La festa dels bous a Vila-real
La festa dels bous, que alguns suposen d’origen decimonònic i circumscrita sols a determinades zones peninsulars espanyoles com ara l’andalusa, té a les nostres terres també profundes arrels que en el cas de Vila-real se documenten ja al segle XIV.
Període medieval
Per a la celebració del festeig, en el que els animals eres “acanyiçats” i “engarrotxats”, és a dir estimulats a córrer per la vila amb canyes o piques, els carrers eren coberts amb joncs i el Consell municipal, que convidava a personalitats forasteres per assistir a la festa, confiava sovint l’organització a les colles de joves fadrins que s’encarregaven dels preparatiu i de la instal•lació de les barreres protectores de fusta en la plaça Major i en el tancament dels carrers. L’increment de les celebracions taurines va fer que les autoritats es plantejaren al 1495 l’adquisició d’un edifici idoni (la “casa de la fusta”) on emmagatzemar aquella que era necessària per a la festa.
Els animals per a les corregudes eren adquirits a ramaders de les poblacions de la Plana, en col•laboració amb algun carnisser que es feia responsable posteriorment de la venda de la carn i les despulles dels bous.
Corregudes per la vila
Les celebracions taurines sovintegen relacionades tant amb les festes litúrgiques de la Pasqua, de sant Bertomeu, sant Joan, sant Pere o altres, o bé motivades per l’arribada a la població de personatges distingits, com ara el Lloctinent de la Governació de Castelló (1551) o els Ducs de Calàbria, virreis de València (1543). Però també serveixen per atraure a la vila visitants i treballadors manuals en els moments de les collites al camp. Al 1540 el Consell decideix l’edificació d’un magatzem per a les barreres al raval de Castelló, en un lloc proper al que serà el convent del Roser.
Durant el segle XVI se produeixen diverses intervencions papals intentant la prohibició a tota Espanya de les corregudes de bous, inclús sota pena d’excomunió, que son successivament anul•lades per altres pontífex deixant reduïda la reserva als diumenges i festes de guardar, a causa de les intervencions protectores de la festa del rei Felip II.
Els animals son portats, no sols de l’entorn, sinó també de ramaderies aragoneses, buscant la qualitat. L’èxit de la festa fa que no sols bous, sinó també jònecs i vaques siguen sovint correguts, depenent de la importància de la celebració.
Serà al 1691, amb ocasió dels solemnes festeigs motivats per la Canonització de sant Pasqual Baylón quan se done un pas endavant i el Consell decidixca la construcció d’una plaça amb cadafals de fusta que serà ubicada a l’esplanada front al convent del Sant per a la celebració de tres corregudes en lloc tancat els tres primers dies del mes d’octubre. Per a la perfecta construcció del recinte els membres del Consell local reclamen la participació del gremi de fusters de València, que assessoren igualment respecte del terreny i el punt elegit per a la ubicació de les instal•lacions taurines. Per al major èxit de les jornades, el Consell opta per portar bous del propi ramat reial, d’Aranjuez, que era el que proporcionava el bestiar per als festeigs de la Cort.
Plaça de bous
El bon resultat d’estos festeigs taurins motiva pactes entre el Consell de la vila i els religiosos alcantarins per tal de continuar celebrant corregudes que, una vegada superat el tràgic esdeveniment del gener de 1706 durant el transcurs de la guerra de Successió, amb la notable expansió econòmica de la vila sota la monarquia borbònica, desborden les possibilitats organitzatives de l’Ajuntament, el qual trau en arrendament la plaça de bous de davant del convent de Sant Pasqual (lloc on al 1904 se crearà un jardí públic) per tal de traure beneficis per a les arques municipals i per a la comunitat de franciscans.
De les condicions dels arrendaments es desprèn que aquests eren per un mínim de cinc anys i que els arrendadors de la plaça, a més de portar anualment catorze bous (de les ramaderies de Castella o de Navarra) tenien al seu càrrec la conducció del ramat i els sous i manutenció del personal, a més de la contractació d’ almenys cinc toreros de prestigi amb les seues corresponents quadrilles de subalterns.
