Els molins del terme

La molineria a Vila-real ha estat un tema estudiat a bastament per diversos autors sense que, malgrat l’abundant documentació conservada, cap d’ells haja arribar a conclusions definitives sobre el número de molins que han existit a la població durant els passats set segles. Cadascú presenta una enumeració pròpia, sense definir de manera exhaustiva les dades acumulades.

Contribueixen a aquesta variació de resultats diverses qüestions: per una banda, com en les anteriors arquitectures, els freqüents canvis de propietaris i les alteracions onomàstiques que això comporta, fins i tot en documents del mateix període; d’altra el fet de la coincidència o alternança d’aquests propietaris en molins de diverses característiques; i finalment el fet d’aquestes mateixes característiques fet que poden distingir-se entre molins fariners (els més antics i essencials) i altres dedicats a altres tasques (paper, borra, etc.), i igualment aquells ubicats a dins del riu Millars, altres a la sèquia Major, i altres oliers (o de sang, moguts per força animal) a qualsevol indret del terme.

Molineria medieval

Considerant que la primera donació sobre molins, feta per Jaume I a Pere Garcés el 26 de febrer de 1274, ho és respecte al redreçament d’un molí en estat ruïnós preexistent a la fundació de la vila, la primera creació efectiva correspon als jueus Ramon Iuiach i Issac de Castelló, tot i que no es constata que portaren a l’efecte la donació que se’ls va fer al 1280.

El primer Padró de Riquesa conservat evidencia ja en complet funcionament els molins d’en Folch, d’en Bertran, d’en Gamisa, de na Marqua, d’en Torner (que al llarg del temps s’identifica també com a molí “del pont”, “del riu Millars”, d’Ays”, de “mossen Reus”, “de la peguea” i “del terraet”) i el conegut com de la Vila, possiblement el més antic i de més llarga trajectòria. Dos anys després, i per tant totalment contemporanis, es poden trobar a la documentació els d’en Giner, d’en Soler i d’en Pegueroles (que serà conegut posteriorment com “molí de la roqueta“ ).

L’anomenat molí Nou (o també "del Consell"), present en la mateixa dècada, sofrirà múltiples incidències tot “renovant-se” successivament fins a la primera meitat del segle XX. Encara al segle XIV queden documentats els d’en Valls i el de na Blanca.

A començaments del segle següent es reconeixen dos molins, en extrems oposats del terme, que fomenten topònims de llarga durada. Per una banda el conegut ja des d’aleshores com de Cap de Terme, concedit al 1324 a Jordà de Calasseit però bastit amb posterioritat i amb una activitat minsa fins al seu tancament al 1464. En eixe moment és assumit pel Consell de la vila i formant part dels propis del comú serà llogat a benefici del erari públic fins al temps de la desamortització de 1835. Quant al concedit a en Miquel Forés, al riu Millars, tocant el terme d’Onda, uns anys més tard passarà a la família d’en Llop, procedent de Betxí, que deixarà la seua empremta amb aquest nom, no sols al molí anomenat de Llop, sinó que també al camí que fins allí portava des de la veïna població.

Al segle XV corresponen també els molins de Font, d’Ocello, del batell i el d’en Falcó, que a les acaballes del segle passarà a mans de Geroni Inglés, amb el cognom del qual continuarà essent conegut.

Molineria moderna

Ja a l’Edat Moderna es documenten els anomenats d’en Salvo, d’en Pauner, d’en Franch, d’en Rosselló, el del "frontó" i el dels "frares", i comencen a proliferar a Llevant de la sèquia Major diversos trulls (propietat dels terratinents Bellot, Guimerà, Jordà, Blau, Sebastià) que permetran identificar la partida com la dels “tres molins”. Malgrat la creença popular, aquests no estaven situats a la vora de la séquia Major, al costat dels partidors, perquè no hi ha testimoni de cap sistema de conducció d'aigua, i a més era el lloc menys idoni per la reducció del cabdal de la sèquia en dividir-se en dos ramals. Aquests "tres molins" eren "de sang", és a dir moguts amb força animal i se situaven a la partida de Carinyena a l'entorn del camí vell de Borriana.

Les modificacions legislatives que aplica la nova dinastia borbònica, a través de la seua Intendència General, inclouran com a estímul econòmic la concessió de diverses explotacions molineres, adjudicades al darrer terç del XVIII a Juan Ortells (molí al riu Millars que després serà d’Alma i de Prades), a Vicent Cantavella (més tard de Barcarrota i d’Evaristo, a la sèquia Sobirana), a Vicent Bellmunt (molt possiblement iniciador de l’activitat a la part de baix de l’edifici de l’Ermita, després adquirit per la família Benedito), a Francisco Paloma (el darrer en actiu als nostres dies, sota el nom popular de molí Paquero) i a l'escultor de Cabanes Manuel Bisbal (molí que acabaria al segle XX convertit en fàbrica de gel, de borra i de puntes, motiu aquest darrer del seu nom vulgar de “molí de tatxes”).

A finals del XIX se crea al llit del Millars un molí industrial, destinat a la fabricació de paper, i més tard generador d’energia elèctrica, al qual es coneix per aquest darrer motiu com la “Llum de Tol”, renom del seu propietari. El molí de Serrano, ja al passat segle, va tenir una existència efímera al llit del riu Millars, molt a prop del Pont Nou.

Quant al desconegut molí anomenat "d'Uvite" per molts autors, que copien sistemàticament uns dels altres, sembla ser una mala lectura de l'única referència documentada a les actes municipals (1865) i fa referència a una concessió al comerciant José White, soci de Manuel Bisbal, i que va tenir també molt curta durada en la seua activitat vora la sèquia Major.

Documentació:

• Jacinto Heredia Robres, "Els noms de lloc al terme de Vila-real" (2009)

• Enric Guinot i Sergi Selma, "Las acequias de la Plana de Castelló" (2002)

• Inmaculada Román Millán, "El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV" (2000)

• José María Doñate Sebastiá, "Molineria y molinos en la Plana de Castellón" (1991)