Església i Convent de la Mare de Déu del Carme
Formació del Convent
Els frares van aprofitar per establir el seu convent una casa amb hort al raval de València, prop del barranc de santa Llúcia, que els havia estat donada per una piadosa veïna, Joana Piquer, condicionada a que s’establiren dins del terme d’un any. El frare carmelita Gaspar Reixarch va sol•licitar d’immediat al Consell de la vila la llicència per a la nova fundació, petició aprovada per les autoritats municipals amb data 18 de juliol de 1593 i, amb la corresponent autorització del bisbe de Tortosa Gaspar Punter, prengueren possessió en cerimònia assistida pel Vicari parroquial mossèn Geroni Gascó i els consellers i justícia locals.
El Provincial de l’Orde, Baltasar Pons, va demanar a aquests la cessió de la xicoteta ermita que, des de temps immemorial hi havia entre la casa on havien constituït convent i les vores del barranc, per tal que puguera servir de capella a la comunitat religiosa. El 19 de setembre següent, el Consell de la Vila va accedir a l’annexió de l’ermita, amb la condició que els frares mantingueren com a titulars de l’església els sants als que ja estava dedicada: sant Blai i santa Bàrbara. Els carmelites prengueren possessió de l’ermita el 30 d’octubre de 1593, amb el trasllat de la Eucaristia en solemne processó des de la parròquia de Sant Jaume. A l’entorn d’aquests dos edificis van fer créixer els religiosos les dependències conventuals, i poc de temps després, el 2 de febrer de 1597, el monestir va ser incorporat a la província carmelitana d’Aragó i elegit com a prior el P. Presentado Ramón Monsriu.
Successor d’aquest va ser un dels frares fundadors, Francisco Montañés, que va establir amb la parròquia de la vila una concòrdia segons la qual les activitats externes del convent no haurien d’ultrapassar els carrers a la dreta del raval de València, ni les processons de les festes principals: de la Mare de Déu del Carme, del Santíssim Sagrament i de santa Bàrbara més enllà del portal i les murades de la vila. Tot i que, almenys durant la primera meitat del segle següent no consta que la comunitat estiguera formada per més de deu membres, els seus serveis foren sovint sol•licitats pel Consell com a oradors en ocasions festives i entre el 6 i el 13 de maig de 1650 l’Orde carmelitana va celebrar el seu Capítol Provincial a Vila-real, i se declara el convent com a propi de carmelites descalços amb l’assignació de tretze membres, mentre consta que avançaven diverses obres en el recinte primitiu, en un procés d’ampliació que duraria quasi trenta anys i durant el qual seria incorporat al monestir l’interessant claustre encara conservat.
Activitat religiosa i social
L’església construïda desprès d’haver-se enderrocat l’antiga ermita de sant Blai i santa Bàrbara és un edifici d’una sola nau, amb xicotet transsepte que forma cúpula amb petxines decorades i huit altars laterals, i sembla que en el seu origen tenia a la part davantera uns arcs porxats d’entrada que desaparegueren en una posterior ampliació, per formar l’atri sobre el qual se situa el cor conventual, la qual cosa encara s’aprecia en l’estructura de la façana lateral. Al paviment d’aquest atri hi havia en marbre la representació d’una torre i una mitra, com a símbols dels sants titulars.
Els religiosos van erigir al 1595 la Confraria del Sant Escapulari de la Mare de Déu del Carme, organització piadosa que al 7 de gener de 1718 va donar lloc a la formació de la Venerable Orde Tercera del Carme, tot i que algunes dades permeten deduir que ja tenia activitats seglars en el segle anterior. La V.O.T. , a banda de les accions benèfiques i caritatives que li son pròpies consta que al 1736 participava a les desfilades del Sant Enterro al Divendres Sant, cantant les Lamentacions, i que eixe mateix any va encarregar a l’imatger local José Marco una imatge de la Mare de Déu dels Dolors per tal d’incorporar-la a les corresponents processions.
El convent de Vila-real va ser destinat en 1693 per a l’estudi de Teologia Escolàstica y Moral, juntament amb el de València, i entre els religiosos carmelites fills de la vila més destacats se poden esmentar a fra José Martí, Doctor en Teologia, Examinador Sinodal, Vicari i Definidor Provincial, que va ser anomenat per Carles II com a predicador de la Casa Reial; a fra Casimiro Piedra, escriptor i bibliotecari; o als germans Jerónimo i José Àngel Espuig, escriptors i professors de Filosofia que, en portar de Roma a la seua germana Josefa una figura del Crucificat, van fomentar des de l’oratori de sa casa la devoció al “Crist de la Penitència”.
Els anys finals
Durant l’assalt a Vila-real el 12 de gener de 1706, els religiosos, excepte tres dels mateixos que quedaren amagats per protegir l’edifici, fugiren al convent d’Onda per por dels avalots que ja havien començat setmanes abans, però els soldats borbònics varen protegir a les monges dominiques del convent del Corpus Christi, portant-les entre dos fileres d’oficials i soldats enmig del combat fins al convent del Carme, on varen quedar amagades i al dia següent acompanyades per ells fins a Nules i després al monestir de carmelites de Caudiel. Igualment, al 1811, durant la guerra contra els invasors napoleònics comandants pel mariscal Suchet, els membres del convent varen buscar refugi a Onda. Finalment, amb els decrets preparatoris de la llei de Desamortització dels bens de “mans mortes” per la qual se suprimien els convents masculins i les seues propietats, en ocasions molt abundants i desaprofitades, passaven a disposició del patrimoni públic, el 21 de setembre de 1835 els quinze religiosos que formaven la comunitat de Vila-real, nou dels quals sacerdots varen ser exclaustrats i el convent dissolt.
La nau de l’església va passar a mans privades que la destinaren a la producció d’alcohol, fins que al 1861 va ser rescatada per un col•lectiu de sacerdots que restauraren els altars i recuperaren les funcions de la Confraria de la tercera Orde del Carme. Pel que fa a l’edifici del convent, amb els seus horts i propietats annexos, va ser adquirit per uns terratinents de Castelló, i després per un industrial local, D. Santiago Puchol que va ocupar el claustre per al cultiu de cucs de seda i la filatura amb la instal•lació de diversos torns, però al 1877 va ser adquirit igualment per una societat benèfica presidida pel Vicari parroquial mossèn Tomás Sales que el va tornar al seu ús religiós i a l’any següent, després d’haver renunciat els carmelites a tornar a Vila-real, el van cedir als religiosos franciscans que el 6 de febrer de 1878 van formar un nou convent, tot i que la memòria popular continua evocant l’església i el seu entorn com “el Carme”. Entre 1901 i 1903 va ser bastida la capella de la Comunió adjacent, que és en l'actualidad recinte parroquial.
L’Orde dels carmelites va realitzar una segona fundació conventual a Vila-real l’any 1923, iniciant tres anys després la construcció d’un nou edifici al camí de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