Durant la fira taurina se corrien sis bous el primer dia, cinc el segon i tres el tercer, un dels quals se’l quedava la vila per a la festa del patró sant Bertomeu. La carn dels bous era venuda pels arrendadors a Vila-real i al mercat de València. La plaça tenia graons elevats, galeries cobertes i reservats ornats amb cortinatges, així com grans lones amb les que protegir els espectadores del calor estiuenc. A la part inferior hi havia entaulats de preus més econòmics per a presenciar de peu les corregudes. La construcció es feia de manera tal que la Comunitat d’alcantarins puguera veure des del convent les corregudes.
El material amb el que se muntava la plaça era proporcionat com a aportació per l’Ajuntament i en els períodes entre fires taurines se conservava a la “casa de la fusta”, on segons inventari arribaren a emmagatzemar-se més de nou mil peces de fusta i sis roves de claus, a més de les cordes, escales i peces de subjecció. La casa va ser emprada fins al 1749, en que va ser convertida en quarter del Regiment de Cavalleria de la Reina.
Polèmiques sobre la festa
Les corregudes foren així habituals a la vila, inclús quan les idees il•lustrades començaren a fer camí entre la societat espanyola. Les capitulacions establertes al 1732 entre el Consell i els frares eres especialment beneficioses per a aquests que rebien cent lliures anuals si se celebraven les corregudes, més altres 15 del municipi, qualsevol que fora la recaptació haguda. En cas de no poder celebrar-se els festeigs taurins, el Consell lliurava igualment cent lliures a la Comunitat en concepte d’atencions al culte. Els acords arribaren fins al 1804 en que la xifra de beneficis per al convent pasqualí va arribar a les 150 lliures, revisables en ocasions posteriors.
Aquesta acció de patrocini al temple de sant Pasqual, de la que també arribaven rendes per al funcionament de l’hospital de pobres de la vila, va fer que la festa taurina a Vila-real se mantinguera amb la protecció Reial inclús en els moments en que la polèmica sobre la tortura als animals i la irracionalitat de la tradició va començar a calar en la societat espanyola gràcies a l’influència dels pensadors racionalistes i els governants reformadors.
Tot i això la celebració de les corregudes devia comptar amb el preceptiu visat anual de la Capitania General i inclús l’assistència del Governador de Castelló amb les tropes suficients per evitar aldarulls públics, a la vista de la gran afluència de gent que acudia atreta pel nivell dels festeigs taurins a Vila-real. Al 1754 se produeix la primera prohibició de la festa degut a la baixa producció ramadera a Castella, que va fer que els animals foren destinats a les tasques agrícoles. La Pragmàtica Sanció de 1785 prohibeix la mort dels bous a la plaça, limitant considerablement les circumstàncies de la festa, que dos anys després perd les condicions d’excepció que tenia pel seu caràcter benèfic i que havia fet que Vila-real fora el darrer reducte per als aficionats a les corregudes en plaça. Al 1791 a causa del primer Centenari de la Canonització de sant Pasqual s’obté permís per a fer a la plaça festeigs amb vaques i jònecs però, tot i que Carles IV de Borbó torna a autoritzar les corregudes de bous a Vila-real al 1804 a l’empara de la seua visita al sepulcre pasqualí, la decadència de les celebracions taurines ja era manifesta.
Al 1791, dins de les festes en honor de la Mare de Déu de Gràcia, s’acorda novament la realització de cinc dies de corregudes de vaques i un altre de bou sense corda però ja no a la vila ni a la plaça del Sant, sinó al carrer de la Mare de Déu de Gràcia i adjacents convenientment tancats amb barreres de la mateixa manera que en menor mesura ja estaven fent els veïns d’alguns barris com el de la Mare de Déu dels Àngels. Sols a principis del segle XX, amb l’aparició d’algunes locals del toreig, com ara Ernesto Vernia va fer reviscolar l’interés per la festa taurina a la ciutat.
Documentació: Doñate Sebastiá, José María: "De re taurina. Villarreal en la historia del toreo". Saragossa, 1982.
