Rubert Candau, Bernardino

Religiós franciscà i escriptor (1903-1979)

Va nàixer el 3 de març de 1903, i batejat amb el nom de Juan Bautista. Acabats els estudis d'Humanitats als seminaris franciscans de Balaguer, on ingressa als deu anys, i de Benissa on cursa Humanitats, ingressa com a novici a l’Orde Franciscana l’1 de novembre de 1919 al convent de Sant Esperit de Gilet (València), el mateix que van fer els seus germans José Maria i Luis, i és ordenat prevere a Oriola el 2 d'abril de 1927 adoptant com a religiós el nom de Bernardino María.

Mentre dona classes al col·legi de franciscans d'Ontinyent, per la seua capacitat intel·lectual és reclamat com a secretari personal pel pare Luis Fullana, filòleg i membre de la Real Academia Española de la Llengua com a representant de la llengua valenciana. Va ser ell qui el va empentar al cultiu literari, especialment de la poesia, i el mateix any 1927 publica els seus primers poemaris “Vibracions de ma lira” i “El taronger canta”, i al següent any aconsegueix el seu primer guardó amb un accèssit als Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València, organitzats per la societat Lo Rat Penat amb l’obra “Cançons de la llengua valenciana”. Als anys successius després d’haver aconseguit els tres premis fonamentals: l'Englantina d'or, la Flor Natural i la Viola d'or i argent, en les diverses disciplines convocades (temes amorosos o lliures, patriòtics i religiosa) va ser declarat “Mestre en Gai Saber”.

Durant uns anys va ser destinat a Argentina. Vicari del Convent de Carcaixent el 1933, on va exercir també com a professor al seu col·legi de la Concepció, va ser autor d’una documentada “Historia del Colegio de San Antonio de Padua” (1972) i director de la revista “La Acción Antoniana” des de 1921, sobre la qual va escriure “Historia de una revista” (1971) en commemorar-se les seues Bodes d’Or. Va ser autor igualment de l’estudi crític “Vida y obra literaria de Juan Bta. Cabrera Ivars (1837-1916)”, sobre aquest destacat religiós alacantí. Va mantenir frutuoses relacions amb altres escriptors com ara Josep Pla, Martí Domínguez, Xavier Casp, Josep Maria Bayarri, Vicent Sorribes o Ventura Vidal, molts dels quals prologaren els seus llibres.

Infatigable treballador i notable orador sagrat, va ser reclamat repetidament com a mantenidor tant de solemnitats religioses com de celebracions literàries en tot l’àmbit valencià on va arribar a ser una figura molt popular. Als anys de la postguerra i degut a la manca de clergat secular, fra Bernardí Rubert va exercir durant quatre anys com a sacerdot a la parròquia de Sant Jaume de Vila-real, i va ser estar entre els impulsors de la reconstrucció del temple de Sant Pasqual i col·laborador freqüent amb els seus escrits de la revista “San Pascual”. Al 1942 va exercir com a rector a Sueca, i després d'altres dos a Llíria va retornar el 1946 al claustre franciscà. Fra Bernardí Rubert va col·laborar clarament en la recuperació del moviment poètic valencianista a la postguerra, enllaçant amb l'efervescència iniciada als anys vint. El primer llibre que se publicà en valencià acabada la contesa va ser la seua composició "El roseret de Sant Antoni" (Pego, 1939).

Creador líric de sorprenent fecunditat, en total va ser autor de 18 poemaris en llengua valenciana i d’altres set en llengua castellana i en ells s’aprecien una varietat de temes des dels aspectes més intimistes i morals, fins als de caire popular molt influïts pel llenguatge modernista. Entre ells destaquen “De mis vergeles”, “Veus interiors”, “Poemes de la Plana”, “Poemes saguntins”, “Fulgores de luces y esperanzas”, “Guspires d’amor sant”, i “Sol·liloqui místic”. Joan Fuster desdenya el seu estil al considerar-lo una mera prolongació del paisatgisme sentimental del passat, la seua extracció religiosa i de destinació popular. En canvi Enric Ferrer considera la seua obra l'ùnic model vàlid per a la poesia d'aquell moment i Carles Salvador reafirma que sense l'aportació rubertiana, plena d'optimisme en uns moments difícils, s'haguera entrebancat la continuitat de l'ús literari del valencià.

Estudiós de la seua obra va ser el seu germà Luis, que estableix tres etapes en la producció de fra Bernardí: modernista, intimista i religiosa, però a les que caldria afegir els poemes de caràcter festiu, devocionals o jocfloralescs que li van donar una gran popularitat en els ambients literaris i culturals de tot el País Valencià on es va fer present la seua figura com a prolífic escriptor en llengua valenciana. El seu traspàs va tenir lloc al monestir franciscà de Sant Esperit de Gilet el 2 de novembre de 1979.

Documentació:

• Luis Rubert Candau: "Encuentro con la vida y la poesía del padre Bernardino Rubert Candau" (Madrid, 1981)
• Emili Casanova: "La poesia del franciscà Bernardí Rubert Candau". "Almaig" nº 2, (Ontinyent, 2004)
• Antoni López Quiles: "Fra Bernardí Rubert". "Cresol" nº 77 (València, 2008)