Convent de Pares Carmelites (de Javier Goerlich)
En el cas dels frares Carmelites el seu intent de tornar a establir-se al seu antic convent de Vila-real va arribar a començaments del segle XX, trobant-se amb la dificultat de que l’edifici, després de diverses vicissituds i transformacions, havia estat adquirit per un grup de persones devotes i lliurat en usdefruit als religiosos franciscans que havien ja format comunitat pròpia al 1878.
Creació del nou convent
Després del Capítol provincial celebrat al convent d’Onda al 1923 se va donar autorització perquè dos religiosos s’establiren a Vila-real, aprofitant l’oferiment d’una alqueria al camí Vell de Borriana, on van estar fins que al juny de 1924 es traslladaren a una altra alqueria anomenada “de Sanchis” a prop de la via del ferrocarril, anomenada des d’aleshores com “alqueria del Carme”. Allí se va formar una xicoteta comunitat de religiosos, així com un incipient seminari en traslladar-se igualment els col•legials procedents del santuari de la Cova Santa. Allí va romandre el convent fins a la construcció d’un edifici en propietat.
El 21 d’abril de 1925 la comunitat de carmelites va adquirir a D. Pascual Vicent Torres un solar d’uns 4000 m2. a la dreta del camí de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia, on havia funcionat durant cert temps un velòdrom per a competicions ciclistes. Un any després començaren les obres sobre projecte elaborat per l’arquitecte valencià Francisco Javier Goerlich Lleó. Les obres avançaren a bon ritme, de manera que els religioses van poder inaugurar la primera fase de la construcció el 24 de novembre de 1927, realitzant d’immediat el trasllat de la comunitat.
L’edifici, de rajola vista presentava una façana de cinquanta metres de longitud per 16 d’altura i huit de profunditat, amb tres plantes i un torrelló sobreïxent en un dels costats. L’interior estava distribuït a l’entorn de dos claustres, un més gran com a centre del convent i altre menor per al seminari. L’espai per a la comunitat religiosa disposava de vint cel•les habitacions, biblioteca, saló, capella capitular, refectori, cuina despensa i magatzem de roba. Per als col·legials tenia tres grans sales dormitori, habitacions per al director i professors, quatre aules, sales d’estudi i de visites, menjador, infermeria, pati d’esports i altres dependències auxiliars. La terrassa sobre el segon pis se complementava amb una altra menor al primer nivell.
En el moment de l’ocupació faltaven encara dos ales del claustre major i una del xicotet, així com una capella de suficient capacitat, de manera que provisionalment els frares varen emprar per als serveis religiosos la capella de l’antic Calvari, situat al costat de la nova edificació, on van iniciar el culte públic al febrer de 1928.
Ampliacions durant la Guerra Civil
Les autoritats de la República se feren càrrec de l’edifici, destinant-lo a hospital de guerra, així com el 20 de gener de 1937 a centre-escola del servei de Transmissions de l’Exèrcit durant tot el període del conflicte civil. Durant aquest temps varen ser edificades les dos ales que faltaven de l’edifici, seguint els plànols originals, incloent un ampli saló destinat a aula d’estudis dels cadets militars, hui reconvertit en l’església del convent. En tornar a establir-se els religiosos, al final de la guerra, se trobaren el triple d’espai edificat que quan varen marxar.
També l’exèrcit franquista, després d’ocupar la ciutat el juny de 1938, va destinar el convent a quarter i hospital, retenint la propietat fins que, a insistència del pare Cabrera, provincial carmelita, va tornar a mans de l’Ordre al mes d’octubre de 1939. Encara eixe mateix any va ser reinstaurat el seminari, amb els corresponents professors i nous religiosos que feren front, a més de la lamentable pèrdua de vides humanes entre els membres de la comunitat, a les greus dificultats de la postguerra.
Últimes transformacions
El 1942 va ser erigit l’altar de la nova església al pavelló que havia estat sala d’estudi, i als anys següents se va completar amb la construcció d’un cor (1943) i d’un cambril per a la imatge de la Mare de Déu del Carme (1944). A principis de 1956 se va acabar la construcció d’un nou pavelló per allotjar una comunitat de Religioses Carmelites del Sagrat Cor de Jesús, per atendre les necessitats dels seminaristes, les quals romangueren fins al 1983, quan comença a apreciar-se un descens de les vocacions. El període més intens d’aquestes, però, havia condicionat també la construcció d’un nou pavelló de dos alçades l’any 1961, amb disseny de l’arquitecte aragonès Luis Pellejero, amb saló d’actes i sala de música, capella, salons de descans i diverses aules. I se va enderrocar la tàpia exterior del convent, cedint una part de l’espai per a via pública.
L’any 1969 va ser aprovat com a Col·legi d’Educació General Bàsica el centre d’estudis que havia estat funcionant com a Patronat “Sant Elies” des de 1952, i tres anys després va ser declarat com a Col·legi amb admissió d’alumnes externs, mentre que els seminaristes passaven a completar els Estudis de Batxillerat a l’Institut “Francisco Tárrega”, de manera que se van produir noves reformes en les instal•lacions adaptant-les als requeriments de les Lleis Educatives, amb creació de laboratoris, biblioteca, patis d’esbarjo, etc. En l’actualitat el Col•legi “Verge del Carme”, una vegada desaparegut el seminari carmelita com a tal, funciona com a Centre Educatiu Concertat, amb professorat titulat al complet, i moltes dels espais annexos al convent han estat convertits en zones esportives o aparcaments.
