Antologia poètica de Bernardino Rubert
Contingut
ALBIRANT EL TEMPS
Deixeu-me que, pel buit d’aquest paisatge
-meditació d’uns fets que ja han passat-
albire el temps que porta el seu mestratge
a l’ànim que glateix de bat a bat.
Inclòs en el palau de fantasies
que feren reflorir tots els rosers,
mon cor dormia en llit de pedreries,
sens recollir tendreses ni plaers.
Avui el missatge dolç de l’esperança
trenant les ales en rabent volada
m’ha fet comprendre el seu trist dessavall.
La rebel•lió espletà sense frisança...
i fou ocàs tot negre l’àuria albada...
i el desencant baixà... com riu avall.
TU SOLS, SENYOR
Tu sols, Senyor, ets summa poesia.
Tu sols raig viu d’eterna i clara llum.
Tu encens el cor, obrint l’epifania
i trenques les foscors de tot el fum.
No vull cercar mai més la flama encesa
de tot el que l’esguard feia brillar.
Jo seré sols en Tu casta puresa
que és llum de Déu que al cor el fa cantar.
Seràs Tu sols, Senyor, tota ma vida,
l’anhel, el ferm sospir i l’embranzida
que porte joia i mel a dins del pit.
I els versos meus, cantant ta immensa glòria,
seran les lletres blaves de ma història
i els punts rodons del meu constant glapit.
EL PAÍS VALENCIÀ, TERRA D’ARTISTES
(fragments)
Englantina d’or, Jocs Florals de “Lo Rat Penat” 1973
No hi ha, segurament, per tota Espanya
regió tan exultant de goig i encís,
com la que porta dins la seua entranya
l’alé de Déu: el nostre bell País.
És ell, la terra nostra valenciana,
on naixen tot arreu encants i flors,
i artistes que amb la llum que els agermana,
ofrenen el que porten dins dels cors.
Son ells els que, en mirar la llum radiosa
que envolta el seu entorn de dia i nit,
arranquen meravelles... I amb joiosa
virtut, li trenen vels de goig florit.
Els vols de poesia enamorada,
i de gemecs pregons, suaus i fins,
en nostra terra, on naix sempre l’albada
de llum, enflairen bells jardins.
El vident Ausiàs March, Rois de Corella,
atletes del més pur i amorós vers,
nasqueren a València, noble i bella,
que mai no porta al cor indret advers.
I amb ells l’estol de nous i ferms poetes
que remuntaren al blau cel el vol,
essent fills de València i vers atletes,
cercaren de la Fama el rabent sol.
No sols València, dolça melodia,
donà als poetes del nostre País,
la llum, encant, i tendra galania
que a tots els regalà amb melós encís.
La llum més desbordant i falaguera
pugueren destrenar-la dolçament
els que, amb pinzells d’or pur, en primavera
i fins hivern, pintaren tendrament.
Cerqueu per tot el mon regió formosa
que siga de beutat, encant i encís...
No trobareu cap terra tan joiosa
com de València el seu joiós País...
COM CAP NO N’HI HA A LA TERRA
Fruita de mels, que naix portant corona
de virginals i místiques poncelles,
que en desfullar-se ofrenen meravelles:
la poma d’or, que als ulls goig sempre dóna.
Es ella la que tots porta i pregona
els sucs més dolços i les gràcies belles,
que abans molt d’ésser flor, a les abelles
els obri, de xuclar, passió pregona.
Fruita melosa, com cap no n’hi ha a la terra,
que als llavis valencians, sura i s’aferra,
després que les mans obrin la pell flonja.
Eixa és la fruita, dolça i pura
que ompli els llavis de mel i de dolçura,
i els ulls d’encant joiós: és la taronja.
ENYORANCES
¡Arbre, arbre! T'he vist moltes vegades.
Els meus esguards copsaren ta bellesa,
tant en l'estiu, quan brolla l'exultança,
com en hivern, quan plou, fa fred i neva...
No es vinclà el meu bressol en terra aspriva
de muntanya resseca i esquerpada,
on les arrels de l'arbre joia canten
tan sols quan plou i els besa alegre l'aigua.
