La cova del Diable
A l’esquerra de la cova, prop del fons, s’hi aboca el major dels túnels, de vora vint metres de longitud, poc més de metre i mig d’altura i a penes un d’amplària. Per endinsar’s-hi, ja cal una llanterna i una bona dosi d’ànim. La seua fama, constituïda per insectes de diferents espècies, no és perillosa, i les seues dimensions, tot i que escasses, permeten recórrer-la sense massa problemes, si bé de manera encongida, però per més que s’avance mai no s veu el final, cegat fa temps per una esllavissada de roques.
El túnel més curt, d’a penes quatre o cinc mestres de longitud i altura i amplària semblants al seu germà, s’obre a la dreta de l’abric i pot travessar-se sense cap dificultat ni física ni tampoc d’ànim, ja que el seu escàs recorregut fa que siga visible no sols el trajecte sinó també l’eixida.
A fons de l’abric, sobre la finíssima argila que recobreix el sòl, s’aprecia sense cap dificultat una alineació de pedres que, temps enrere, constituirien la base de les parets de la sèquia. Fetes en maçoneria, completarien l’obra d’excavació per tal d’acomodar el trajecte a les necessitats dels constructors. De la seua existència i del pas de l’aigua pel seu interior ja no queda cap més testimoni que aquestes alineacions i l’empremta del pas de l’aigua marcada sobre la roca del fons de l’abric.
Segons apunta l’historiador José Maria Doñate, la séquia del Diable prenia l’aigua de l’anomenat “partidor”, una roca de grans dimensions, rectificada per la mà de l’home i ubicada al mateix centre del Millars, a penes un quilòmetre aigües amunt de la Cova del diable.
Des d’allí, la sèquia comença a elevar-se respecte del nivell del riu, discorrent tot el temps pel penya-segat, fins la darrera corba que traça el riu abans d’enfrontar l’actual assut de Vila-real on, sempre segons Doñate, la sèquia es divideix en dos ramals. El de la dreta enfila en direcció a Nules i del seu pas queden restes con el “Pont de la bruixa”, els “Arquets”, o l’aqüeducte del riu Sec; el de l’esquerra es perd en algun lloc del “termet” de la Mare de Déu de Gràcia, en el qual encara es poden apreciar algunes alineacions de pedres que semblen indicar el pas d’un canal.
La séquia, que fornia d’aigua als regadius pròxima a la mar, hi hauria que datar-la, segons Doñate, en el segle I abans de Crist, encara que altres autors s’inclinen per situar-la en època medieval. Documents de totes les èpoques testimonien la importància del sistema d’aprofitament agrícola de les aigües del Millars per a l’evolució de la Vila. Jaume I en els mesos immediats a l’atorgament de la Carta Pobla, ja fa continues referències al sistema de regs, el qual li serveix per delimitar algunes de les línies de partició dels termes municipals.
La xarxa de sèquies que fornia d’aigua els horts s’origina, com demostren restes arqueològiques que encara perviuen, en l’època de la dominació romana de la península. Però la seua importància no radica únicament en la seua antiguitat, sinó també en el fet que ben aviat, almenys en època medieval, els habitants d’aquestes comarques es doten ja dels instruments jurídics adequats per a resoldre els conflictes que genera l’usdefruit de les aigües.
Documentació:
• Doñate Sebastià, José María. “Riegos romanos del Mijares” (Valencia, 1966)
• Usó Mezquita, Vicent. “Testimonis de pedra”.
