La roba exterior femenina

Els cossets

Els cossets, que de manera popular s’anomenen cotilles o “justillos”, tenien la funció de cenyir el cos per damunt de la camisa de les dones en la indumentària tradicional, fent la funció dels sostenidors i de les faixes posteriors: realcen el pit i estrenyen la cintura alhora que destaquen els malucs. Per complir aquesta funció tenen varetes d’olivera, canya, barbes de balena i fins i tot barnilles metàl•liques, en tota la seua extensió o –de manera més habitual- a la part davantera.

Són peces que es portaven a l’interior de manera general, però que en determinats moments podien aparèixer de manera total o parcial a l’exterior. Els teixits amb què es confegien podien ser molt rics –per l’escassa quantitat de roba que necessiten fins i tot en les classes menys adinerades-, encara que també se n’han trobat fets amb teles molt pobres, fins i tot de llenç.

Les dones aristocràtiques i burgeses els portaven, des d’abans del segle XVIII sota els gipons. En els vestits a la francesa, els cossets lluïen com a peça semi exterior, i deixaven veure la part davantera embarnillada. Durant el darrer terç del XVIII i les primeries del XIX, tots els elements rígids desapareixen del vestit cortesà influenciat pel desig de llibertat que proclama la Revolució Francesa i de retorn a la naturalitat. Els cossatges pugen fins a sota del pit i les faldilles arranques des d’aquest punt i s’allarguen fins als peus. Son els vestits “chemise” de l’època Imperi.

Després d’aquesta època –de la segona dècada del segle XIX, i sempre referint-nos a l’ indument de les classes altes de la societat, es tornen a estrènyer els cossos però es fa amb elements diferents dels “justillos”. Les classes populars mantenen la peça fins a les darreries del XIX, ja que no van estar influenciades mai per la moda Imperi en aquesta peça tret de la presència d’algunes cotilles que s’embarnillen només fins a sota del pit deixant-lo lliure. Al final del XIX les cotilles deixen pas als “corsets”, peça definitivament interior i pròpia de la moda internacional.

Els gipons

El gipó cobreix des dels muscles fins a la cintura i és una peça que duu mànegues, llargues o curtes. Els que utilitzaven les classes populars presenten característiques semblants als cossets en l’embarnillat, llargària, presència d’aletes o d’elements semblants, tot i que és sempre una peça exterior.

Els nobles i els rics urbans solien vestir a l’anglesa, a la polonesa o a la francesa. Aquests usos estrangeritzants van originar que el poble es reafirmara i exagerara els trets en la vestimenta que hom considerava com a propis i autòctons. Aquest moviment s’anomena “majismo”, el qual, en la manera de vestir, suposava un estil de vida popular, de vegades arriscat i bullangós, amant de festes i saraus. Alguns nobles i burgesos van seguir aquesta moda, en imitació del poble, malgrat que utilitzaven, per a confegir la roba, teixits i ornaments de major riquesa que les classes populars.

Amb la moda imperi, des de finals del segle XVIII i primeres dècades del XIX, el cos s’allibera d’elements rígids i els cossatges pugen fins a sota del pit. Els ornaments se simplifiquen i desapareix el gipó, ja que el vestit sencer s’imposa. Les classes populars no adopten mai esta moda i continuen vestint a la manera del segle XVIII i recarreguen, de vegades, l’ornamentació a l’estil “majo”, amb gipons embarnillats, mànegues apegades al braç -llargues o fins al colze- , cos cenyit mitjançant el patronatge i aletes que ajuden a ajustar-lo a la cintura. Segons les cartes matrimonials estudiades a l’Arxiu Municipal de Vila-real, majoritàriament són negres, almenys els més rics, utilitzats en la indumentària festiva ritual.

La segona meitat del segle XIX – amb la industrialització progressiva del teixit i la difusió dels figurins de moda, a la qual contribueix el ferrocarril, marca l’inici de canvi en la tendència de la indumentària tradicional que el poble assimila de manera gradual, segons la localització urbana o rural, i segons la capacitat econòmica i el mateix tarannà personal, més conservador o menys. Els gipons comencen a desfer-se de la rigidesa i utilitzant altres tècniques per tal de marcar la silueta, com ara pinces i rufes. Els embarnillats es fan més lleugers fins a desaparèixer dels gipons i passar de manera definitiva al corset, malgrat que alguns gipons mantinguen algun element rígid que s’usa més per ajustar la peça al cos que per constrènyer el ventre.

Faldes

Les faldes son peces que cobreixen les cames de les dones de llargària, amplària i volum molt diversos i realitzades amb teixits molt variats. A la llarga del segle XIX varen sofrir alguns canvis.

Les aristòcrates vestides a la francesa portaven sota la bata oberta per davant una falda anomenada brial, molt rica quant al teixit –sedes i cotons rics normalment- i ornamentada amb brodats i aplicacions d’elements metàl•lics, llustrins, talcs, etc. La falda que complementava el vestit vaquer anglès era el guardapeu i es diferenciava en el fet que era més curt – al turmell, segurament- i en la menor ornamentació que els brials francesos. Els vestits dits “a la polonesa” permetien recollir la falda exterior deixant veure un brial interior molt ornamental. La moda imperi va ser molt efímera i no va marcar la manera de vestir popular. L’època del primer romanticisme i la isabelina amplien les faldilles de les dones de classes altes, però tampoc introdueixen massa canvis en els guardapeus de les dones de classe popular.

Segons els documents de l’Arxiu Municipal les faldes eren teixides amb filadís, majoritàriament, i només en algunes cases amb poder econòmic apareix la seda, la noblesa i altres teixits rics. Els escrivents anoten sempre algun adornament inferior: punta (randa), volants de seda, talcs, llustrins i altres ornaments metàl•lics, propis d’allò que hem anomenat “majismo”, malgrat que presenta característiques molt peculiars segons les zones geogràfiques en els brodats i en l’ornamentació, quer solen ser els aspectes més autènticament diferenciadors.

Aquesta manera de vestir es perllonga fins a la meitat del segle XIX i es complementa amb una falda que es posava sobre el guardapeu: la basquinya. Aquesta peça era negra i cobria tota la roba que, juntament amb el gipó negre i el mantell negre, conformava el vestit de cerimònia de les dones en els segles XVIII i XIX. Aquesta indumentària s’usava tant per anar a l’església com per a visitar altres vases i només es treia si es romania en una casa una estona llarga. Hom afirma que aquesta manera de vestir en l’església i en els actes públics igualava molt les dones de classes diverses en el seu aspecte extern.

Algunes faldes, normalment interiors, encara que admeteren l’ús exterior, són els faldellins i les saies de llana que servien per a abrigar i estaven confegides de manera semblant a les exteriors, adaptant-se a les èpoques i a les modes.

A partir de 1880 comença a canviar l’estructura de les faldes populars influenciades per la moda del polisson; el vol, fins ara repartit de manera regular a la cintura, es concentra a la part posterior de les faldilles i aquestes s’allarguen fins a tapar els peus. Se’n redueix l’amplària i s’introdueix el cotó, les mescles de llana, cotó i seda i els teixits jaquard i els estampats industrials que van configurant una manera de vestir que caracteritza el final del segle XIX i les primeries del XX. La roba de les cerimònies continua sent negra i comparteix la denominació “basquinya” amb la manera de vestir ritual anterior.

Font: Joan Vicent Sempere i membres del “Grup de Danses El Raval”: “La nova col•lecció d’indumentària del Museu Etnològic. Una visió evolutiva”. Vila-real, 2008.