Senda botànica

El passeig Botànic Calduch

És una senda vora el riu Millars que recorre el seu marge dret des del paratge del Termet, quasi bé des del molí de l’Ermita arribant fins al pont medieval de Santa Quitèria. Està dedicada a Manuel Calduch Almela.

El camí que segueix coinicideix inicialment amb el llit de l’antiga sèquia Major de Vila-real la qual va deixar d’utilitzar-se a les darreries del segle XIX quan es va millorar la seua estructura. Coneguda com de les Argamasses comença la seua construcció poc després de la fundació de la ciutat pel rei Jaume I i va ser el motor econòmic durant molts anys, quan l’agricultura era el principal fonament de riquesa de la ciutat.

El recorregut ofereix al visitant de totes les edats elements que criden a la seua curiositat:

- Restes de les parets i excavacions en roca de la primera sèquia.

- Una frondosa vegetació d’ombria on el nostre benvolgut botànic Manuel Calduch va començar el seu herbari que li donaria fama mundial.

- La caseta de la portella i la sèquia Major que donen abast al reg a Vila-real, així com el pantanet de Santa Quitèria que regula el reg tradicional a la Plana.

- El molí de Bisbal, element significatiu de l’evolució dels molins, des del seu origen fariner fins a l’aprofitament industrial que va tenir finalment.

- La nova cascada, element que dinamitza el paisatge i fa més agradable el camí per al passejant.

- Les construccions de casalicis, elements de pressió humana sobre el paratge natural.

- El pont de Santa Quitèria, manat fer per ordre expressa del rei Jaume I a un veí de la localitat anomenat Pere Dahera.

I de segur que el visitant trobarà molts més elements dignes de cridar l’atenció i estimular la seua curiositat.

Comencem a passejar.

En començar a caminar s’observa que el cingle d’aglomerat està cobert d’una vegetació afavorida per la humitat que li dona l’ombria. Trobarem una gran varietat de plantes, moltes d’elles enfiladisses que s’agarren a les parets de roca: heura, vinca, rogeta i aritjol son les més abundoses i, entre altres varietats podrem observar també: petorreta, matissa o llentiscle, arçot, romer, fenoll, arç blanc, falsa acàcia, etc. i amb sort també es poden veure les estranyes abellera i mosquera. I moltes més, però cal anar amb molta cura i no fer-les malbé doncs el lloc és molt propens a l’impacte ambiental i moltes de les plantes poden desaparèixer.

Al seguir caminant, un dels primers elements que es veuen i criden l’atenció és una cascada que deixa caure l’aigua des de la part més alta del penya-segat . Mitjançant una bomba pren l’aigua de la sèquia Major que passa soterrada prop del lloc, és elevada i cau formant la cascada que constitueix un element dinamitzador del paisatge. L’aigua torna al riu, per la qual cosa és aprofitada més avall per al reg del tarongerar.

Seguim endavant

La caseta de la portella és una estructura dissenyada per a que, en cas d’emergència, puga buidar-se l’aigua de la sèquia Major que en aquest indret passa soterrada. En ella s’observa un taulellet que ens indica on va arribar l’aigua en la crescuda de l’any 1922, i en mirar-la podem adonar-nos de la feréstega força de les eixides del riu Millars. Malgrat la importància de la data, el comportament poc civilitzat d’algunes persones han malmès el taulellet.

La construcció de la presa de Sitjar, a uns 12 quilòmetres més amunt del riu, ha fet que les crescudes siguen menys violentes doncs l’embassament regula l’aigua que baixa pel riu, per això és més difícil que les riuades arriben als nivells d’abans de l’any 1959, quan es va inaugurar el pantà, però degut a les pluges torrencials típiques dels nostres indrets sempre cal tenir molta cura amb l’aigua que pot baixar pel riu.

Més avall s’observa l’eixida de la sèquia Major a l’aire lliure que fins eixe lloc venia soterrada des de l’assut de Vila-real, més d’un quilòmetre riu amunt. A partir d’ara es veu la sèquia i es pot comprovar la magna obra fet amb pic i pala a les darreries del segle XIX. Més endavant, es regula el seu cabdal tornant al riu l'aigua que porta en excés, i a partir d’eixe lloc es dirigirà cap al tarongerar de la Vila. Abans també movia molins, però això ja és una història passada.

El Molí de Bisbal

En la seua curta història coneguda ha rebut tota una sèrie de noms que es referixen a la propietat: Bisbal (1776) o Sanmillán (1877) o a les funcions que ha fet (tatxes o gel). Es localitza més avall del paratge de l’Ermita, vora el que hui és el Pantanet de Santa Quitèria. Prenia l’aigua amb un assut de pedres i fang localitzat al lloc on comença el pantanet però, els materials amb els quals estava construït van propiciar que l’abandonament i les successives crescudes del riu el derruïren de manera definitiva, no quedant d’ell cap runa a l’actualitat.

L’estructura que s’aprecia no és l’original de quan era un molí fariner, sembla pel seu estil modernista procedir de finals del segle XIX o començaments del XX, quan va passar a ser fàbrica de gel i tatxes, d’ací els noms que també va prendre. En la seua darrera època es va transformar en molí de borra, última activitat que va desenvolupar. La crescuda que el Millars va patir l’any 1952 va afectar molt seriosament les instal·lacions i l’edifici, tancant-se aleshores de manera definitiva.

El darrer tram.

Des del molí de Bisbal el recorregut ens va mostrant vistes del pantanet, nou túnel de la sèquia, les argamasses i la paret tallada de la vella, arcs de pedra on discorria el vell llit i on cal agatxar-se per creuar-los, la presa i el pont del segle XIII, entre les coses més cridaneres.

I també és pot apreciar la pressió humana que pateix aquest indret per les vivendes que vora el riu s’han construït, algunes les quals prenen l’aigua que discorre per als regants mitjançant bombes, altres fan sobreeixir les seues fosses sèptiques al camí o prenen un terreny públic per construir-se eixides al riu, entre les actuacions no legals més comunes i que caldria evitar.

La ruta és molt interessant i deuria permetre al visitant, gran o menut, de casa o foraster, sols o acompanyat, gaudir d’un paratge net, didàctic i d’esplai.

Font: Vicent Ginés Samit i Vicent Vicent Pardells (Centre Natura CEFIRE)