Les partides del terme

De totes les dificultats que pot presentar la selecció i delimitació dels topònims, la més freqüent i complexa acostuma ser aquella referida a l’establiment de les partides de terra. Per dos motius essencialment: el primer, la notable imprecisió dels seus límits, sovint molt xicotets i vinculats a algun altre topònim o referència: siga una construcció rural, un camí, una peculiaritat del terreny o el nom d’un dels propietaris de les terres; el segon dels motius, les constants modificacions de nom que pateixen al llarg de la seua història, supeditades com estan als canvis dels posseïdors de la terra o de qualsevol altra de les circumstàncies esmentades. Aquests mateixos obstacles eren percebuts ja pels escrivans medievals quan, en deixar constància de determinats indrets, els situen mitjançant les referències alternatives pels quals eren coneguts en aquell

Tot i això, la tendència general observada en molts llocs consisteix a anar ampliant l’espai d’influència, l’abast territorial de certes partides, integrant en elles altres referències que es van deixant de fer servir. Al terme de Vila-real, es consideren exclusivament en l’actualitat sis grans partides (de manera tradicional assignades tres a l’horta i tres a la zona de secà), una de les quals va constituir la pràctica totalitat del territori de Les Alqueries, una vegada concedida la segregació administrativa d’aquell conjunt urbà.

La sèquia Major, i la seua prolongació com a sèquia Sobirana estableix el límit diferenciador de nord a sud del terme. Transversalment, les línies divisòries venen marcades pel llit del riu Sec i per l’eix de comunicació de la vila amb les localitats d’Onda i de Borriana, que ara carretera comarcal, i abans els respectius camins. Des de la vora del riu Millars, i regades per les nombroses files procedents de la sèquia Major son reconegudes les partides de Les Solades i de Carinyena (la tercera, Cap de Terme, és ara com queda dit un terme diferenciat). A la vella zona de secà queden en el mateix ordre les partides de Madrigal, Pinella i Pla Redó. El nucli urbà es situa així a l’encreuament d’aquestes quatre grans partides: Madrigal, Les Solades, Pinella i Carinyena.

Les Solades

Delimitada per la sèquia i el camí de Borriana, el seu nom evidència el caràcter al•luvial dels seus terrenys, propers a la part final del curs del riu Millars, tot i que acostuma a passar el topònim original devia referir-se només a una zona parcial del gran conjunt, possiblement la part més pròxima a la vila i a la sèquia. La primera referència trobada: “terres de les Solades de la Orta” correspon a començaments del segle XVI (AMV 63) però és perfectament plausible que el nom ja fora emprat durant el període medieval.

La partida és de fàcil orientació en estar creuada en direcció a la mar per una sèrie de camins més o menys paral•lels al llit del Millars: Vora riu, [[de Sant Jordi, de Na Boneta, de la Mar, i del Cedre, que son tallats per altres quatre camins, en aquest cas seguint la direcció de les sèquies de Vila-real i de Borriana que els limiten: el coneguts com a Sedenys. Al segle XVIII s’assenyalen però algunes subpartides més concretes, relacionades amb els canvis en la xarxa del regadiu (partides del caixer, del quartó o del reg nou) o en els propietaris d’algunes grans edificacions rurals (partides de l’alqueria de Gamboa, d’Andrià o de la monja). Ja a començaments del segle XIX s’esmenten les del Toll de Gargallo, del Pont Nou, del Bovalar i del Cedre, i de la segona meitat (1853) la del Muntanyar, ben coneguda encara, les alqueries de Marín i de Peiró, i altra de més difícil identificació, la dels Capellans (1879), el mateix que passa amb l’anomenada subpartida de Sant Pau (1566).

Carinyena

Amb les formes “Carinyena” i “Caranyena”, comença a documentar-se al segle XVI, relacionada amb el nom d’un dels camins que la recorren. Aquesta circumstància suggereix que el nom no té probablement relació amb el de la població aragonesa, ni amb el cultiu de vinyets d’aquella procedència, sinó més bé degué originar-se a partir del cognom o renom d’alguns dels propietaris de la zona. La partida de l’Hortal que ara inclou, situada entre els dos ramals de la sèquia Major, ja apareix esmentada al 1474; i contemporani del topònim Carinyena és el de la partida del Corral Roig, situada entre el molí de la Roqueta i el barranc de Ràtils.

A mitjans del segle XVIII apareix la referència a la subpartida del Campàs, el mateix que la de la Cos i el Toll de Molina, i comencen a sorgir les referides a diverses construccions disperses pel terme, entre el camí vell de Borriana i el llit del riu Sec: el Colomer, els Bancalets de Quinto, el molí de Palos, els Tres Molins, la Massà del Carme i la dels Frares. La resta de subpartides documentades a la zona de Carinyena corresponen al segle XIX i en la seua major part son plenament identificables en l’actualitat: la d’Ebro, vinculada a l’antiga fila de reg del mateix nom, la Bota, la Cosa, els Bodegons, la Capitana, el Catalanet, el Bassot, o el Camí Real.

Cap de Terme

Tot i que el nom resulta ambigu, i que a la documentació medieval més antiga fa sovint referència a qualsevol punt en els límits del territori municipal, molt prompte la denominació està fixada en exclusiva a l’extrem sud del terme, on acaba el recorregut de la sèquia Major i es situa un dels molins fariners pertanyent als bens propis del comú de la vila: el molí de Cap de Terme (1406).

