L'arribada del ferrocarril
La companyia de José Campo porta el ferrocarril fins a Almansa el 1859 i se planteja la comunicació des de València cap al Nord, per la qual cosa va buscar finançament amb la Banca Rotschild i la companyia MZA de José de Salamanca, sense resultats positius.
Finalment, amb el recolzament de la “Sociedad Valenciana de Fomento”, Campo va crear el 5 de març de 1862 la AVT, “Sociedad de los ferrocarriles de Almansa a Valencia y Tarragona” els treballs de la qual avancen de manera molt ràpida, de manera que a finals del mateix any el tren va poder arribar a l’estació de Castelló. Les estacions de la capital de la província, de Nules i de Vila-real varen ser inaugurades el 26 de desembre de 1862.
La prolongació al Nord de la línea fèrria va tenir moltes dificultats, especialment al pas sobre el riu Ebre, agreujats per una forta crisi econòmica al 1866, però finalment Campo va aconseguir els seus objectius consolidant la situació financera de la companyia, assumint nous projectes com el tren a vapor entre Carcaixent i Dènia (1880), per cessió de la família Trènor, o el tren a vapor entre Carcaixent a Gandía, de manera que va crear una xarxa que activaria positivament el comerç taronger i la connexió entre els diferents ports.
José Campo mor al 1889 sense arribar a vore acabades altres iniciatives com el ramal ferroviari de Sagunt a Sogorb o la connexió cap a Múrcia. La seua companyia desapareix prompte per fallida financera i es absorbida el 25 de maig de 1891 per la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, motiu pel que les diferents estacions passen a ser conegudes com “del Norte”.
La presència del ferrocarril a Vila-real facilita extraordinàriament l’accés a la capital valenciana i, molt prompte, s’activa l’enviament dels productes agraris i en especial de la producció de taronges primer cap a Madrid i el centre d’Espanya, i desprès a Catalunya i més enllà de la frontera amb França. Noves plantacions van haver de ser posades en producció per la demanda, al mateix temps que s’establien diversos magatzems d’elaboració del producte per a l’exportació.
Malauradament, les tropes carlines reaccionàries van atacar l’edifici de l’estació el 5 d’agost de 1873, provocant un incendi i la destrucció de les instal•lacions, en un intent d’evitar l’arribada de forces de l’exèrcit, però també com un signe de la seua oposició al progrés, com feien amb la xarxa telegràfica. Malgrat que el trànsit va ser prompte restituït, la reconstrucció de l’edifici va trigar encara tres anys, obrint novament el servei al juny de 1876.
Als anys següents varen continuar les obres de millora amb la construcció de l’andana per als passatgers (1877), la plantació d’arbres ornamentals (1879), l’alçament d’un dipòsit de ferro per a l’emmagatzematge d’aigua destinat a les locomotores de vapor (1881), la creació d’un moll de càrrega de mercaderies al costat de la tercera via (1882) o la situació de casetes de vigilància a l’encreuament amb els camins de Borriana i del Cedre (1888-89).
A començaments del segle XX el constant augment de les exportacions tarongeres va exigir la construcció d’una quarta via i d’una platja de càrrega front a l’estació, que no va tardar en resultar insuficient de manera que se va projectar una ampliació de la zona de càrrega de mercaderies que arribava fins al camí de la Mar, en la qual la Companyia del Nord va construir al 1920 un moll cobert en substitució del xicotet que hi havia, amb els corresponents desviaments de les vies per tal de facilitar l’accés dels productes a l’interior dels vagons, en una producció comercial que va requerir de noves obres d’ampliació al 1933, amb la participació econòmica del col•lectiu de comerciants exportadors de cítrics Vila-real.
