El "convent" de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia
Fins a la total rehabilitació de l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia l’any 1986, les dependències annexes a la capella, i inclús l’espai de les antigues cavallerisses restava compartimentat en menudes habitacions, que eren llogades per l’Ajuntament cada temporada a diverses famílies estiuejants, la major part de les quals habituals durant dècades.
Aquests habitatges feren pensar erròniament a moltes persones que en el seu origen havien estat cel·les conventuals en anys passats, falsa creença a la que varen col·laborar les agosarades atribucions de mossen Benito Traver al respecte en la seua "Historia de Villarreal" (1909), així com l’ambigüitat que té la paraula “convent” que tant és pot referir a una comunitat de frares regulars, com a l’edifici que habiten.
L'únic col·lectiu religiós que s'ha establert en algun moment històric a l'ermitori de la Mare de Déu de Gracia va ser un xicotet grup de franciscans alcantarins arribat el 1577 i que un any després, i malgrat algunes senzilles obres d'adaptació fetes pel Consell de la vila que els havia concedit l’estada, varen demanar permís per traslladar-se a l'ermita del Roser al raval de Castelló (fundant així el que seria més tard convent de Sant Pasqual) per la manca de condicions d'habitabilitat del lloc i per la llunyania respecte de la població que dificultava els seus propòsits, en tractar-se de religiosos mendicants, que vivien de les almoines.
Resulta així inversemblant pensar en que arribaren a conformar un monestir amb cel·les, claustre i totes les dependencies formals per a una permanència tan curta i poc rendible com aquesta. Més raonable sembla considerar que els frares mendicants ocuparen, com els diferents eremites que els van precedir durant l’edat Mitjana, els refugis o coves de la pedrera del riu Millars (les "hermites" de que parlen els documents) i solament tindrien com a lloc comú d'oració la xicoteta capella primitiva, la volta de la qual es conserva encara, i construida cap al 1514 a expenses del devot notari i veí de la vila en Pere Gil.
Fins a finals del segle XVII no es mamprengueren obres d'envergadura a l'habitatge que envolta la capella, quan s'empenta la devoció a la Mare de Déu de Gràcia i no altra cosa es desprèn del tipus d'objectes manifests als inventaris municipals que s'anaven fent. La major part de les construccions i dependències i les successives modificacions i afegits efectuats a l'ermitori corresponen a la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, com està ben demostrat i documentat suficientment als "Llibres d’entrades i d'eixides" de l'administració municipal de l'ermita, ara dipositats a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Jaume.
L’existència així d'una comunitat conventual a l'ermitori va ser un episodi casual que cal entendre en el seu context històric, i no amb conceptes contemporanis, i res substancial de la seua brevíssima presència ha arribat fins nosaltres.
