Museu de la Ciutat
L'edificació
Les primeres notícies sobre la construcció daten de l’any 1814, quan Manuel Maria Polo de Bernabé Mundina, hereu de dues notables nissagues de terratinents locals adquireix els terrenys annexos al convent del Roser, entre la sequiola i la séquia Major, a la seua propietària Josefa Mª Mir. En ells hi ha ja en aquells moments un xicotet edifici de dues plantes la superior de les quals es emprada per la família com a lloc de descans i control de les explotacions agràries que posa en marxa Manuel Polo en les 22 fanecades annexes que la rodejaven.
El seu fill i hereu, José Polo de Bernabé Borrás, tanca i posa a la venda la casa familiar dels Mundina al carrer Major i, mentre manté una intensa vida política entre València i Madrid, executa al seu gust senyorial reformes d’ampliació a l’alqueria pairal i la converteix en la seua residència habitual durant les estades estiuenques a la vila. En ella va morir el 4 d'octubre de 1889 i la casa va anar a parar a mans de la seua filla Araceli la qual, malbaratant la fortuna rebuda en herència, la va vendre finalment a una cosina seua casada amb el navilier valencià Vicente Puchol.
Per segregació dels terrenys, l’alqueria va passar a altres propietaris que la reformaren interiorment per tal d’habilitar diverses vivendes, fins que al 1988 l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament de la ciutat mitjançant una operació urbanística de permuta de drets d'edificabilitat per tal de salvaguardar la integritat de la construcció, a la fi de donar-li un ús sociocultural, integrant-la en el patrimoni públic com a edifici emblemàtic de les construccions rurals del segle XIX.
El Museu
Malgrat els avatars passats, en el moment de iniciar la rehabilitació encara va ser possible conservar la porta principal i les baranes de ferro dels balcons, la galeria i el cim de la coberta, les motlures classicistes a les finestres i cornises i l’escut heràldic de la façana. Igualment a l’interior s’han conservat restes dels paviments ceràmiques de les antigues sales, i l’escala amb la seua barana de ferro colat, frisos ceràmics, i replans de mosaic i perfils de fusta.
El 17 de maig de 1997 va ser inaugurada la rehabilitació de l’edifici i del jardí tancat de caràcter romàntic a la part davantera, destinant el conjunt a Museu local.
La planta baixa està destinada a zona de recepció i sala d’usos múltiples per a exposicions temporals i altres activitats culturals.
En els pisos superiors el Museu alberga sales destinades a la memòria dels artistes locals: legats artístics de l’escultor José Pascual Ortells López (1887-1961), els pintors José Gumbau Vidal (1907-1989) i Francisco Gimeno Barón (1912-1978), i la sala de records i objectes personals del guitarrista i compositor musical Francisco Tárrega Eixea (1852-1909). El fons artístic se completa amb obres de molts altres artistes locals, entre els quals destaquen l’escultor Francisco Broch i Llop, i el pintor i dissenyador Fernando Bosch Tortajada.
El jardí exterior, al que s’han incorporat també diverses peces de caràcter històric o etnològic com uns arcs ogivals procedents d’una antiga casa del carrer Major i escultures de José Ortells, és igualment recinte d’ exposicions, recitals i activitats culturals diverses.
El 23 de desembre de 1998 se va produir el reconeixement del “Museu de la Ciutat. Casa de Polo” com a Museu integrat en la xarxa oficial de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana.