Aquesta partida de l’horta, limitada pel riu Sec i el terme de Nules, és ara en la seua totalitat territori administrat pel poble de Les Alqueries, però històricament registra alguns dels nuclis d’habitatge disseminats més antics de Vila-real. Perduren encara les partides de Bonastre, Bellaguarda i Bonretorn (1348) o Lloreta (1436), a les quals es poden afegir les de l’Ull Fondo (1730), la del Molí d’Inglés (1750) i l’alqueria d’Usó (1770), i ja al XIX les partides de l’Horteta de la Mercé, del Corral Nou, la Regenta i el Corrent.

Madrigal

Aquest nom, de molt variades connotacions tant clàssiques com contemporànies, apareix ben avançat el segle XVI i molt prompte relacionat amb un camí anomenat de la mateixa forma que, a començaments del segle següent, consta en una referència creuada amb el camí de les Ermites, la qual cosa permet suposar que no estaria molt lluny de la vila, i inclús que en la actualitat pot haver estat absorbit per la xarxa urbana. El significat evidencia molt possiblement un origen botànic, relacionat amb herbatges abundants en la “camomilla matricària”, però no hi ha cap confirmació documentada al respecte.

Hui la partida s’estén, vora el riu de Millars, fins al límit amb el terme d’Onda i està en bona part urbanitzada de manera residencial, el que ha multiplicat les referències als nous habitatges, però també les subpartides que la integren son abundants i molt arrelades. Des del segle XIV consten les de la Bassa (junt al camí vell d’Onda) i la de les Forques (situades al camí Real, a prop de la sèquia Major i del pont del riu). Al 1426 es documenten ja les Trencades, al segle XVI les Jovades, les Ermites, el Colomeràs, la Paret Grossa, la bassa de Sentís i l’Aljubet dels Ollers, i a finals del XVII la partida dels Bancals.

Altres subpartides a Madrigal les bassetes d’Onda, el corral d’Alberola, el del Sastre, el forn de Vives, corresponen al desenvolupament del segle XVIII, el mateix que passa amb altres més fàcils de reconèixer a hores d’ara com la del Molí Nou, la Palafanga o la partida de la Verge de Gràcia (nou nom que adopta l’antiga de les Ermites). Finalment, aquelles que consten com referents al segle XIX resulten de la seua relació amb determinats camins, de Santa Quitèria, de Llop, del camí d’Onda, o han quedat ja integrades en zona urbana, com les partides del Cementeri i del Calvari, hui espais immediats al camp de futbol municipal, o la dels Abelloters, que caldria situar en front d’aquest i a l’altre costat del camí de la Verge de Gràcia. Pel que fa a la Finca dels Pobres", o a "La Florida" corresponen a explotacions agràries del segle XX.

Pinella

El nom d’aquesta partida, que ara arriba fins al riu Sec i el límit amb el terme de Betxí, possiblement s’aplicara en uns primers moments a algun indret molt més pròxim a la vila, i a la vora del barranc de l’Hospital. El significat és dubtós i cal atribuir-lo bé a l’existència d’alguna xicoteta arbreda constituïda per pins, o a la qualitat grumollosa de la terra, semblant al xicotets grans que els pins desprenen. En qualsevol cas resulta una de les més abundants i variades pel que fa a les denominacions de partides de terra. Cal considerar que, tot i que en principi és una partida coneguda com de “secà”, està creuada per diversos barrancs que a l’època medieval permetien a les seues riberes varietat de conreus i també per un grapat de vies de comunicació amb les poblacions de l’interior, aspectes que justifiquen la presència humana des dels primers temps.

Això es mostra en les al•lusions a construccions, camins i activitats que el repertori documental de les partides menors ens aporta: la més antiga, la de l’Aljub, és de 1326, seguida al segle XV per les del Cabeçol, el Rajolar, i el corral de Pedrinyà. Al 1527 s’esmenten la dels corrals de Moncada i la del forn de Modroni, i posteriorment el Pla del Pi i el Corral de les Pedres; i al segle següent corresponen les mencions als Arquets, la Ginesta, Sant Martí, l’Alqueria Vella, la Carretera, el forn de Campos i els Herbellatges.

Ja en la primera meitat del XVIII se constaten la del Carro, la Parada del Dilluns, i el barranc i l’alqueria de Bou i al Padró de Riquesa de 1770: els Ponts, l’Espaser, Casablanca, la Caseta de Bellot, Córcoma, el Cocó i l’Estràngol. Al llarg del segle XIX apareixen esmentades les partides de les Voltes, el Carnisser, el Riu Sec i el Corral de Cabrera (1813), la Bassa d’Insa (1843), el Curt de Primo (1859), l’Alqueria de Mauro (1889), i la del Pont de Simó (1895), tot i que aquesta darrera construcció es registra documentada com a tal des de 350 anys enrere.

Pla Redó

Situada a l’altra banda del riu Sec, cap al Sud, rodejada pels termes de Les Alqueries, Nules i Betxí, aquesta darrera partida sembla haver estat la més recent en ser explotada agrícolament i per tant resulten molt escasses les referències a subpartides en ella, i tret d’algunes d’arrels medievals com la Torrassa o el Salt, la resta son totes del segle XIX: el Toll de l’Albarser, el Palmeral o el Racó de Zalón.

Font: Jacinto Heredia Robres, "Els noms de lloc al terme de Vila-real" (2009)