El meu bressol vinclat fou per les brises
d'un jorn meravellós de primavera,
en l'Eden anomenat florida Plana
que arbres florits als ulls i al cor ofrena.
Els miralls dels meus ulls inquiets, encesos,
per tot arreu comparen arbres, arbres!
amb poncelles de flaire casta i pura
i amb fruits d'or viu, que encenen ulls i ganes.
Arbres vestits hivern i estiu, tothora
amb fulles que mai perden la gràcia,
arbres que hivern els roba verda túnica
i mostren el seu cos nu, sense flairança,
arbres que riuen i els seus dents ens mostren
reblits d'exultació i de nova vida,
arbres que ploren, perque mai ofrenen
el fruit fecund d'un part de joia viva,
arbres que en la muntanya aillats mai senten
el fresquívol encís de l'aigua freda,
arbres que senten la cançó enyorada
que mormolen el riu, la font, la séquia...
CANT ESPIRITUAL
És ara, en que la llum de ma existència
envol de claredats el meu camí
quan cante amb joia santa l'excelència
del vostre amor, Senyor, que brilla en mi.
No negaré que al meu camí l'espina
va crèixer oferint-me nafres i greus planys.
És ella mostra graciosa i fina
del ver amor, que em porta desenganys.
On neixen punxes, esbarzers i espines
floreix també l'Amor més ferm i pur.
L'Amor sap d'heroismes. Peregrines
senderes obri, per camí insegur.
I Déu, que vol portar per les voreres
del món malvés a l'ànima fidel,
li fa florir tothora primaveres
obrint-li el camí recte que duu al cel.
Tenis que ésser jo, en tota la vida,
excepció d'aquella llei fatal,
ses rebre batzegada, en l'embranzida
dels meus anhels, mirant llum boreal?
No, l'Amor diví cantava sense treva
com canta en ferro encés el fort martell.
I canta en els durs camps com ferma esteva
perquè florisca el grà en brot novell.
Jo he estat en dura forja, en mans divines,
i Déu volent-me el cor sempre embellir
amb el dolor, martell de flames fines,
la feble santedat ha fet sorgir.
Jo he estat com gra, que esfonsa blana terra
per a que done flor... Després el fruit,
sense tenir amb les passions sobtada guerra
hui romandria de virtuts més buit.
PRIMAVERA DE AMOR
Por caminos de lirios y azucenas
vino el amor, cantando al pecho mío;
las flores de mi huerto, de albor llenas,
temblaron con el beso del rocío,
el cielo amaneció puro y radiante
tras el sonrís gracioso de la aurora,
y el corazón dormido -fiel amante-
cantó con voz divina, arrulladora.
Al eco enamorado de ese arrullo
estremecióse toda la natura:
los rosales abrieron su capullo,
las fuentes murmuraron con voz pura.
Las aves preludiaron dulces trinos,
la alegría tejió dulces poemas,
se llenaron de aromas los caminos
y el árbol ofrendó brotes y yemas.
Al llegar el Amor al pecho mío
amaneció divina Primavera
con sus gracias, encanto y poderío
y su casta sonrisa placentera.
Y el corazón tejió sus dulces cantos
que latieron al son del blando viento,
y sus trovas, sonrisas y sus llantos
me llenaron de luz y de contento.
FALÒRIES?
Mentida tot? Mentida! I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és vissible,
com pinten els jardins la tendra flor,
pintara sols falòries sens mesura
per a portar després el desconhort?
Duríssim desengany! Negra ventura
que ha estat propet de dur al cor la mort!
Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel,
avui ha trencat son vol i, tota muda,
en giravoltes m'ànima perduda,
sols beu el got de negra, amarga fel.
¡HOSANNA!
Entra en Jerusalén, Jesús triunfante
aclamado por multitud ingente,
que al paso del Profeta y del Vidente
una alfombra de flor, lanza fragante.
Se escucha por doquier la voz cantante
de niños que le aclaman; y la gente,
ebria de exaltación, teje el ferviente
poema de su gozo exuberante.
Hoy entra en la ciudad, oyendo ¡hosanna!
y gritos de entusiasmo y de victoria,
como Rey que despide amor y luz,
para pronto escuchar, tal vez mañana,
no cánticos de triunfo ni de gloria,
sino que muera en afrentosa cruz.
