Convent de dominiques del "Corpus Christi"

L’orde de religiosos de Sant Domènec havia mostrat interès al 1577 en fundar a la vila una comunitat dels seus frares predicadors, sol•licitant al Consell autorització per edificar el seu monestir a l’entorn de la xicoteta ermita de la Mare de Déu del Roser, bastida al raval de Castelló en commemoració de la batalla de Lepant. Tal i com el Consell els havia exigit inclús arribaren a lliurar en dipòsit la quantitat de 400 ducats com a senyal de compromís. Però els Jurats de la vila decidiren en el darrer moment concedir els drets sobre l’ermita al convent de franciscans alcantarins que circumstancialment s’havien instal•lat a la vora del Millars ocupant diverses cel•les a l’entorn de la capelleta de la Mare de Déu de Gràcia, sobre la qual se varen fer algunes reformes d’adaptació provisional per al millor ús dels frares.

La decisió del Consell no va agradar gens els dominics que plantejaren polèmica sobre el tema reivindicant els seus drets,en especial pel que respecta a l'advocació mariana del Roser que ja tenia l'ermita del raval, pròpia de la seua patrona. Finalment varen acceptar la decisió del Consell demanant que el nom se conservara, cosa que assumiren de bon grat els regidors de la vila, i dos anys després varen fundar el seu monestir a Castelló i un altre al 1589 a Almenara, però la voluntat d’establir una de les seus comunitats a Vila-real va romandre en peu.

Fundació del monestir

El vila-realenc Juan Gil Trullench Amella, director del Col•legi del “Corpus Christi”, o del Patriarca, a la ciutat de València, va rebre a principis del 1638 la visita del dominicà fra Onofre Sisternes i Oblites, amic seu, qui li va confiar la intenció d’un grup de religioses del convent de Santa Maria Magdalena, entre les quals hi havia dues de les seues germanes, de fundar una nova comunitat de religioses dominiques de clausura seguidores d’estricta observança segons les normes del Concili de Trento. La dama valenciana Ana Bou, propietària de terres a Vila-real, havia cedit les seues possessions en eixe sentit i amb la voluntat de formar part ella també de la comunitat.

El doctor Trullench, que també aspirava a una fundació en el mateix sentit, va oferir la meitat de les seues propietats entre elles la casa al carrer Major de Vila-real, al costat de la primitiva capella de Sant Jaume,amb la condició de que el convent de religioses fora establert a la seua vila natal. La opinió dels visitadors de la Orde de que els edificis no reunien condicions adients va fer que Trullench venguera les cases i prenguera propietat del deshabitat palau de la família Montull, proper a la plaça Major, en el qual se van fer profundes obres d’adaptació per tal d’habilitar-lo com a monestir de dones.

Una vegada concedits els corresponents permisos de la jurisdicció eclesiàstica i de la civil, les religioses dominiques van arribar a Vila-real el 7 de febrer de 1639 i al dia següent varen ocupar la mansió. La comunitat de dominiques va adoptar per al nou monestir el nom de “Corpus Christi” per ser el del col•legi de València regit pel fundador, el doctor Trullench que va legar en el seu testament tots els seus bens i la seua extraordinària biblioteca personal a la comunitat.

El convent va anar poc a poc adquirint la major part de les cases que l’envoltaven mitjançant donatius del veïnat i amb la dotació de les noves religioses que s’anaren incorporant. En un primer moment van utilitzar com a temple la xicoteta capella del palau dels Montull situada al carrer del portal de Borriana (en l’actualitat de Benedito), fins que al 28 de setembre de 1651 va ser inaugurada la pròpia església del convent, amb porta al carrer Major. Es tractava d’un recinte d’una sola nau amb decoració d’estil corinti amb pilastres entre els arcs de les capelles laterals i cúpula rematada per una senzilla lanterna. Els elements principals de la decoració estaven basats en la iconografia eucarística i medallons florals als carcanyols, i els emblemes de l'Orde Dominicana pintats o en retaules ceràmics.

Als anys següents les religioses varen anar establint concòrdies de col•laboració amb el Consell de la vila, les altres comunitats religioses locals i sobretot amb el clero parroquial, molt reticent en un principi a la creació del nou monestir al no existir comunitat masculina de l’Orde de predicadors en el municipi. El 4 de desembre de 1639 va ser fundada i radicada en el convent la Confraria del Roser, per a la participació dels fidels seglars en el culte a la Verge Maria i la difusió de la pràctica setmanal del res del rosari. Una concessió especial de la Santa Seu per a aquest convent, perquè tals confraries eren habitualment adscrites a les corresponents parròquies. La Confraria del Roser va continuar les seues activitats de pietat fins al 1820, en que se va fusionar amb l’Associació de Filles de Maria del Roser quan esta va ser fundada a l’església Major.

