La capella de la Sang
No obstant això la construcció mancaria encara algun temps en ser acabada del tot, cobrint aigües, perquè durant la visita pastoral del reverend Oriol feta al 1591 en nom del Bisbe assenyala que falten encara per realitzar dos dels arcs que sostenien la coberta, això és la meitat encara d’execució de la teulada. A finals del segle, però sembla que ja era possible la celebració de Misses cantades a la capella i el seu ús normal per part de la Confraria.
Estructura de l'edifici
L’edifici se suposa haver estar bastit sobre quatre cases dels jueus que habitaven, fins a la seua expulsió al 1492 els estrets carrers pròxima a la murada i el carrer d’Avall. No és de consideració la idea de que ocupara el lloc de l’antiga sinagoga del xicotet call, perquè en el procés d’enderrocament no se va trobar cap cosa relacionada, i tampoc consta documentació al respecte. Si va haver alguna menuda sinagoga serà en algunes de les cases on consta l’ocupació jueva de la contornada intramurs.
L’església estava unida pel seu costat dret a la muralla medieval, i la seua porta d’accés s’obria enfront d’una placeta de nova creació i de molt poc trànsit per aquella època, fet que donava a l’anomenat portal de Pedrinyà, i aquest a horts i llocs d’escombreries, a la zona que posteriorment seria el passeig de la Murà. L’edifici tenia planta rectangular d’aproximadament vint-i-tres metres de llarg per uns nou metres d’ample, amb façana principal als peus. Le coberta era de doble vessant, formada per teules corbes sobre entramat de fusta i sustentada per quatre arcs de diafragma, amb els contraforts reflectits al recinte interior. La façana, escassament decorada, estava culminada per una espadanya amb una única campana.
D’estil semblant a les abundants “esglésies de reconquesta” en terres valencianes, tenia fàbrica de tapial o de maçoneria amb morter de calç, mentre que els arcs interiors eren de rajola i bigues vistes a la coberta. El presbiteri, pla, constava d’un sol retaule de fusta sense daurar, dedicat al titular de la Confraria. La portada de pedra amb característic arc de mig punt adovellat, sobreeixit amb un bordó o guardapols simple, el mateix que a la base de l’arc, presenta dues pilastres acanalades de secció rectangular i senzill capitell toscà als dos flancs. A més de la cornisa superior on consta l’esmentada data entre motllures rectilínies l’ornamentació es completa amb dos escuts en relleu que representen símbols de la Passió: una corona d’espines i una canya, i les cinc llagues de Crist.
Segons es desprèn de l’anàlisi de les Visites Pastorals a la parròquia local, l’ús de la capella degué ser prou rutinari als primes segles, arribant a un cert abandonament que és recriminat amb diferents ordres de reparació per l'existència de goteres del sostre, d’afeccions a la immediata murada sobre la que se recolzava o inclús d’haver servit de magatzem de peces militars i allotjament de soldats durant el segle XVII. Al 1718, ja en època borbònica, la capella de la Sang serà rehabilitada i novament beneïda, constant als llibres parroquials que es va tornar a mantenir amb la “decència deguda”.
Usos diversos
Entre el primer de juliol de 1752 i el 30 de juliol de 1779, la capella de la Sang se constituirà en parròquia de la vila, mentre s’enderroca el vell temple medieval i es construeix la nova església barroca. Durant aquest temps se la dota de baptisteri, sagristia i cor i, a més de l’altar major on s’entronitza la imatge de sant Jaume, s’instal·len diversos altars laterals amb les imatges de Santíssim Crist, la Mare de Déu de la Soledat, sant Josep, sant Antoni abat, sant Pere, sant Llorenç, sant Andreu, les ànimes del Purgatori, la Verge de Gràcia i els sants Abdó i Senent. Finalitzades les obres de la nova parròquia, la capella va retornar a l’ús de la Confraria de la Sang però al 1791 es prohibeix la celebració de Misses en el seu altar.
Durant el segle XIX el recinte va començar a ser emprat com a escola infantil, a banda de l’ús puntual pels Confrares de la Sang, excepte en breus períodes de guerra, quant pel temor dels freqüents i violents atacs de les partides carlines a la vila, la parròquia de Sant Jaume era tancada i fortificada. Adquirit l’edifici l’any 1870 per una empresa privada, va ser destinat sense massa reformes identificables a lloc de representacions teatrals, però també d’assemblees col•lectives com les de regants abans de la constitució de la Comunitat. Al 1894 va passar novament a mans eclesials i novament beneït el recinte el 29 de març de 1895, tornant a ella la Confraria de la sang que havia passat mentrestant al convent de franciscans.
Fetes algunes adaptacions com l’elevació del presbiteri o la creació d’una trona, i l’obertura d’una porta d’accés al carrer des de la nova sagristia, se procedeix a l’ornamentació estucada de parets i sostres amb falsos arcs ogivals i la instal•lació de tres altars de fusta en estil neogòtic dedicats a la Verge de la Soledat, l’Ecce Homo i la Puríssima Concepció. Més tard s’afegirien altres altars dedicats al Cor de Jesús, santa Anna, sant Paulí i sant Pasqual Baylón.
Al segle XX
Al 1907 s’obriren nous finestrals a la façana, s’amplia l’espadanya amb dues campanes i, una volta tornada a beneir, l’any següent és declarada com ajuda de parròquia, concedint que en ella es pugueren realitzar baptismes, matrimonis i funerals, atenent la part de la ciutat corresponent a la part sud. Amb la incorporació a la capella, compartint l’ús com a seu amb la Confraria de la Sang, de la Congregació de Maria Immaculada, Sant Lluís Gonzaga i Sant Joan Berchmans, se van afegir sengles altars d’aquests dos patrons.
Tot va quedar destruït el 13 d’agost de 1936 per l’assalt de milicians anarquistes, i la capella emprada successivament com a presó per als dos bàndols combatents en la Guerra civil, fins que al 1940 va poder tornar a ser destinada al culte i a l’ús de la Confraria i la Congregació, fent molt ajustades reparacions, fins que al 28 de febrer de 1968, per decisió de la parròquia i concessió diocesana, l’edifici va ser totalment enderrocat per tal de construir una nova seu per a la Congregació de Lluïsos. Només va ser conservades la pila baptismal i una campana, donades a la parròquia dels Sants Evangelistes, i en especial la portada renaixentista de pedra, incorporada com a façana d’un xicotet recinte a la banda de la Murà, destinat a servir conjuntament per a les funcions religioses de la Congregació mariana i de la Confraria de la Puríssima Sang.
Documentació: Lizandra Rubio, Joaquín: "La capella de la Sang", a "Història de la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i Mare de Déu de la Soledat de Vila-real". (Ajuntament de Vila-real, 2011).
