Els complements del vestit masculí

El mocador de cap

És una peça d’ús únicament popular. Els homes, que duien els cabells llargs, els recollien en principi dins de la còfia, mena de sac de tela o de punt, que s’adornava amb arboços a la punta o es brodava en determinats moments. En èpoques posteriors les còfies se substitueixen per mocadors en el moment que els cabells s’acurten. Un altra forma de cobrir el cap en la indumentària tradicional eren els casquets, o barrets d’arboços, pels que de la part superior penjaven. Realitzats amb cotó, seda o llenç, es teixia amb punt d’agulla i tenia forma semiesfèrica, de manera que s’adaptava al cap sense fer bossa.

Els mocadors són peces quadrades de tela de tipus molt variat: seda i cotó bàsicament. Tenien normalment estampacions multicolors i van anar variant de colorit segons les èpoques. El seu ús desapareix ja dins del segle XX i en la seua última època eren de colors grisos o negres. La peça quadrada es doblegava en triangle i es col•locava de forma que una punta penjara i les altres dos rodejaren el cap, fins a arribar a nuar-se entre si, formant una espècie de turbant. Els mètodes de col•locar-se el mocador són molt variats, depenent de regions o del gust de cada persona.

Per al cap, a més del casquet d’arboços o del mocador nugat de les diferents maneres (de farol, de becs llargs o curts, de fumerol, de rotllo, arreplegat cuapenjant,...), l’home podia posar-se alguna de les diferents classes de capells:

La montera: Capell cònic de drap o vellut, amb una volta caiguda a l’entorn per a cobrir el front i les orelles.

El cosiol: Té la copa en forma de con truncat, molt alta, amb ala estreta. Tot ell era rígid i de color negre. S’emprava sobre tot en cerimònies religioses, soterrars o esdeveniments en que era convenient usar la capa. Sovint era signe d’autoritat del que el portava.

La rodina: D'ala ampla doblegada i copa cilíndrica o troncocònica. Feta de feltre i vellut, portava dos arboços del mateix vellut a un costat de la copa i sobre l’ala.

El calanyés: D'ala estreta i copa troncocònica més alta que la rodina, amb les ales voltades a l’estil andalús. Sovint s’adornava amb cintes, espillets o detalls vegetals.

La faixa

És una banda de teixit de seda, llana o cotó molt llarga, que s’enrotllava a la cintura dels homes per subjectar els saragüells, calçons o els pantalons i protegir la zona lumbar. Acaba en un flocall als extrems, cosits a manera de butxaqueta. És una peça que se va dur fins ben entrat el segle XX, malgrat que va passar a ser interior i utilitzada en moments de treball al camp, a l’obra o a la fàbrica. En determinats llocs rurals encara es poden veure homes que les usen.

El color de les faixes, al segle XVIII, era molt variat i anava des dels rojos, morats o blaus llisos, fins a les que tenien profusió de ratlles, que de manera regular o amb major concentració en un extrem, enriquien la peça aportant major colorit. En les de color llis apareixien ocasionalment dibuixos en forma de xicotets rombs o rosetes. Quan la faixa va començar a portar-se amb els pantalons, acompanyats de bruses, els colors es van tornar ,és sobris, i en la seua textura s’emprava la llana i el cotó.

Una altra aplicació de la faixa, en el món infantil, ha estat com a meliquera, per subjectar el ventre dels nadons i evitar lesions en el melic durant la seua cicatrització.

La capa

A l'hivern per eixir al carrer, el homes podien portar el capot, generalment de burrell o d'altra roba gruixuda, amb mànegues, sovint amb caputxa, que es lliga a la cintura i es pot dur també per a la feina. Per a més mudar portaven capa llarga des del coll fins als peus, oberta per davant i sense mànegues, amb coll alt i esclavina, o bé es posaven als muscles una manta que era de fet la peça masculina d'abric més escampada, les més antigues estaven teixides a ratlles de colors, dibuixos geomètrics i duien un extrem cosit a manera de bossa (el corrinxol, cornaló o corn).

Com a bosses o sac, els homes duien a l'esquena les alforges, que consten d'una sola peça llarga i doblegada de tota mena de mides i teixits, amb grans butxaques en els dos extrems, per poder portar diferents objectes, podien anar rematades amb flocs o borles. Les més vistoses estaven teixides com les mantes: a ratlles, quadres o dibuixos geomètrics.

