La indústria auxiliar de la taronja
Quasi tots els subsectors industrials vila-realencs en el segle XX se relacionen en el seu origen d’una manera més o menys directa amb la taronja, però molts han perdut en l’actualitat aquella vinculació inicial amb els cítrics i esdevingueren a la fi subministradors d’altres subsectors industrials, especialment el tauleller.
La transformació del secà en regadiu per al conreu dels cítrics, la substitució dels carros per camions i la necessitat de reemplaçar les cavalleries pels motocultors i cavadores en la tasca de llaurar la terra van ser els tres processos que des de la dècada dels 30 feren desenvolupar aquestes pròsperes indústries relacionades amb el cultiu de la taronja.
La maquinària per a elevació d’aigües
Des de la darrera dècada del segle XIX l’horta tradicional estava ja coberta pel taronger, de manera que els llauradors vila-realencs decidiren mamprendre la recuperació de les zones del secà del terme amb l’ajuda de maquinàries per extraure l’aigua del subsòl.
Les primeres empreses valencianes especialitzades en sènies, bombes d’aigua i màquines de vapor estaven a la ciutat de València i amb aquestes maquinàries se van poder elevar les aigües subterrànies dels pous excavats. Molt prompte sorgiren a Vila-real una sèrie de tallers de reparació amb la funció de corregir qualsevol avaria en el mecanisme de les bombes, fins que els tècniques d’aquests establiments industrials vila-realenc, no contents amb dedicar-se a la reparació dels aparells començaren a construir les seues pròpies bombes tenint com a simple referència la consulta d’algunes obres de divulgació i l’observació de les màquines valencianes.
Entre els principals exponent cal remarcar el taller de “Claramonte”, el primer a trencar els límits d’una especialització metal·lúrgica absolutament lligada a les bombes per a elevació d’aigües. També els establiments industrials de Ramos y Cia, Ochando, Ortiz, Sales i Diago (aquest darrer especialitzat en la construcció de bombes centrífugues d’eix vertical per encàrrec. Al moment àlgid de la conversió en regadiu de les terres de secà, cap al 1960, hi havia onze tallers relacionats amb aquest tipus de maquinària, distingint-se per la seua producció el de Claramonte i també el de Font Ramos. Als anys següents va minvar el ritme de perforacions a causa de que no quedava terreny susceptible de ser transformat en regadiu.
No obstant això la incipient indústria ja havia tingut efectes amplificadors contribuint a formar entre les dècades del 1950 i del 1960 una generació qualificada de mecànics i quadres tècnics especialitzats en tota mena d’indústries mecàniques i del metall que varen passar a nodrir diferents grups d’indústries. La ceràmica, la de peces per a components d’automòbils, l’agrícola i la de construcció de bombes per a elevació que encara s’hi mantenia tot i que havia perdut el pes relatiu dels anys trenta. La rellevància del subsector es reflecteix en el fet que donava ocupació en 1991 a un 13% dels actius industrials vila-realencs.
La maquinària agrícola
A partir del 1960 es produí una progressiva desaparició de les cavalleries en les seues funcions de treball i de transport agrícoles. Els animals de llaurada van ser substituïts pels motocultors i les cavadores, que en un primer moment eren d’importació francesa i italiana, però que tenien dificultats per adaptar-se a la disposició de conreus com els del regadiu valencià, on es dóna una escassa separació entre els arbres..jpg)
Així, les “maquinetes de raure” importades prompte van ser modificades pels “tècnics” vila-realencs per tal d’adequar-les a la nova estructura dels cultius Aquests tècnics no eren sinó els antics ferrers de la vila, que van deixar de fabricar ferradures i es van dedicar a la fabricació de les fulles dels rotovàtors, i els antics constructors de carros, que van passar a dedicar-se a la producció de remolcs i accessoris per als motocultors.
Si entre 1948 i 1960 els llauradors només havien adquirit vint unitats de motocultors, entre 1960 i 1970 el nombre d’aparells matriculats va ser de més d’un miler. Entre les quaranta-sis diferents marques de motocultors i cavadores que hi van haver al mercat quinze eren de fabricació local. A la dècada següent les xifres de matriculació continuaren augmentant, de manera que durant els deu anys es van vendre 2.300 unitats. A les dècades següents la maquinària agrícola va perdre pes relatiu per la introducció d’herbicides i al fet que aquestes màquines siguen uns béns duradors en el temps i per tant renovables normalment a llarg termini.
La maquinària relacionada amb el transport
Fins als anys trenta el carro, mogut per cavalleries, era l’únic vehicle emprat per al transport de les taronges, i en general per a tot tipus de transport de càrrega. Al 1919 se registraven 111 carreters, i al 1930 consten huit empreses constructores de carros. D’altra banda el transport individual més generalitzat eren les bicicletes, havent-hi diversos tallers de reparació, però no estaven a l’abast de tothom i molts llauradors diàriament havien de desplaçar-se a peu, carregats amb les eines necessàries a l’esquena, al seu lloc de treball, horts que podien estar a una distància d’algunes hores.
Al 1934 l’empresari José Maria Gozalbo mamprengué la construcció de carrosseries d’automòbils i camions. Al 1950 Gozalbo, juntament amb Guarque, funcionaven com a tallers de reparació i conformaven, junt a quatre constructors de carros i deu tallers de reparació de bicicletes, tota la branca industrial de Vila-real relacionada amb el transport, Els canvis econòmics a la dècada dels seixanta comportaren augment del nivell de vida i accés a l’automòbil, de manera que a començament de la dècada de 1970 hi havia trenta-un tallers de reparació d’automòbils, dos establiment industrials de fabricants de carrosseries (“Mijares” i “Gozalbo Hnos.”), quatre fàbriques dedicades a la producció de caixes de camió (“Dols”, “Carvill”, “Vicent” i Viciano”) i una gran empresa multinacional fabricant de peces i components per a automòbils (“Muelles y Ballestas Hispano-alemanas”). Al 1991 Vila-real estava especialitzat a escala estatal en la indústria de components i peces per a vehicles automòbils i camions, però la crisi de la industria automobilística en la mateixa dècada va determinar la davallada i el tancament de les empreses més importants.
Documentació: Membrado Tena, Joan Carles. "Vila-real, ciutat industrial" (Ajunt. Vila-real, 1995).
