Les mantellines
L’ús que va quedar d’aquestes mantellines va ser el religiós i el del dol. Les dones es cobrien per a anar a l’església fins la reforma del Concili Vaticà II als passats anys seixanta del segle XX, i portaven els anomenats “velets” negres durant un temps després de la mort d’un familiar i fins i tot el “manto” o mantell que cobria gran part de la roba.
Les mantellines eren en principi de colors diversos. A finals del XVIII i principis del segle següent es va imposar la mantellina negra per a eixir de casa, i en les cerimònies i els dols s’utilitzava sempre el negre. En els documents estudiats a Vila-real, i amb coincidència amb el que assenyalen autors d’altres llocs, les mantellines que figuren en les dotacions o aixovars són negres i acompanyen a les basquinyes. En aquesta època eren de teixits de seda,de vellut o de baietes de llana, i poden estar ornamentades amb més o menys brodats i aplicacions de teles o d’elements metàl•lics.
Les formes més comunes són
- el “manto”, normalment negre, propi de les cerimònies i que cobria gran part del cos.
- la “mitja lluna”, mantellina que sol ser blanca, de teles tènues, ales primeries del segle XIX, i negra a partir de la meitat del segle, malgrat que hi ha exemplars de colors i amb flors en èpoques anteriors a la moda del negre.
- el “dengue” és una mena de mitja lluna amb prolongació dels extrems, major o menor, i que cobreix muscles i esquena i forma una mena de xal a la part davantera, i pot ser blanc o negre.
- les “tovalles”, peces rectangulars que podes sobrepassar els dos metres i poden estar brodades o afegir-se un quadre de randa (cuadrillo), que serveix per a tapar la cara.
- el “tern”, format per una peça més o menys rectangular acabada en formes arrodonides, un gran volant i un “cuadrillo”.
- la mantellina “de casc” es diferencia de l’anterior perquè només consta de la part central i d’un ampli volant al voltant i sol estar elaborada amb blonda.