Es mantenia el costum d'estrenar alguna peça o vestit per la Puríssima, per al Corpus o per a les festes patronals: les mares ni es plantejaven posar als fills un dia d'entre setmana la roba que haurien de lluir els diumenges o dies de festa.

La manta era un complement de la indumentària, però amb aplicacions pràctiques com evitar el fred, jeure a descansar o dormir al terra, contenir provisions o acomodar-se al cavall. Estava formada per una llarga peça de llana teixida, sovint doblada per la meitat i cosida per un lateral, de manera que podia ser emprada també com a caputxa. Un dels extrems s’ornava amb trenetes del mateix teixit. Els dibuixos més freqüents eren les combinacions de quadres blancs amb blaus i marrons, però també en ocasions se portaven de colors vistosos i en este cas eren de menors dimensions i adornades amb borles o arboços. Se portaven enrotllades al braç o posades a l’esquena.

El calcer

Les espardenyes tenien sola d'espart, la puntera i taló del mateix material o un altre, servien per a ajustar el taló i els dits dels peus, recolzats en la sola per mitjà de cintes encreuades sobre l'empenya, o per un tirant o cordeta única que es nugava al turmell, coneguda com “ramalet”. Este calçat s'usava des de temps molt antics en l'època de l'ocupació musulmana. Hi havia espardenyes de careta, cara alta, ampla i tapades. Les abarques eren un calcer molt rústic, amb sola de fusta i subjecció mitjançant cordells o corretges. Els socs tenien també sola de fusta i la puntera i el taló formats per entreteixits d’espart. Les sabates de mudar eren en la seua major part de color negre, amb sola de cuiro i la resta de pell o d'algun teixit, amb llengüeta alta sobre la qual es posava un llaç o sivella.

Les polaines estaven cosides en tela, llenç o cuir. Consistien en unes peces adaptades a la cama des de baix del genoll fins al turmell i que, en no tenir flexibilitat per a introduir la cama estaven obertes per la part exterior, subjectes amb botons, cordons o sivelles de subjecció. Algunes arribaven a tapar parcialment la zona superior del peu.

El peals cobrien el peu i part de la cama a manera de calcer moll. Solien ser de teixit de llana i s’embotonaven amb peces metàl•liques com monedetes, xapes, etc. Estaven dedicats a la protecció contra el fred, i es col•locaven sobre les calces abans de posar-se la sabata o espardenya corresponent.

Hi havia calces de diversos tipus, algunes cobrien el peu i la cama i altres cobrien la cama només, (redones i taloneres),eren de llana o cotó, teixides a mà i d'innumerables colors. Les lligacames emprades sobre les calces eren unes tires de tela llargues, d’ aproximadament un metre, algunes rematades amb borles o flocs, les més fines podien ser de seda encara que les havia d'altres materials, es col•locaven en la cama just en el lloc on acabava la calça, rodejant-la i lligant-la en forma de llaç, proporcionant-li sujecció. En persones de posició les lligacames eren substituïdes per les garreteres, adaptades a la cama am sivelles, molt luxoses, amb brodats i de vegades metalls preciosos.

Les joies

No eren tan abundants com en el cas de la indumentària femenina i no es tractava normalment de peces de valor, sinó d’objectes ornamentals. Les més freqüents eren els botons anomenats “mançanetes”, que es posaven a les jupes, jupetins o calçons a la part davantera, mànigues, camals i altres llocs. Eren de plata o plata sobredaurada. Amb la mateixa funció s’empraren monedes de plata o coure.

El fermall o “brotxe” consistia en dos monedes, xapes o peces metàl•liques que, enganxats entre sí servien per aproximar les puntes del coll de la camisa. La sivella, amb gravats i decorada amb pedres o espillets, se situava a nivell de subjecció del calçó a la cama, o damunt de l’empenya a la part superior de la sabata de mudar.

La presència de rosaris al coll era molt habitual, amb sentit religiós o votiu, però sense destacar per la seua sumptuositat. El mateix cal dir de medalles, reliquiaris i escapularis en les festes principals. Al final de la faixa, al cap de la bosseta que configurava i com a tancament ocasional, se podia portar una anella, feta de metall corrent, sense cap detall de luxe.

Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.