Parròquia de Sant Jaume
Juan Gutiérrez, parent d’un dels escrivans reials, va ser este primer rector, però la capella al seu càrrec i els dels seus successors va quedar molt prompte menuda per l’augment dels habitants, i només 24 anys més tard va ser necessària la construcció d’un nou temple parroquial. El testimoni de Marti de Viciana en la “Crònica del Regne de València” assenyala la data exacta de l’inici de les obres de la nova parròquia: el dia onze del mes d’abril de 1298, desprès de la llicència donada tres anys abans pel rei Jaume II.
La documentació municipal aporta a més variada informació sobre l’edifici i les seues característiques per a conèixer l'aspecte que va tenir, malgrat que va ser enderrocat al segle XVIII per donar pas a l’actual temple barroc. Francesc Paholac, bisbe de Tortosa, realitza al 1315 la primera visita pastoral a la parròquia de Vila-real.
Descripció arquitectònica
La seua ubicació, representada clarament en el dibuix ideogràfic de l’esmentat llibre de Viciana, coincidia amb la posició de l’actual casa abadia, immediat a les murades a la banda nord-oest de la vila i amb la façana principal mirant en direcció a València, i separat del carrer que s’obria cap al portal d’Onda per una placeta al cantó de la qual s’alçaria segles després la torre de les campanes. L’amplària entre el carrer lateral i la murada serien uns vint metres, i l’eix central de la nau, des de la porta de la plaça fins al cap, d’uns cinquanta metres. El paviment del temple, que va ser novament enrajolat al 1499, estava cobert amb estores d'espart.
L’església constava d’una sola nau coberta amb arcs d’ogiva i amb possiblement quatre trams inicials, sobre el primer dels qual s’alçava el cor, però amb suficient capacitat perquè al 1373 puguera la seu de vàries sessions de les Corts valencianes, allotjant dignament tots els membres presents. Al costat de l’evangeli, més proper a la murada, sembla haver hagut quatre altars o capelles menors, i al costat de l’epístola, proper al carrer d’Amunt (hui de Sant Roc) altres tres i un accés secundari, conegut com “portal xic” o “de les dones”. Al cap de la nau estava el retaule major i portes a la capella de la Comunió, que va patir successives reformes i ampliacions, i a la sagristia, des de la qual se podia travessar a l’edifici immediat on estava la casa abadia, dotada d’un hort o jardí i un accés al fossar situat extramurs de la vila.
Sobre la porta principal, a la façana, sembla haver hagut un finestral circular amb vitralls, amb sengles fornícules laterals i repeus en les que a finals del segle XV van ser col•locades les imatges de la Mare de Déu i de Sant Jaume, obres del pedrapiquer de la Seu de València, Pere Comte. A l’interior consten l’existència d’imatges i retaules dedicats a diverses advocacions de la Verge Maria (de l’Esperança, de Gràcia, de les Neus, etc.) que van variant en el transcurs del temps, així com a diversos sants (Sant Bertomeu, Santa Anna, Sant Joan, Sant Mateu, o Sant Pere, sobre l’altar del qual estava situat l’orgue) així com els habituals reservats al Salvador, la Trinitat, les ànimes, el Crist Crucificat i, a l’altar Major el corresponent al titular Sant Jaume. Al 1375 consta que el pintor aragonès Lorenzo Zaragoza realitza el primer retaule del patró de la vila. A la part superior de la façana, una mena de torreta tenia la maquinària d’un rellotge almenys des de 1486, mentre que l’espadanya amb espai per a tres campanes (sotil, morlana i del seny) estava situada sobre la nau, segurament sobre l’arc toral o d’accés a l’absis.
Obres i decoracions
Diverses indicacions fan suposar que des de principis del XV se va plantejar la reforma o ampliació de la zona de l’absis, obres que perduraran durant tota la segona meitat del segle amb la intervenció de diversos mestres d’obres, i pintors com el turolenc Juan de Ojos Negros o el destacat artista de Castelló Nadal Renau que va acabar els seus dies com a eremita a Lledó, els quals decoren el retaule amb cortinons i pinten les claus de la bòveda i les capelles. El resultat final sembla haver estat la construcció de tres capelles absidials i modificacions al sostre i al portal lateral.
Per Butlla Pontifícia, la parròquia de Vila-real s’assigna al 1490 al Capítol de la diòcesi de Tortosa, que es fa creditor de rebre tots els seus drets i emoluments, així com d’elegir Vicari. Cap a 1495 el pintor italià Paolo de San Leocadio, que estava treballant a la església de Santa Maria de Castelló, fugint d’una epidèmia a València on residia, sembla haver pintat igualment el retaule del Salvador, per a la corresponent capella. Anys més tard, el mateix pintor, o més probablement alumnes de la seua escola dirigits pel seu fill Felipe Pablo de San Leocadio, realitzaran un nou retaule sobre la vida i miracles de Sant Jaume per a l’altar principal, la major part de les peces del qual han pogut estar conservades. La imatge del sant titular a l’altar major era un reliquiari de plata daurada, fet al 1389 per l’argenter Coscolosa de València, i on se conservaven unes suposades restes de l’apòstol, portades des de França quatre anys abans.
Al segle següent la parròquia tindrà noves obres amb la construcció d’una sagristia nova a expenses del cavaller Francesc de Montull on reservar el ja considerable tresor d’ornaments de joies i orfebreria, així com d’una casa annexa a l’abadia per tal de guardar en ella la fusta necessària per als monuments litúrgics com ara el de Divendres Sant, del Corpus Christi o cerimonials funeraris i altres materials del Consell de la vila. Segons Marti de Viciana, al 1562 la parròquia era atesa per 25 capellans, dels quals un Llicenciat en Teologia, i tenia una renda ordinària de 200 ducats.
Al 1650 ser decidides novament obres de reforma a la capella de la Comunió. Per a eixes dates consta la existència de 18 altars amb noves dedicacions com la Immaculada Concepció, Sant Abdó i sant Senén (patrons dels agricultors), la Mare de Déu de la Llet, la de Montserrat, o la dels Àngels. L’any 1673 el Consell contracta un nou orgue per a la parròquia, el quart dels que va tenir, el construeix mestre d’orgues de València Roc Blasco, amb un cost de tres-centes lliures. Al 1722 va ser adquirit un nou instrument, que encara perdura, construït per l’organer valencià Nicolàs de Salanova i Vilagrasa.
El primer de juny de 1752 va ser traslladat el Sacrament a la capella de la Sang, que va actuar com a parròquia provisional mentre van durar les obres de construcció d’un nou temple. El 2 de desembre del mateix any va concloure el total enderrocament de l’antiga parròquia gòtica i sis dies després se va posar la primera pedra de l’actual església de Sant Jaume.
Documentació:
- José Maria Doñate Sebastiá, "Retrato arqueológico de una iglesia desaparecida" (BSCC, Castellón 1981)
- Llibres de visites pastorals, Arxiu parroquial de Sant Jaume.
