Cementeris
Tot i que s’ha apuntat en alguna ocasió la existència d’un lloc d’enterrament a la banda sud de la població, allà on al 1515 va ser fundada una capella en honor de sant Blai i de santa Bàrbara i més tard va créixer el primer convent de frares carmelites, la documentació al respecte resulta ser molt feble. El que si que consta a les esmentades ordenances de 1326 és l’existència a l’altre costat del barranc de l’anomenat fossar de santa Llúcia annex a l’històric Hospital de la vila i destinat a acollir les despulles dels pobres i malalts que morien en aquell centre sanitari.
El fossar de la vila va perdurar fins a l’any 1816, coexistint així amb la construcció del nou temple parroquial (1752-1779). Poc de temps abans de ser traslladat, en el seu centre havia estat construïda una capella de forma ovalada sota l’advocació de l’arcàngel Sant Miquel que va ser beneïda al febrer de 1787. Per aquest motiu quan, una vegada enderrocades les tanques del recinte, l’espai resultant va ser destinat a jardí i posteriorment a mercat, va mantenir el nom de plaça de Sant Miquel fins que va ser dedicada a Cristòfor Colom el 1892.
El trasllat del recinte sepulcral a principis del segle XIX va ser degut a les necessitats d’habilitar un espai de majors dimensions i a les normatives que des de 1804 havia promulgat el govern de Carles IV de Borbó per motivacions sanitàries i en evitació d’epidèmies, recomanant la ubicació dels cementeris en punts ventilats i retirats del nucli de les poblacions.
El Consell de la vila va destinar a aquesta finalitat un solar al costat del camí de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia, bastint al seu costat una capella el·líptica dedicada al Santíssim Crist davant de la qual un recinte tancat de quasi quinze mil metres quadrats acollia la instal·lació d’un Via Crucis penitencial.
El cementeri del camí de l'Ermita va donar servei a la població durant huitanta anys, fins que al 5 de juliol de 1896 se va procedir a la benedicció d’un nou recinte de majors dimensions, situat a un quilòmetre de la població i en el mateix camí rural, sobre terrenys de vinyets adquirits al veí Vicent Carda “Ferreres”. En la rotonda central se va situar un monument commemoratiu de la data, obra de Salvador Moreno Canós. Les noves instal·lacions van tenir una considerable ampliació l’any 1935, durabt el govern republicà, i paulatinament, les sepultures en terra van anar sent substituïdes per nínxols murals per a donar solució a les necessitats derivades de l’increment del número d’habitants de la ciutat.
A banda d’aquests cementeris oficials, de signe religiós cristià, tot i que finançats pel poder civil, el costum i la normativa eclesiàstica varen permetre igualment que es feren soterraments a l’interior dels recintes eclesials i conventuals, en favor dels membres de les respectives congregacions, persones distingides del clergat o patrocinadors econòmics. Fins a l’arribada de la democràcia però, i ben avançat el segle XX, degut a les restriccions imposades per les autoritats eclesiàstiques, les persones no batejades varen ser soterrades en un anomenat cementeri civil en un pati annex al recinte catòlic.
