La roba exterior masculina
Calçons, saragüells i pantalons
En el vestit a la francesa, les classes altes els combinaven amb jupes i casques, amb teles de seda en colors molt variats i sense cap mena de restriccions. Les més antigues, pròpies de temes anteriors a la Revolució Francesa són més coloristes, i en adoptar els vestits a l’anglesa els teixits preferits van ser les llanes i comencen a enfosquir.
Els calçons populars solen se de colors foscos i de teixits resistents –panes de cotó, draps, baieta, estam...- malgrat que els homes urbans i els llauradors acomodats disposaven d’algun calçó de seda, normalment de setí fosc, que feien servir per a les cerimònies. Ja en el segle XVIII, els calçons havien experimentat un estretament i eren prou ajustats a les cames, malgrat que el patronatge deixava una gran bossa a la part de darrere perquè hom puguera seure sense que la peça es desplaçara i originara malestar, i això afecta als calçons de totes les classes. L’obertura davantera com a bragueta va desaparèixer en el segle XVIII i no es torna a adoptar en les classes populars fins a la segona meitat del segle XIX.
Els saragüells cobreixen igualment les cames des de la cintura al genoll, deixant-lo descobert en part segons les èpoques. Estan composats per dos camals units al tir per un quadre de tela semblant als aixellerons de les camises i tenen un vol entre seixanta i cent centímetres per cada camal, que es recull a la cintura amb una veta que passa per un escorredor fet amb la vora de la peça. Els més antics solen ser un poc més curts que els de la meitat del segle XIX. També és possible que la mida siga diferent segons l’ocupació del propietari, ja cal pensar que un cultiu com l’arròs requeriria llargàries molt curtes dels saragüells, encara que de vegades s’ha confós la llargària dels saragüells amb la de la camisa perquè en alguns gravats apareix una peça que presenta dubtes sobre si és una camisa o uns saragüells molt curts que deixen veure part de les cuixes de l’home que els porta.
Els pantalons són peces que cobreixen des de la cintura als turmells i tenen estructures diverses tant en amplària com obertura, llargària, etc. segons les èpoques. Les classes benestants comencen a adoptar l’ús dels pantalons al segon quart del segle XIX quan el vestit a l’anglesa es va generalitzant i són peces molt ajustades al cos i sense bragueta, que es portaven amb l’extrem dins de les botes. Tal com avança el segle es van fent més amples i apareix de nou la bragueta, que ara presenta una estructura diferent a les de les èpoques anteriors al segle XVI i que queda oculta. Les classes populars comencen a adoptar els pantalons en la segona meitat del segle XIX, malgrat que en l’àmbit rural de l’interior valencià, s’han pogut veure homes vestits amb calçons dins ben entrat el segle XX.
El jupetí
Sembla que la moda Imperi origina l’acurtament definitiu de la peça, malgrat i que les llargàries –damunt de la cintura- d’aquest estil no arriben mai a les classes populars, però segons altres investigadors de la indumentària, l’escurçament també es deu a la influència de la moda de vestir a l’anglesa adoptada per les classes altes a principis del segle XIX. És hereu de les armilles i de les jupes dels nobles vestits a la francesa, i també els portaven les classes populars, inclosos els majos.
És confegeix amb teles de classes diverses, com llanes, cotons o sedes, en dependència dels usos i de l’època i solen ser vistoses amb colors intensos en el seu és quotidià i festiu. Els negres solen quedar per a les cerimònies fent conjunt amb el calçó i la jupa. Els jupetins populars solen tenir solapa i coll de tira separat d’aquesta, malgrat que alguns no en tenen. A l’època de la Revolució Francesa, per influència de la moda anglesa, els colls es fan molt alts i arriben a tapar part de les orelles, cosa que no s’adopta en els classes populars, però sí que té una certa influència i fa que alguns colls populars augmenten en alçària.
La morfologia dels colls (tira més solapa) va canviant al llarg del segle XIX, les solapes es fan estretes, arrodonides i s’uneixen a la tira del coll. El colorit del segle XVIII va desapareixent tant com avança el XIX i els colors s’enfosqueixen. Predominen els de color negre i potser amb algun xicotet motiu floral estilitzat, quadres, etc.
La jupa
Tal com la coneixem en l’actualitat, la jupa és una peça masculina de vestir que cobreix de muscles a cintura, amb mànega llarga, malgrat que algunes de les que usaven els nobles sota la casaca no tenien mànegues. Aquestes jupes, anomenades veste en francès, tenien una llargària major, ultrapassant de molt la cintura; es van anar acurtant a mesura que les classes altes adoptaven la manera anglesa de vestir. Sobre les jupes, els nobles i burgesos vestien les casaques, peça que no sembla que arribara mai a les classes populars amb aquesta llargària.
En el vestit popular, la jupa ja era una peça més curta al llarg del segle XVIII i potser abans, malgrat que es va escurçar també durant la primera meitat del XIX, moment en què els faldons de les jupes desapareixen fins que arriben les actuals americanes. Les mànegues en algun moment s’unien al cos de la jupa mitjançant cordons al muscle i sembla que la peça podia tenir una funció quasi ornamental posant-se tirada sobre els muscles, malgrat que també es duguera posada tal com mostren múltiples gravats.
Els teixits més habituals son els cotons, llanes i seda normalment de colors foscos. La majoria de les que se conserven són negres, malgrat que potser es deu al seu és en cerimònies i al fet que són peces d’època tardana, de la segona meitat del XIX en avant. No obstant això, el color marró sembla que és dels que més apareixen en els documents de principis del XIX, seguit del blau fosc.
Les solapes sofreixen una evolució semblant als jupetins: de models amb inspiració militar de solapes triangulars i rectangulars acompanyades amb coll de tira, se va passant a solapes unides al coll. També d’inspiració militar, probablement seguint models de les casaques nobles del XVIII, són els ornaments en les mànegues: punys doblats, presència de botons com a ornamentació, eixamplament de les bocamànegues, adornaments amb galons de seda, etc.
Les jupes poden ornamentar-se amb brodats o retalls d’altres teles sobreposats en determinats punts com ara els colzes, l’esquena o la part davantera. Alguns d’aquests adornaments han estat considerats com a goyescs i eren els que hom exagerava en el vestir dels majos. Les jupes solen formar conjunt amb uns calçons per a mudar i per a les cerimònies, malgrat que això no es dóna sempre en altres situacions.
Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.
