Quarter de cavalleria

Quarter de cavalleria

En compliment d’un tribut que es remuntava a l’Edat Mitja, tots els municipis estaven obligades a donar allotjament en cases particulars als soldats i les cavalleries dels exèrcits en pas per les poblacions. Al 1722, a més, les ordenances reials varen obligar als Ajuntaments a destinar cases desocupades per a l’allotjament de les tropes, dotant-les de les condicions precises i necessàries per aquesta funció, a càrrec del cabdal de propis i arbitris, deslliurant els veïns d’aquestes obligacions.

L’Ajuntament de Vila-real va començar a sopesar al 1749 la possibilitat de crear un quarter local, beneficiant així l’exèrcit de la zona, que havia mostrat interès de reunir en un punt els dos Regiments de Cavalleria de la Reina.

Es va elegir l’anomenada “casa de la fusta”, magatzem on el Consell guardava els taulons amb els quals es bastia la plaça per a les corregudes de bous que se celebraven a l’esplanada de la plaça de sant Pasqual, afegint-li una construcció contigua anomenada “dels gitanos” per haver viscut aveïnat en ella un col•lectiu d’aquestes persones. Ambdós edificis estaven situats a l’extrem de la plaça, a mà esquerra anant cap a Castelló i al punt d’accés a la població on s’iniciava el Camí Real.

Al 1758 es va aprovar definitivament la construcció, portada a terme durant els dos anys següents i costejada enterament per la Corporació Municipal. Les descripcions oferides per alguns autors confirmen allò que, fins a finals del segle XX encara era perceptible a l’edifici, malgrat els usos successius que va oferir: una porta principal de molta elevació (únic element conservat fins a l’actualitat), per on podien passar dos cavalls a la vegada muntats i amb tot l’armament; dos grans estables a ambdós costats de l’entrada, on podien allotjar-se fins un centenar de cavalls, i un gran pati descobert per a ensinistrar els cavalls. A la entrada d’aquest pati hi havia un pou amb aigua procedent de la “sequieta”, per abeurar el bestiar. A la planta superior hi havia dos grans sales per als soldats, un despatx i una habitació per a l’oficial, i una cuina per a fer el menjar.

L’edifici va ser emprat com a quarter almenys fins al primer terç del XIX, però al 1834 va ser habilitat durant una epidèmia de còlera com a hospital de malalts i de pobres. Després va continuar com casa de beneficència, on es recollien ancians pobres i els orfes que havien quedat a causa d’aquella epidèmia. A l’establiment, que consta com a dirigit pel sergent retirat de l’exèrcit José Arrufat, s’ensenyava també els xiquets a llegir i a treballar l’espart i el cànem, per a la fabricació d’espardenyes. L’entrada violenta a la població de les faccions carlistes del capitost Serrador va dispersar els ocupants de l’edifici i va acabar amb aquesta activitat.

Com a finca de propis va ser venuda a particulars durant la desamortització general de Madoz a la primera meitat del segle XIX i, cap al 1880, era el seu propietari José Luis Calbet que va establir allí dos magatzems per a confeccionar caixes per a l’exportació de taronges. A la part de darrere se van independitzar del cos principal tres solars per a la construcció d’habitatges.

Al segle XX, l’antic quarter va ser destinat a forja i taller de construcció de carros i, acabada aquesta activitat, inclús el seu vestíbul va ser seu del col•legi electoral de la zona, retornant a la primitiva vocació pública. En enderrocar-se l’edifici, ja en estat abandonat i ruïnós, es va preservar el seu element arquitectònic més interessant, que com queda expressat és la portalada de pedra encara apreciable com a testimoni.

Font: Eduardo Pérez i Mª Elena Nácher, "El cuartel de caballería de Vila-real" ("Cadafal", setembre 1990).