La roba interior masculina

La camisa

És la peça de vestir que es duu des dels muscles fins a dalt dels genolls, en el cas dels homes i que es vexteix directament damunt de la pell com a roba interior, i per a dormir. Es podria considerar una peça semiexterior, ja que em algunes ocasions es deixa veure sota les peces exteriors de vestir.

Les camises de les classes nobles fins al XVIII no eren tan llargues com les de les classes baixes i estaven realitzades amb fils d’Holanda o Cambrai i altres teles fines fins i tot seda, malgrat que també n’apareixen en llenços casolans. Al segle XIX comencen a usar-se en la indumentària tradicional els cotons fins, com ara la batista.

És freqüent que en determinats documents apareguen una gran nombre de camises, de grossors i teixits diversos. Les més antigues tenen una obertura davantera parcial i només presenten l’arbre, les mànegues amb aixellerons i, algunes, coll, al patronatge. Aquestes camises dels homes benestants poden tenir brodats i ornaments de voltes a les mànegues i fins i tot randes.

Les camises populars són confegides amb llenç casolà a l’arbre i fil de botiga al coll i mànegues. Els cotons bastos s’incorporen també al llarg del segle XIX substituint el fil. Les camises de finals del segle XVIII i pràcticament tot el segle XIX presenten una obertura davantera parcial, i les més antigues no tenen canesú ni pitreres diferenciades. Es tanquen mitjançant botons i ansetes de fil.

La substitució del llenç per fil de botiga o cotó, l’aparició del canesú i de les pitreres ornamentades amb doblecs verticals són elements que marquen l’evolució de la peça. L’obertura total davantera i l’aparició del tall de les mànegues amb cisa són els darrers signes de l’evolució, al temps que la desaparició del coll en les camises de mudar de finals del segle XIX.

El coll se substitueix per una tira a la qual se li afegeix un coll dur emmidonat o de cel•luloide. Al mateix temps, comencen a utilitzar-se teixits industrials com el popelín per confegir-les i s’accepten ratlles minúscules, normalment negres o algun motiu geomètric minúscul, probablement ja entrat el segle XX.

Els calçotets

Cobrien des de cintura a genolls –si anaven sota els calçons- , o als turmells –si anaven sota uns pantalons. Solien ser de llenç, llana o punt en les darreries del set-cents i es va introduint el cotó al llarg del vuit-cents. Les obertures superior i la dels camals se solien ajustar mitjançant vetes o cordons i, en alguns casos, presenten botons a la cintura.

Els saragüells són en realitat un parent dels calçotets malgrat que tenen una funció més clarament exterior i, fins i tot, podem trobar alguna fotografia i gravats en què sota els saragüells apareixen uns calçotets.

Normalment els calçotets eren blancs, malgrat que amb l’extensió dels teixits industrials de cotó se’n feien d’algunes teles ratllades, tal com passava amb les sinagües femenines.

L’aparició de la bragueta com a tancament dels pantalons, origina que els calçotets que fins aleshores tenien tancament de bolquer, és a dir amb una peça que podia abaixar-se des de la cintura, canvien també la seua estructura.

Les calces

Serveixen per a cobrir des dels peus fins al genoll. Normalment estaven teixides a mà i amb fibres de lli, cotó, llana o seda. Es poden teixir llises, sense calats, o amb calats formant dibuixos. El lloc habitual de l’ornamentació és el lateral de la cama. El treball calat a tota la calça sembla d’època més recent.

Se troben de blanques, principalment, però també hi havia de colors, blaves sobretot. El teixit a mà o mecànic marca l’antiguitat de la peça, ja que és complicat determinar característiques diferencials.

Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.