La roba interior femenina

La camisa

És una peça interior que cobreix des dels muscles fins a la part inferior dels genolls. És la peça que les dones portaven a sobre de la pell, sense cap altra interior, Servia per a vestir i per a dormir, i algunes vegades se podria considerar una peça semi exterior ja que es portava amb una cotilla per damunt que deixava veure les mànegues de la camisa.

Les dones de l’aristocràcia i de les classes urbanes riques les utilitzaven confegides amb teixits obtinguts en les botigues, teixits delicats com el fil, el cambrai, les holandes o fins i tot la seda. Les classes populars i camperoles, i també de vegades les benestants, les confegien amb llenç teixit a casa al qual s’afegien les mànegues de fil de botiga i posteriorment també de cotó a partir de la meitat del segle XIX. S’adornaven amb randes fines a la mànega o als escots.

Es cosia amb l’ample de la tela, recollint amb frunzits senzills, pinces, rufes o plecs, al qual s’afegien unes gaies des de la part de les aixelles a l’extrem inferior de la peça per tal de donar-hi l’amplària que les dones necessiten als malucs i a les cames per a caminar amb comoditat. Una peça romboïdal sota l’aixella (aixelleró) els dóna la cisa necessària ja que les mànegues són un rectangle frunzit a la part superior dels muscles i al voltant del puny.

El patronatge, la llargària, els teixits i els ornaments indiquen sovint la datació i l’evolució de la peça. Les camisoles per a dormir conserven bastant de temps l’estructura de les camises antigues malgrat que s’escurcen les mànegues per damunt del colze i fins i tot desapareixen. També apareixen ja els talls de cisa al patronatge i talls trapezoïdals que substitueixen l’aixelleró i les gaies baix de l’aixella.

Els saragüells

Els saragüells femenins, o camalets, son una peça que s’incorpora a l’indumentària popular a la segona meitat del segle XIX i que s’escampa en l’ús lentament. Abans era considerat de mal gust o de dur una vida poc edificant, tot i que sembla que també els duien les dones benestants i de l’aristocràcia.

Son una mena de pantalons oberts pel tir de l’entrecuix que permet fer les necessitats fisiològiques sense baixar-se’l i que arriba fins als genolls i per damunt de la llargària de les sinagües. A principis del XX es tanca aquest tir i s’acurta la peça segons les necessitats de llargària de la roba exterior.

Les sinagües

Faldilles interiors, confegides amb teles bastes en principi i que es realitzen amb teixits més fins a partir del procés d’industrialització i a mesura que la moda deixa d’exigir volum a les faldes.

Les dones de situació adinerada les utilitzaven de teixits més fins, de fils o llencets de qualitats diverses. En aquest cas, el volum desitjat s’obtenia mitjançant artefactes que es portaven per damunt de les sinagües: mirinyacs, tontillos o polissons, segons les modes. Les dones de classes populars aconseguien el volum desitjat per la superposició de sinagües, de vegades més de tres. El llenç de casa és el teixit més abundant, amb alguna ornamentació de volants de cotó en un principi. En general, presenten doblecs que serveixen tant per a donar consistència a la peça com per a ornamentar-la.

L’amplària de les sinagües i l’estructura evoluciona segons les modes. L’amplària de les faldes més populars ha estat al voltant dels quatre metres de vol repartits de manera uniforme al voltant de la cintura, fins a la internacionalització de les modes a partir de la meitat del XIX en les ciutats i pràcticament a finals d’aquest segle, i fins i tot ben entrat el XX a les zones rurals.

A partir de la dècada dels 80 al segle XIX apareix xel polisson, artefacte que fa créixer el volum del cos femení per darrere de manera molt exagerada. Això no es trasllada a la indumentària popular però fa que les sinagües comencen a repartir el vol de manera diferent i que l’acumulen a la part posterior del cos, de manera que es deixa la part davantera quasi llisa, i s’allarguen fins a cobrir els turmells i pràcticament els peus. Ja a principis del XX tant les faldilles com les sinagües es fan més estretes i es tornen a escurçar.

Amb la industrialització també s’observa la inclusió del fil de botiga i del cotó en qualitats diverses en la roba interior popular i la presència de randes, normalment de boixet o ganxet en les més bastes, i puntes d’altres procedències (Valenciennes, Alençon) en les més fines. Ja a les darreries del segle XIX apareix la tira brodada mecànica que substitueix o complementa les randes. També sinagües i faldilles perden vol, desapareixen les formes més semblants al polisson, es confegeixen amb teixits més lleugers com el fil i, especialment, el cotó de totes les categories. Apareixen els ornaments amb puntes de ganxet i les tires brodades a màquina.

Els vions

El seu nom es refereix als teixits ratllats (a vies) de colors diversos. En general, tenen les mateixes característiques que les sinagües blanques i compleixen les mateixes funcions, tot i que probablement es posaven sobre totes les que es portaven, per sota de les faldes, en els moments de treball o en què les dones no anaven mudades.

Amb tota probabilitat, a casa i en el treball complien la funció de falda exterior ja que són moltes les que se conserven tacades a la part davantera, signe evident de feines quan es portaven. A l’Arxiu Municipal de Vila-real hi ha un document en el qual el bisbe de Tortosa, després d’una visita pastoral, manifesta el seu malestar per la presència de dones en camisa i sinagües a la porta de les cases en el moment de la seua visita. És evident que les dones, a casa, vestien de manera còmoda.

L’evolució de la peça presenta, quant a les mesures i l’estructura, moltes semblances amb la de les sinagües i faldilles: gran amplària i llargària fins al turmell fins al darrer terç del segle XIX, agrupament del vol a la part posterior o augment de a llargària a partir de la dècada dels 80. Amb aquest allargament i reducció del vol, hi ha un canvi particular. Les teles de llenç amb mescles diverses de la major part del segle comença a caure en desús i són substituïdes pels cotons de diferents qualitats, de manera especial la percala, que dóna a la peça un llustre especial i atractiu que la fa confondre, de vegades, amb les faldilles exteriors.

S’ornamenten, en aquesta darrera etapa, amb volants i doblecs. Els més antics solen presentar només doblecs. Tots presenten remats en els extrems inferiors i en les obertures laterals que estan a la meitat del camí entre l’ornament i la funció protectora. En els més antics, apareixen cordons gruixuts elaborats amb els mateixos colors de la peça cosits als cantells. En els més moderns, aquests cordons se substitueixen per biaixos fets amb la mateixa tela del vió o amb teles semblants.

Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.