Els complements del vestit femení

El mocador de coll

El mocador de coll pren una funció ornamental a la meitat del segle XVIII com a complement del vestit vaquer anglès. Però s’adopta a França com una part de l’indumentària femenina i és on rep el nom de “fichu”, adoptant formes triangulars o quadrades i sempre confeccionat amb teixits tènues, especialment la gasa. Com sol passar amb algunes innovacions en la moda, el mocador de coll, que fins a les darreries del segle XVIII és una peça d’abric o que serveix per a ocultar els escots generosos, passa a la indumentària popular com a peça d’ornament i complement, sense perdre la funció original. S’utilitzen també els cotons estampats anomenats “indianes”, les sedes brodades o estampades, però de manera més general els cotons blancs i prims (batistes, gases, tuls, mussolines…) que molt prompte comencen a brodar-se.

Solen fer al voltant d’un metre de costat i poder estar brodats amb fil daurat, amb la incorporació d’altres elements metàl•lics com ara llustrins, plaquetes, espillets, etc. o amb fils blancs en ocasions d’altres colors. Els tipus de dibuixos son molt característics, repetitius i generalment les tècniques utilitzades són la cadeneta i els desfilats molt especials propis d’aquest gènere de brodats.

No és corrent trobar altres tipus de brodat als mocadors, excepte en els grans mocadors de Manila o en els confegits amb teles de llana. Aquests dibuixos repeteixen determinats motius florals, garlandes vegetals, les palmes, cistellets, ocells, que segons comarques presenten característiques comunes, ja que la tècnica, els dibuixos i fins i tot les peces com a tal passaven de mares a filles o, en tot cas, dins de l’àmbit de la família.

Amb els romanticismes i els moviments nacionalistes que comporten, es recreen els vestits populars de les darreries del set-cents i és per eixe motiu que aquestes peces es continuen reproduint com a part essencial dels vestits anomenats tradicionals ja en tota la segona meitat del segle XIX. Les dones de classes populars continuen duent aquests complements durant molts anys. Am el pas del segle XIX els mocadors de seda de colors i tipus diversos comencen a aparèixer i a difondre’s amb els de cotó estampats amb dibuixos propis de les indianes. El mocador de seda assenyala la caiguda en desús dels mocadors de cotó brodats i la substitució per altres peces. El mateix sentit té la presència de les toques negres que acaben assumint el paper dels mocadors en l’ornamentació dels muscles de les dones.

El davantal

Comença sent una peça de protecció en el treball i també pròpia del món infantil per tal de protegir la roba. És a la meitat del segle XVIII quan comença a ser una peça d’adornament i, per tant, canvia els teixits i comença a brodar-se. A les darreries d’aquell segle i la primera meitat del XIX s’utilitza ja com a peça de mudar i, després, recobra el seu paper de peça de feina i, a tot estirar, com a adornament semi mudat i propi d’algunes professions com ara les dides, passejadores i criades.

Els davantals de festa solen ser de teixits rics, com ara el tafetà de seda, batistes, mussolines o gasa, però també d¡altres més pobres com el filadís. Els brodats dels davantals repeteixen moltes vegades els dibuixos i ornamentacions dels mocadors de coll, tot i que no sempre han format un conjunt.

Les mides són molt diverses i el colorit també. Malgrat això, els davantals trobats als documents de l’Arxiu de Vila-real són majoritàriament negres i de tafetà de seda, seguits pel filadís com a segon teixit més abundant.

Les calces

Les calces, o “mitges calces”, cobreixen des dels peus fins al genoll i s’allarguen fins a la meitat de les cuixes en èpoques recents amb l’acurtament de les faldes. Normalment estan teixides a mà i amb fibres de lli, cotó, llana o seda. Es poden teixir llises, sense calats o amb calats formant dibuixos. També poden ser brodades. El lloc habitual de l’ornamentació és el lateral de la cama o la part de l’empenya del peu. El treball calat a tota la calça sembla ser d’època més recent.

Passen a ser ornamentades en el temps en què les faldilles s’acurten i deixen veure el turmell, el que entre les classes populars arriba entre finals del segle XVIII o la meitat del segle XIX. Segons diversos estudis les calces de color roig o blau foren les més abundants, seguides de les blanques, en les zones rurals, mentre que a les zones urbanes destaquen sobre tot les de color blanc. A finals del segle XIX s’imposen les calces negres o de colors foscos.

Font: Joan Vicent Sempere i membres del "Grup de Danses El Raval": “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.