Aqüeducte del riu Sec
 original |
De tota l'obra a penes ens han arribat, però, tres pilars, això sí, consecutius. El major d'ells s'estira encara fins els 4 metres d'alçada i el menor a penes si passa de 2. Tots ells tenen forma aproximada de fus, la mateixa que adopten les estructures dels vaixells per desplaçar-se millor enmig de les aigües. D'aquesta manera, les cares que afronten el corrent acaben en punta, per tal que dividisquen la força dinàmica de l'aigua i suporten millor l'empeny del riu.
Per la marge esquerra del riu Sec transcorre ara un camí improvisat de qualsevol manera i per les rodalies s'escampen estructures tubulars que esperen ser soterrades ben a prop de la vora. El llit del riu està conformat per grosses pedres rodones que dificulten notablement la caminada i, com en quasi tots els barrancs, tampoc ací és difícil trobar les deixalles que veïns escassament conscienciats han abandonat a la seua sort.
Com en altres casos, tampoc l'aqüeducte romà del riu Sec és objecte de l'interès de cap institució per establir una mínima protecció que evite el seu deteriorament i contribuïsca a conservar un dels escassos supervivents del passat de la vila. Així, els tres pilars nàufrags de l'antiga obra romanen encara dempeus gràcies únicament a l'esperit de longevitat que els romans i els seus imitadors imprimien a totes les construccions que posaven en peu
Nou pilars conformarien l'aqüeducte complet
En l'època en la qual l'aqüeducte encara romania dempeus i pel seu llom vessaven les aigües del riu Millars en direcció als camps de Morvedre, la seua estructura completa devia tenir no menys de 80 metres de llargària. Així mateix, segons els càlculs que ha realitzat José Maria Doñate, l'obra estaria composta per 9 pilars, separats entre ells per un espai de poc menys de 10 metres. Sobre aquests pilars s'enlairarien deu arcs, possiblement de mig punt. Com en bona part de les altres construccions d'aquell període de les quals ens han arribat testimonis, per enlairar l'obra s'utilitzà maçoneria unida amb morter de calç. No obstant això, la cara que afrontava l'embranzida de les aigües estava reforçada amb carreus (pedres tallades en forma de paral.lelepípede rectangular i molt més resistents a l'erosió). En les vores del riu Sec s'han descobert restes de maçoneria romana que, sempre segons Doñate, podrien pertànyer als ciments a partir dels quals arrancaria l'aqüeducte. Segons tots els indicis, caldria situar cronològicament l'obra en els primers dos segles de la nostra era, com és el cas de totes les construccions que formen part del traçat de la sèquia del Diable.
Com arribar
Les restes de l'aqüeducte romà són encara perfectament visibles des de l'autopista, ja que s'ubiquen al bell mig del caixer del riu Sec a penes un centenar de metres corrent avall des del punt en què l'A-7 creua el llit de l'antic riu Anna. Per accedir al paratge, cal eixir de Vila-real pel camí de la Carretera i seguir-lo fins que aquest, després de creuar el barranc de l'Espaser i el de barranc de Ràtils, topa amb l'autopista, per la vora de la qual segueix un bon tros. Sempre pel costat d'aquesta, s'encara per fi un fort descens que indica que s'ha arribat al punt on conflueixen alhora el riu Sec, l'A-7 i el camí de la Carretera. A penes un centenar de metres en el sentit del corrent es troba el testimoni de la que un dia fou l'obra d'enginyeria més important de totes les que es construïren per canalitzar la sèquia del Diable.
Localització en el terme municipal. Vista aèria
Font: Vicent Usó Mezquita
