El retaule de la basílica de Sant Pasqual (de Lloréns Poy)
Simultàniament amb la realització del sepulcre deSant Pasqual per a la Reial Capella, l’escultor Lloréns Poy va treballar en el disseny i modelat dels tretze panells que havien de constituir el gran retaule, amb una alçada que permet visualitzar la seua part superior des la nau central de l'església. Seguint la línia bàsica que ve donada per les nervadures de mig punt de l'interior del temple, el retaule queda adossat al parament final del que seria el transsepte en el projecte inicial, encara que en veritat col•locat als peus del que se suposava nau central, i convertit ara pròpiament en aquesta, de manera que la seua forma superior arrodonida segueix paral•lela a l'esquema del mur i concentra el sentit visual longitudinal que travessa el presbiteri i la custòdia escultòrica d’Ortells, per culminar en la representació central que mostra la glorificació de Sant Pasqual sota un arc de panells amb diferents personatges amb ell relacionats.
Referents previs
El referent arquitectònic més clar de la solució adoptada per Vicente Lloréns per la seua obra al temple de Sant Pasqual és la façana de l'església del Sagrat Cor de Gentilly a París, l'església de la ciutat universitària internacional de la capital francesa, segurament coneguda per l'artista l'any 1966 durant el seu període d'estudis becats, i que s'ajusta perfectament als seus objectius, adaptant el disseny a les necessitats iconogràfiques del nou projecte i a l'estructura amb voltes i arcs de mig punt del temple vila-realenc en el seu estat immediat. L'església parisenca va ser traçada el 1931 per l'arquitecte Pierre Paquet en estil neoromànic amb planta de creu llatina i, encara que en principi estava destinada a ser centre espiritual per als estudiants catòlics estrangers de la Universitat de París, la creació el 1960 d'una de les vies de circulació ràpida va separar el solar on s'aixeca dels polígons de residències estudiantils pel que va deixar de complir la seua funció i va passar a ser afectada el 1979 als cultes de la comunitat parisenca d'origen portuguès.
La decoració escultòrica de la façana li va ser confiada a l'escultor Georges Saupique (Paris 1889-1961), que entre 1933 i 1937 realitza tretze panells amb més de cent figures que representen escenes de la vida i passió de Jesucrist, distribuïts en quatre panells de format quadrada en cadascú dels laterals i cinc en forma de dovelles que constitueixen l'arc de mig punt de la part superior. El panell central, de 1936, mostra un Crist en Majestat assegut sobre una estilitzada màndorla, i envoltat dels cors angèlics i de símbols dels Evangelistes en els quatre extrems.
Mort i Glorificació del sant
En el projecte vila-realenc, el retaule se centra en la glorificació de Sant Pasqual representat frontalment en èxtasi amb notable alt relleu en una escultura de tres metres d'alçada que reprodueix pràcticament la imatge jacent del sepulcre, tot i que amb els ulls oberts i gran serenitat en l'expressió, i els braços estesos cap als costats entreobrint la capa del seu hàbit. Un petit àngel nu als seus peus i dos delicats àngels adolescents revestits amb túniques als seus costats es prolonguen al costat de les espatlles del sant per dos petits àngels i altres tants andrògins éssers alats fins arribar, sobre el cap del personatge central a un cercle de petits angelets i querubins que envolten una forma rodona de la qual parteixen raigs de diferents mides i sobre la que destaquen el calze i l'hòstia eucarístiques. El conjunt té una base de tres metres i una alçada de quatre metres i mig al centre de la curvatura superior.
La predel•la, que corre entre la part inferior d'aquesta "Glorificació" del personatge central i la cornisa sobre la reixa que tanca l'antiga cel•la del sant, té al costat esquerre de l'espectador l'escut heràldic del monarca Carles II d'Àustria, que va prendre en 1681 sota la seua protecció la nova Capella edificada en un annex de l'església del Roser, pròpia del convent alcantarí, resolent així el plet suscitat entre el municipi i la comunitat religiosa sobre la preponderància de cadascú en el patronatge de l'oratori, i a la part oposada el del rei Joan Carles I de Borbó, regnant en el moment de construcció del retaule i per al que se va sol•licitar la corresponent autorització. Tots dos escuts estan col•locats sobre unes cartel•les, en la part inferior de les quals apareixen gravats en nombres romans els respectius anys: 1681 i 1992, subjectes per dos àngels sostenidors vestits amb túniques talars, que es manifesten visualment simètrics en la comparació entre els dos panells, els quals tenen unes dimensions de 185 X 200 cm.
