Les construccions rurals

"El mas" i "l'alqueria"

Alqueria de la monja

De manera tradicional, els habitatges auxiliars per als treballs agraris s’han diferenciat en dos arquitectures fonamentals: l’alqueria, d’origen àrab, a les zones de regadiu, i el mas, a les zones amb cultius de secà. Al nostre entorn, la primera es caracteritzava per ser una construcció única, d’una sola planta rectangular o quadrada, amb murs de maçoneria recoberts amb morter de calç i un xicotet porxo a la façana principal, habitualment emparrat.

Amb el temps, aquesta disposició primitiva va anar eixamplant-se, incorporant a l’interior nous espais tant per a les persones com per als animals, fins a convertir-se no sols en lloc de descans durant les tasques rurals, sinó en residència permanent per a tota una família durant la temporada estiuenca i encara més. El mas de secà va ser també una construcció senzilla, per al resguard de les eines de treball i dels treballadors agrícoles, però en el seu desenvolupament (maset, si és de menudes proporcions, masada si l’arquitectura pren una certa volada) apareix una planta superior i, en les de gran envergadura, altres construccions annexes.

L’extensió de la zona de regadiu a tot el terme municipal, va neutralitzar en bona part les diferències estructurals d’ambdues construccions, de manera que a hores d’ara i a diferència del que va succeir als segles passats, els masos son residències humanes permanents o per a temporades d’oci, mentre que l’ús de les alqueries ha decaigut quasi de manera absoluta fent que moltes d’elles es mantinguen en estat de ruïnós abandó o en molts casos hagen anat a poc a poc desapareixent a les antigues partides de l’horta del terme de Vila-real: tant a Carinyena com a Les Solades.

Les alqueries però, i amb elles els seus ocupants, han anat deixant un abundant rastre històric a la documentació municipal. Si deixem al marge el conjunt d’alqueries a Cap de Terme, nucli del que és ara una població independent i que mereixeria el seu propi estudi, l’alqueria més antiga de la qual queda constància expressa és l’anomenada de Sant Jordi (1348), que es pot relacionar a la partida de Les Solades amb el camí del mateix nom i amb la torre vigia les restes de la qual son encara apreciables.

Alqueries històriques

Alqueria de Marín

Resultaria potser un esforç minuciós però d’escàs rendiment, establir una relació exhaustiva de la quantitat d’alqueries esmentades als padrons de riquesa (descomptant, clar està, el punt de vista antroponímic que poden oferir), ja que la seua ubicació espacial resulta pràcticament impossible de determinar amb exactitud, que la seua denominació varia constantment degut als canvis de propietari i, sobretot, que la pràctica totalitat de les que pugueren relacionar-se han desaparegut des de fa moltes dècades.

Del mateix segle XIV poden esmentar-se les alqueries d’en Hostalrich, de na Conques, de na Cantavella, de na Borna, d’en Juneda, d’en Folch, ubicada al mateix camí al qual donaria nom i que ara és conegut com camí del Cedre, i la d’en Bonet, molt probablement origen del topònim de “Na Boneta”. Al segle XV es constaten les alqueries de na Arrufada, na Stela, en Guasch i en Çamell, així com les conegudes com alqueria Vella i alqueria Redona que donen peu a un bon grapat de topònims complementaris.

Al XVI, queden documentades les de na Grasia, na Pineda, en Miralles i en Castellnou, cognom aquest que situa la seua arquitectura rural al camí de les Voltes, ocasionalment esmentades com “les voltes den Castellnou”, i també un topònim identificatiu no vinculat a l’antropònim del respectiu propietari: una finca anomenada “La Veleta” al costat de la sèquia Major, i per tant a la partida de Les Solades. Al XVII, podem situar a Les Solades les alqueries de na Meleta i de na Mingueta, i una altra que s’esmenta com alqueria Nova a la partida de Carinyena que per les referències confrontades molt possiblement es puguera situar a la zona coneguda actualment com La Capitana.

Expansió econòmica

Mas de Musoles

El període econòmicament expansiu que viu la vila després de la promulgació del Decret de Nova Planta, amb la nova legislació borbònica, es manifesta també en l’aparició de grans terratinents que edifiquen a les seues possessions arquitectures destinades al control dels treballs agrícoles i que, per les seues dimensions i repercussions, podrien considerar-se ja de caràcter residencial: son les alqueries de la família Gamboa, de Bou, d’Usó, d’Andrià, de Segarra o la ben coneguda "de la Monja", a la partida de Carinyena, que a hores d’ara es manté encara en peu, tot i que molt malmesa.

Pel que respecta al segle XIX, es novament el moment d'expansió comercial que representa la seua segona meitat, període en el qual s’incrementa la rompuda de terres per al cultiu de taronges i mandarines, quan es consignen noves construccions, com l’alqueria de la família Polo de Bernabé, al camí de la Travessa, o les de Marín, de Coret, de Mauro, de Musoles, de Saurina, de Puchol o de Pórtoles, a més de les que son propietats eclesiàstiques, com la dels Frares, la de Sant Albert o la de Sant Josep.

Les alqueries bastides al segle XX, propietats de famílies benestants i destinades quasi exclusivament a l’oci estiuenc (Traver, Trías, Sanz, Gozalbo, Sanchis, Beltrán, Saera, Peris) porten de manera significativa alguns apel•latius (Villa Pilar, Villa Remedios, Torre Asunción, Villa Marina) que suggereixen una intencionalitat elitista, tot i que també es pot fer referència a algun conjunt d’habitatges de tipus més popular, motivadors de topònims referents de tanta contundència com el del “pany del Cagó”, a prop de la sèquia Major, a la partida de Madrigal.

A les darreres dècades, la proliferació de construccions residencials de caire privat, moltes vegades anònimes i altres dotades de designacions exòtiques, ha cobert la part del terme situada entre el paratge de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia i els límits de la ciutat, constituint alguna urbanització de disseny previ, com la de “Los Ángeles”, a la zona rural tradicionalment coneguda i documentada com "la foia dels Àngels" per constituir una fondalada a la vora del riu Millars, i ha fet necessari en el pla d’integració urbana d’aquesta partida la delimitació dels futurs carrers i un acord de retolació identificativa de tots aquests en previsió de les successives etapes d’obertura dels vials.

Font: Jacinto Heredia Robres, “Els noms de lloc al terme de Vila-real” (2009).