Guerres i decadència

La serena vida monàstica comença a trencar-se el 5 de desembre de 1705 quan, en assabentar-se de la presa de València per les tropes del mercenari Basset, recolzades per l’exèrcit anglès, un grup de partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria es manifesta tumultuosament pels carrers, i moltes dones i xiquets se refugien dins del convent fins que acaben els aldarulls. Poques setmanes després, quan el 12 de gener de 1706 comença l’atac dels maulets contra les tropes de l’exèrcit reial comandades pel comte de les Torres i aquestes assalten la vila, el convent tornarà a ser refugi de molts pro borbònics, les cases dels quals son incendiades. Quan els soldats ocupants arriben al convent, protegeixen la vida de les monges que son traslladades acompanyades del Santíssim Sagrament entre dos fileres de soldats i oficials fora de la vila, al convent de carmelites del raval de València i al dia següent, en evitació de represàlies per part dels austracistes, les porten a cavall fins a Nules i passats uns dies les salvaguarden al convent de carmelites de Caudiel, d’on la comunitat va retornar el 4 de setembre del mateix any entre grans mostres d'alegria dels habitants de la vila, quan la bel•licositat havia amainat.

El convent del “Corpus Christi” no va patir incendi important durant la famosa “crema”, excepte un colomer de fusta en un dels corrals de l'edifici, on s’havien refugiat alguns dels resistents i les monges van poder continuar la seua vida normal en poc de temps. Al 1720 se practiquen, amb l’ajuda del Consell de la vila diverses obres de millora en les cel•les de les religioses, i s'obri un carreró entre el monestir i els edificis adjacents, entre ells l'antiga Casa de la Vila, un espai que amb el temps seria emprat com a "corro" per al bou per la vila.

Durant la guerra d’ocupació francesa el convent acull una comunitat de monges procedents d’Alcanyís en març de 1809, i elles també en el moment que les tropes del general Suchet ocupen la ciutat el 3 de març de 1810 decideixen marxar, abandonant l’edifici, i se refugien en Onda d’on retornen el 26 del mateix mes. A partir del dia 15 de juny comencen a dispersar-se per diversos convents pel temor de nova ocupació i tot i que entre febrer i maig del següent any se recompon la comunitat, han d’abandonar el recinte per tercera vegada i refugiar-se en Aiòder quan el 21 de setembre de 1811 el general Suchet torna a ocupar la ciutat i converteix el convent en quarter i infermeria de les tropes napoleòniques que trenquen tots els barandats de les cel•les i destrossen l’església. Les monges regressen del seu refugi el 21 de gener de 1812.

Al llarg el segle XIX les religioses procuren la restauració de la capella amb nova ornamentació i rehabiliten diverses parts del conjunt d’edificis que formen el monestir que a poc a poc entra en decadència, agreujada per noves incidències durant les guerres carlistes. La comunitat celebrarà al desembre de 1916 amb tota solemnitat el setè Centenari de la Fundació de l’Orde Dominicana, però les tribulacions continuen quan el 20 de juliol les monges tornen a fugir del convent que serà utilitzat com a quarter i presó durant els anys de la Guerra Civil.

Les destrosses produïdes durant la guerra i la falta de salubritat de la construcció condicionen l’acord pres amb l’Ajuntament de la ciutat l’any 1956 pel qual s’efectua la permuta amb les instal·lacions del Hospital municipal que havia clausurat les seues funcions. Les religioses van continuar la seua vida monacal en aquesta residència fins al 7 de maig de 2009, quan la manca de vocacions va condicionar el trasllat del grup de monges que encara restava al convent de dominiques de Paterna.

Pel que fa al monestir del “Corpus Christi”, antic palau de la família Montull va ser enderrocat al 1958, el mateix que l’antiga Casa de la Vila i altres cases particulars per a deixar espai a una nova plaça Major. Part de la taulelleria renaixentista i barroca serà conservada i, anys més tard, incorporada en panels ornamentals a l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia durant el procés de rehabilitació efectuat al 1985.