Alfons el Magnànim
Fill primogènit de Ferran I i la seua muller, Elionor d'Alburquerque. A la mort de Martí l'Humà la successió a la Corona d'Aragó recaigué, gràcies al Compromís de Casp de 1412, en son pare Ferran I al qual succeí a la seua mort.
Política interna
Al seu nomenament, el 1416, va manifestar un estil autoritari en dirigir-se a les Corts de Barcelona en castellà. L'arquebisbe de Tarragona, en nom dels estaments presents, li respongué "si vis amaris, ama" (si vols ser estimat, estima), convidant-lo clarament a interessar-se per Catalunya si volia tenir un tracte recíproc. Posteriorment, la noblesa catalana va crear, el 1418, la Junta de Molins de Rei, una lliga de ciutats, viles i barons encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats pel seu pare, el rei Ferran I, i denunciats a les Corts de Montblanc (1414).
El rei esmenà la seua actitud a les primeres corts convocades a Sant Cugat i reduí sensiblement l'estructura de la casa reial. El 1420 el rei va marxar vers Sardenya, Sicília i Còrsega en una expedició, tot i la oposició frontal de les Corts que varen quedar suspeses.
Política externa
En tornar de l'expedició vers les illes mediterrànies el rei destruí amb la seua flota el port de la ciutat de Marsella (1423). Entre 1429 i 1430 va entrar en guerra amb el Regne de Castella per la defensa dels drets dels seus germans, els Infants d'Aragó, Joan II d'Aragó i Enric I d'Empúries.
El rei ambicionava el Regne de Nàpols, i així quan es trobava a Sicília després de fer expedicions contra l'illa de Gerba (1432) i Trípoli (1434), es dirigí contra Gaeta, però la flota catalana fou derrotada a la batalla de Ponça (1435) per una flota conjunta del ducat de Milà, el Papat i els reis angevins de Nàpols. En aquesta derrota molts nobles i el mateix rei foren fets presoners, però el pagament d'un rescat aportat per les Corts de Montsó i el canvi de bàndol del duc de Milà, que s'alià amb Alfons, permeté a aquest tornar a intentar la conquesta del Regne a partir de 1436, fins a la victòria aragonesa el 2 de juny de 1442. Des d'aquell moment Alfons es preocupà més dels afers italians i de les guerres contra els turcs que no pas de la política interna. Un fet destacable fou que ja no tornà mai més a la Península, mantenint-se sempre a la ciutat de Nàpols envoltat d'una enorme cort.
A partir de llavors els problemes interns s'accentuaren arreu. Així cal destacar una revolta de camperols forans a Mallorca, que es revoltaren contra els ciutadans de Palma; els pagesos remences exigiren l'abolició dels mals usos; revoltes internes d'algunes ciutats peninsulars per l'excés control del patriciat sobre les classes més pobres.
El seu regnat s'acabà amb dues guerres: una contra el seu cunyat Joan II de Castella entre els anys 1445 i 1454; i una altra contra Gènova que s'inicià el 1454 i que va continuar a la seua mort, ocorreguda el 27 de juny de 1458.
Núpcies i descendents
El 12 de juny de 1415 va contraure matrimoni a la catedral de València amb la infanta Maria de Castella, filla d'Enric III de Castella, i cosina seua. D'aquesta unió no va tenir fills.
De la seua amistançada Giraldona Carlino nasqueren tres fills naturals:
- Ferran I de Nàpols (1423-1494), rei de Nàpols
- Maria d'Aragó (?-1449)
- Elionor d'Aragó
A la Corona d'Aragó fou succeït pel seu germà Joan II d'Aragó, mentre al Regne de Nàpols ho feu el seu fill natural, l'infant Ferran.
