Rubert Candau, José María
Filòsof (1901- 1979)
Va nàixer el dia 7 de febrer de 1901, fill de Pasqual i de Carmen. Després de seguir els seus primers estudis a Vila-real, José María Rubert va ingressar al seminari de l’orde franciscana, el mateix que farien els seus germans Luis i Bernardino. Professa com a religiós al convent de Balaguer el 19 d'agost de 1923.
Al seminari de Vich on va seguir els estudis de Teologia i de Filosofia, adherint-se a la corrent ontologista tradicional, comença a interessar-se pel pensament filosòfic al període medieval i especialment per la figura del franciscà Guillem de Rubió, els plantejaments filosòfics del qual confronta amb els de Duns Escoto en llibres com “El conocimiento de Dios en la filosofía de Guillermo Rubió” (1936). Rubert rescata de l’oblit la personalitat d’aquest religiós català, pròxim a les idees de Guillem d’Ockham , que va reflexionar sobre el coneixement intuïtiu i abstracte, sobre la univocitat del ser, sobre la idea de Déu, i sobre l’ànima humana, valorant-lo dins del panorama filosòfic europeu i espanyol.
Als anys de la posguerra abandona l’orde religiosa i s’estableix a Madrid, continuant estudis de Filosofia a la Universitat, on se doctora al 1944 amb la tesi “El realismo y el escepticismo en la filosofia de Guillermo Rubió”, dirigida pel catedràtic Yela Utrilla. Encara al 1952 continua este aprofondiment com a historiador medieval amb un nou llibre sobre el franciscà Rubió: “La filosofía del siglo XIV a través de Guillermo Rubió” (1952).
Una vegada secularitzat se dedica a l’ensenyament, redactant un “Diccionario manual de Filosofía” (1946) d’ampla difusió en els cercles universitaris i un estudi bàsic “¿Qué es la filosofía?” (1947) on inicia el seu replantejament de l’essència de la filosofia a partir principalment de les idees de Wilhelm Dilthey, Henri Bergson i Martin Heidegger, i de manera accesòria de Edmund Husserl i Bertrand Russell. Molt prompte també comença a treballar per a l’Editorial Labor, de la que va ser Director durant molts anys i en la que, entre altres importants produccions, se va encarregar de coordinar la redacció del prestigiós “Diccionario Enciclopédico Labor”, en la seua primera edició en huit volums.
En aquesta segon etapa, ja com a seglar, José María Rubert va esbossar un corrent personal de pensament, en la línia de la fenomenologia de la vida, oberta per les seues mateixes exigències metòdiques al problema del sentit i, per això mateix, als temes de l’absolut i de la supervivència. En eixe nivell se situen obres com “Ser y vida. Análisis fenomenológico de los problemas básicos de la Filosofía” (1950) Premi "Menendez Pelayo" de 1949, o “El sentido último de la vida” (1956) Premi “Raimundo Lulio” de les Lletres del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas” d'eixe mateix any.
Rubert va desplegar igualment un gran activitat com a articulista i conferenciant i com a ponent en congressos de Filosofia, especialment vinculat a l’Institut “Luís Vives” depenent del CSIC. Entre les seues obres finals destaquen entre altres molts treballs sobre moral i llenguatge: “Fundamento constitutivo de la moral. El sentir y el querer en sus elementos fenomenológicos” (1956), “El campo básico de la Filosofía y la intuición. Un diálogo con Edmund Husserl” (1960), “Fenomenología de la acción del hombre" (1961) i la seua obra màxima “La realidad de la Filosofía. Su sentido esencial y valor de sus resultados”, publicada en dos volums entre 1969 i 1970.
José María Rubert va centrar tota la seua atenció com a pensador en mostrar la radicalitat de la fenomenologia com a filosofia primera, la fenomenologia en si mateixa, considerada en clara distinció de les distintes actituds fenomenològiques entres les que situa a Edmund Husserl. Es pot dir que els seus plantejaments incorporen l’anàlisi fenomenològic, a partir del fet inicial de la intencionalitat, al seu estudi de les estructures de la vida humana, que analitza amb una clara influència del pensament de Martin Heidegger.
