La Huerta

La Huerta

A "La Huerta", mai no li han dit "La Huerta". I tanmateix és per "La Huerta" que tothom la coneix. El nom popular, com passa quasi sempre, s'ha acabat imposant a tots aquells que des de les instàncies oficials se li han volgut adjudicar. Primer fou el carrer immediat, José Nebot, qui li cedí el nom, com era preceptiu mentrestant no se li n'adjudicara oficialment cap altre a aquest edifici sorgit a una zona d'expansió municipal on encara es cultivaven diversos horts amb l'ajut de la sequieta i d'una sínia. I ves per on, el més coent de tots els noms que ha rebut aquesta soferta escola, ha acabat per proporcionar-li la identitat que avui li escau més plenament: la "Huerta".

Passat un temps, l'escola adquirí una identitat més pròpia i, per extensió, més digna: la del "Guitarrista Tàrrega". Els aires marcials de la Dictadura, però, acabaren ben aviat amb aquesta vel·leïtat localista i se n'anaren ben lluny, a Astúries, a cercar un personatge que poguera proporcionar-li un nom més d'acord amb els postulats nacional-catolicistes del règim del general Franco: així, passà a anomenar-se "Vázquez de Mella" durant dècades. Vázquez de Mella, però, sempre fou un personatge estrany en l'escola i també en el barri: la prova és que després de tant de temps d'estar-hi present, pocs, d'entre veïns i alumnes, saben no sols qui fou sinó tampoc, simplement, si fou un senyor o una senyora. Uns anys després de la mort del dictador, l'Ajuntament s'acostaria a les pinacoteques pròpies per assignar-li títol al ja Col·legi Públic, que passà a dir-se "Pintor Francisco Gimeno Barón". Als veïns, però, tampoc no els importà, com no els havia importat abans: al capdavall, havien assumit sense problemes que a "La Huerta" els polítics tingueren la mania d'assignar-li sempre un altre nom que ningú d'ells feia servir.

"La Huerta" fou construïda entre 1934 i 1935. El projecte era obra de l'arquitecte José Gimeno Almela (autor de l'edifici de l'actual Auditori Municipal o de l'enreixat de l'Església Arxiprestal, entre molts d'altres) i pretenia donar instrucció a dos-cents xiquets i dues-centes xiquetes organitzats en quatre seccions masculines i quatre femenines. Els murs s'havien de construir de maçoneria hidràulica; el cel ras, de canya partida i entramat de fusta; els pujants i els llindars de rajola i formigó; la teulada (de quatre aiguavessos tot i que els dels extrems molt reduïts), de teula àrab; el paviment, de mosaic hidràulic. I tot afermat amb morter de calç, el qual, segons les prescripcions del projecte, hauria de constar de dues parts d'arena neta i una de calç, al marge de l'aigua que vinguera a necessitar.

El pressupost amb què s'inicià el procés de contractació era de 169.123 pessetes amb 54 cèntims, encara que finalment se li adjudicà en pública subhasta al constructor de Castelló Marcelo Martín Guerra per una quantitat inferior a la inicial en prop de 14.000 pessetes. Les obres s'iniciaren l'11 d'octubre de 1934 i, segons les bases de la contractació, hi havia un termini previst de vuit mesos per acabar l'edificació, però en maig de 1935, el constructor posava en coneixement del consistori que el fred, el vent i les pluges havien alterat el ritme normal de les obres que no podrien estar concloses a temps. El 24 d'agost de 1935, un any i tretze dies després d'iniciades, el constructor comunicava oficialment a l'Ajuntament la conclusió de les obres.

Onze mesos després, esclatava la Guerra Civil. Quan l'ofensiva de l'exèrcit insurgent pugnava per conquistar les nostres terres, "La Huerta" acollí al refugi que la travessava pel subsòl, els veïns que fugien aterrits de les bombes de l'aviació. Molts anys després, el refugi encara ressonava als peus dels xiquets que, organitzats en files, entraven inquiets a les aules. Una remodelació recent, cegà el testimoni sorollós, tornà a pavimentar el terra i substituí les velles finestres de fusta per unes altres de més pràctiques. Amb tot, la Huerta és avui un edifici massís que reclama a crits una mà de pintura que li restaure la vella dignitat. Els amples finestrals (protegits això sí contra les pedres) s'obren a un pati on els nens troben recer, en hores de classe però també fora, per als seus jocs, lluny de cotxes i renou.

"La Huerta" conserva l'aparença encara orgullosa dels edificis que se saben més antics que els espectadors que els contemplen. Els dos pisos de què consta, l'entrada coberta que naix de la façana per sustentar-se imponent sobre dos pilars també ferms, la tanca que l'envolta i que els xiquets aprenen de ben joves a saltar, les portes enormes de reixa, el pati de sol d'obra on tots els alumnes s'han deixat, una vegada o altra, la pell dels genolls i, sobretot, la remembrança de tantes hores passades per tanta gent sota el seu sostre, formen ja ineludiblement part del paisatge del barri, imposant-hi la presència poderosa del seu volum i la rotunditat inapel·lable de la seua història.

Cap observació no trobarà en "La Huerta" els signes inequívocs de les grans fites artístiques. Sembla més aviat producte de l'enginyeria que no de l'art. No importa, però: en canvi, l'escola ha adquirit la condició de símbol. De símbol d'un barri, d'una gent. I qui sap si això no és, segurament, més important.

La construcció original del centre va ser enderrocada a l'estiu del 2007 per construir un nou col·legi.

Font: Vicent Usó Mezquita