alumnes, a més de classes per a cent pàrvuls, biblioteca, museu escolar, sala d’atenció mèdica, dutxes i lavabos, etc., dissenyat per l’arquitecte castellonenc José Gimeno Almela.
Malgrat que, no sense greu polèmica amb els sectors més religiosos de la població, les tàpies del Calvari varen ser enderrocades el dia primer de maig, l’esclat de la Guerra Civil i les dificultats administratives i econòmiques van causar que el projecte no puguera portar-se a efecte, completant la planificació pedagògica ja iniciada amb els nous centres públics “Cervantes", “Concepción Arenal” i el del barri de “la Huerta”, anomenat inicialment "Guitarrista Tárrega”. Al març de 1973 va ser adjudicada la urbanització del solar de l'antic Calvari, després d'indemnitzar els responsables del Bisbat de castelló, que havian registrat la propietat a nom de la Diòcesi.
Altres Calvaris
Espais devocionals semblants varen existir també amb anterioritat a les rodalies del poble. D'un d'ells queda encara la denominació d'un carrer: el de les Creus Velles. La primera secció, més ampla, entre el carrer de Sant Cristòfol i el de la Soledat, mostra clarament el rectangle aproximat on s'entenia. Sembla que va tenir també un xicotet oratori, iniciat en 1765, però ja a mitjans del segle XIX el recinte estava molt abandonat i s 'utilitzava com a corral per al ramat, propietat d'un tal Bayer.
Contemporani d'aquest, però totalment desaparegut en totes les seues empremtes, hi va haver també un altre front a l'antic hospital de la vila. El seu perímetre estava delimitat aproximadament per la volta que ara defineixen els carrers del Rei En Jaume, el de l’Exèrcit i el de Pere Dahera, i no sembla estrany que la seua existència estiguera vinculada a les activitats hospitalàries i a la devoció al Sant Crist. Del seu emplaçament, i del fet que donara nom al barri que l'envoltava (molt abans que es diguera "barri de Mislata", " de l'Hospital" o, simplement el "barrio") es troba clar testimoni al Padró de Bens de l'any 1776.
A més d’aquests cal fer referència també al que hi va haver a les proximitats de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, inaugurat el 5 de maig de 1746 i construït a iniciativa de fra Gabriel Montañés, guardià del convent d’alcantarins i enderrocat com el de la ciutat el 1936. I finalment el bastit en el camí de la cantera del mateix ermitori l’any 1982, en un dels més apreciats paratges del Termet.