Amb la mateixa alçada, però amb una longitud de tres metres, apareix a la part central de la predel•la l'escena de la mort de sant Pasqual, ja representada pictòricament per Vicente Lloréns Poy amb anterioritat en una obra juvenil. L'escena, relatada pels diversos biògrafs del sant, queda reflectida amb el cos inert del sant llec sobre un auster llit de fusta en un primer pla, envoltat dels personatges presents en aquell moment: a la part dreta fra Camacho, l'infermer conventual que porta a les seues mans el recipient amb aigua beneïda i l'hisop amb els que havia sol•licitat que es mullara la seua cel•la sant Pasqual; seguidament el pare guardià fra Pere Albó en posició de beneir el moribund, agenollat al centre sota un crucifix el pare Morales, confessor del sant, cap a l'esquerra amb el cap inclinat el pare Castelló, ex guardià del convent alcantarí i a l'extrem últim, eixugant-se les llàgrimes del rostre, el veí Joan Hernández, generós almoiner i gran amic del sant.
Els carrers laterals
Als carrers laterals de l'escena de la glorificació, repartits en quatre panells de 185 per 200 centímetres, desfilen dotze personatges als quals es troba diversa relació amb la vida de sant Pasqual o amb el seu entorn, a manera d'un fris discontinu dotat de un cert hieratisme clàssic. A l'esquerra de l'espectador, sobre l'escut del rei Carles II, torna els ulls al sant el beat Nicolás Factor, que va aportar el 1585 el seu testimoni personal en el procés de beatificació de Pascual Baylón, agenollat sobre un coixí darrere seu i amb el bàcul i la mitra representatius de la seua tasca pastoral es mostra el patriarca Joan de Ribera, virrei i arquebisbe de València en l'època contemporània del sant, i seguidament el beat Andrés Hibernón, el frare que el va acollir i va admetre al convent alcantarí d’Orito quan era un jove pastor, i va ser sempre el seu amic personal i company al refectori del convent alcantarí de Vila-real.
Al lateral oposat, es disposa en primer lloc el cardenal jesuïta Roberto Belarmino que va actuar com inquisidor contra Giordano Bruno i Galileu Galilei però que en el cas de sant Pasqual va ser l'instructor de la causa de canonització. Després d'ell s'agenolla cobert amb la tiara el papa Alexandre VIII que va dictaminar de forma definitiva l'elevació del sant als altars, i finalment, amb gran versemblança retratística, la imatge en actitud de beneir del papa Lleó XIII que va ser qui mitjançant el breu "Provindentísimus" va declarar a sant Pasqual com a patró de les obres i Congressos Eucarístics Internacionals.
Arribant al nivell superior apareixen a l'esquerra les figures dels sants fundadors de les ordres franciscanes, el mateix Francesc d'Assís, acompanyat per un llop, Clara d'Assís amb la llanterna encesa, i Pere d'Alcàntara el reformador espanyol del segle XVI. A l'altre costat, acompanyat d'un corder, sant Joan Baptista, titular de la província franciscana de València a la que Pascual Baylón pertanyia, amb una representació iconogràfica tradicional el dominic Sant Vicent Ferrer, patró del Regne valencià i del que se sap va tenir predicació a Vila-real, i finalment santa Isabel de Portugal, néta de Jaume I d'Aragó, el rei fundador de la vila.
L'arc superior del retaule està conformat per cinc panells trapezoïdals corbs en forma de dovelles i com a tals disposats en arc, la clau del qual mostra la figura de la Mare de Déu, sobrevolada per l'Esperit Sant com un colom refulgent de raigs i envoltada per dotze llengües de foc, suggerint la jornada de Pentecosta, pasqua litúrgica que evoca les dates del naixement i de la mort de sant Pasqual Baylón, coincidents amb tal festivitat. La representació sedent de la imatge mariana evoca de manera directa la de la Mare de Déu de Gràcia local, venerada en la seua ermita al costat del riu Millars, encara que aquí l'artista l'ha representat amb les palmes unides en oració i absent el Nen Jesús que mostra aquella en signe de maternitat. A banda i banda es distribueixen els dotze apòstols en diverses posicions forçades per la forma i inclinació dels marcs i sense que oferisquen signes distintius de la seua personalitat, excepte Pere, a la dreta de la Mare de Déu, caracteritzat per les claus que porta a les seues mans, i Jaume a l'esquerra de la mateixa, amb esclavina i la venera dels pelegrins compostel•lans.
Preparació
Totes les parts del retaule, modelades en l'estudi de l'artista amb la prèvia preparació de caixes de fusta de les mides adequats a cada peça, s'han fet després d'haver tret els motlles corresponents en guix porcel•lànic de considerable consistència, convenientment desbastat i polit. Un cop confeccionades cadascuna de les peces, va ser aixecada una gran bastida a la paret frontal de la Reial Capella per procedir l’encaix entre les parts separadores, recobertes de marbre travertí. Finalment, l'escultor i restaurador valencià Bartolomé Carabal García va procedir minuciosament al recobriment amb làmines de pa d'or de cada un dels panells escultòrics, sobre el qual es van aplicar una vegada polit i perfectament adherit successives capes de resines i vernissos fins aconseguir l'efecte matisat que Lloréns Poy havia previst per a la seua obra.
