Compromís de Casp
El 1410, en morir el seu oncle, el rei d'Aragó Martí l'Humà, sense descendència directa, Ferran de Trastàmara presentà la seva candidatura a la successió. El conflicte quedà reduït finalment a dues candidatures, la seva i la del comte Jaume d'Urgell. La seva força econòmica i militar i la seva intel·ligència política, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bàndol dels Urrea a Aragó i del dels Centelles a València, als quals envià tropes amb les quals derrotaren els urgellistes, i el més decisiu encara del papa Benet XIII d'Avinyó i del seu confessor Vicent Ferrer, li garantiren el triomf.
Després de greus dissensions, a la concòrdia d'Alcanyís s'arribà a l'acord de resoldre la qüestió a través del vot de nou delegats estamentals dels tres estats (Aragó, València i Catalunya) en el que es coneix com a Compromís de Casp. La sentència final dels compromissaris dels regnes el proclamà rei d'Aragó i dels altres estats de la Corona d'Aragó el 28 de juny de 1412, i Benet XIII, ignorant els drets de Frederic de Luna, li donà la investidura de Sicília, que durant l'Interregne havia teòricament revertit al papat. Fou coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414.
L'altre candidat principal, el comte Jaume d'Urgell, confiat en el suport dels seus partidaris a Aragó i de tropes mercenàries angleses i gascones, protagonitzà una revolta el 1413. L'error d'iniciar una revolta durant la reunió de les corts catalanes a Barcelona fou aprofitat per Ferran, més intel·ligent que el seu adversari, i aconseguí el suport dels estaments, també de la noblesa, que tancaren files al voltant del nou rei. Un exèrcit comandat per Ferran en persona posà setge a Balaguer, on en un nou error s'havia tancat Jaume, que finalment, el 31 d'octubre, es rendí i fou condemnat a la confiscació de tots els seus béns i títols i a presó perpètua (al castell d'Urueña, a Castella, i més tard al de Xàtiva).
