Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist i de la Mare de Déu de la Soledat
Contingut
Els origens
A Vila-real, des de 1546 abunda en els testaments protocolaritzats pel notari Miquel Avinent, la clàusula següent: "item vull i manera que en el sobredit dia del meu soterrar entrevinga la lloable Confraria de la Sacratísima Sang del Nostre Senyor Deu Jesucrist". En 1569, Pere Bellot se sent orgullós de ser "Confrare de la sacratíssima Sang de Jesucrist" i no dubta a deixar "per esdevindre memòria" constància en el seu dietari d'admissió. Així, cal deduir que la fundació de la Confraria de la Sang degué realitzar-se entre 1544 -1545.
En 1562, apareixen les primeres notícies sobre la construcció de l'església de la Sang, adossada a la muralla en ple barri de la jueria i quasi sempre els documents ens parlen de la seua bellesa. Actualment en les restes de l'actual portal de l'església apareix la data 1583, probablement la de la finalització de l'obra. Seguint amb les dades de l'Arxiu Municipal, se sap que el 1598 se celebren "misses cantades a la Sang", i el 1601 que el tresorer de la confraria vivia en una casa que va adquirir la confraria per ampliar la seua església, "el baci de la Confraria de la Sang de Jesucrist és el darrer de l'Església ".
De 1601-1634 la Confraria se reorganitza, en 1614 se regula la forma de govern de la mateixa i ja al 1619 gaudia de gran prestigi a la vila. Aquest augmenta amb la decidida actuació de la Confraria en el plet sobre la propietat de les restes de sant Pasqual entre la Comunitat de frares alcantarins del Convent del Roser contra l'Ajuntament de la Vila i la Parròquia. Són deu confrares de la Sang els que, coberts amb els seus vestits negres, amb el beneplàcit del clergat parroquial i els jurats de la Vila, s'apoderen del cos de sant Pasqual i el traslladen del Convent a la Parròquia.
Anys de crisi
Però no tot són glòries, a partir de 1628 comencen els problemes econòmics de la Confraria, que es prolonguen fins 1724. "Fa molts anys que no dona comte", aquestes paraules que es repeteixen en els llibres de visites pastorals dels bisbes en 1630, 1645, 1680, 1704 i 1706, resumeixen la profunda crisi per la qual passa la Confraria en la segona meitat del segle XVIII. El moment més àlgid es dóna en 1645, una prolongada crisi de subsistència i tensions socials, recolzades per la presència de soldats que van a la guerra de Catalunya i que ocupen l'església de la Sang, aguditzant encara més el problema.
Aquesta crisi fa que la confraria pràcticament desaparega en aquests anys, limitant-se només a realitzar els oficis de la Setmana Santa. Per falta d'almoines el llibre de visites de 1645, recull la frase següent: "el camús està vell i l'església és plou ...", la confraria en aquests moments està sense Junta de Govern. El 1704 davant l'abandonament de la seua església i l'absentisme dels confrares, el Bisbe els amenaça amb l'excomunió, si no arreglen l'església "... que està molt indecent ..."
Reorganitzada la vida social després de la guerra de Successió, el govern municipal pren part en les reparacions de la capella que el 1756 consta "...que funciona conseqüentment ...". Des de 1798 el nombre de confrares era de seixanta. És a partir d'aquesta data quan la Confraria es consolida i augmenta. Al 1877 s'aproven els nous estatuts, el nombre de confrares augmenta a tres-cents quaranta el 1895, i en aquesta mateixa data la Confraria celebra amb tota pompa la seua festa anual, el quart diumenge d'octubre, i amb gran brillantor la processó del Dijous Sant.
L'antic llibre d'actes del 1848 que actualment conserva la Confraria, ens diu que el 1852 es renoven les imatges "del Crist i la Verge de la Soledat", i que el 1856 tots els confrares desfilen uniformats amb vestes negres. Anys més tard, el 1884, s’estrena la secció de Guàrdia Romana, al comandament d'un capità (rei dels jueus) i un cor de cantaires. La desamortització de Mendizábal la torna a ferir, l’església és venuda en pública subhasta a particulars, que la fan servir successivament de magatzem, d’escola i inclús de teatre.
La Confraria al segle XX
Com a conseqüència dels successos del mes d'agost de 1936, el dia 12 d'aquest mateix mes l'església és saquejada i els seus béns són lliurats a les flames, l'església serà convertida en "presó del poble", activitat que continuarà als anys de posguerra. A la Setmana Santa del 1939 la Confraria torna a desfilar; aquest mateix any, el confrare Olegario Roig, regala la nova imatge de l'Ecce-Homo, obra de l'escultor Pascual Amorós Vicent. També la confrare senyora Beatriz Verdi, fa donació de la nova imatge de la Mare de Déu de la Soledat, obra del mateix escultor.
Tot i la penúria econòmica de l'època, la Confraria restaura l'Església i adquireix tota mena d'orfebreria religiosa, per proveir els oficis que a l'església de la Sang se celebren. El 1957, fa un notable esforç i encarrega l'escultor José P. Ortells López, una nova imatge de l'Ecce-Homo per un import de 45.000 pessetes.
Però la crisi "post-conciliar" (1966-1976) que va afectar alguns moviments eclesials, entre ells a les confraries de Setmana Santa, fereix de mort a la Confraria de la Sang. El 28 de febrer de 1968, el clergat parroquial, amb el beneplàcit de la comissió d'art diocesana i el permís de l'Ajuntament, desallotgen a la força a la Confraria de la seua església de la Sang i immediatament després la capella és enderrocada; quatre-cents anys d'història i l'única església gòtica de la ciutat és convertida en runa en una setmana. En el seu lloc s'aixeca un edifici de quatre plantes, naturalment amb cafè-bar inclòs, per millorar les necessitats evangelitzadores de la parròquia, més d'acord l amb els nous aires post conciliars que es respiraven.
L'antiga església de la Sang es va convertir en la nova edificació en una "capelleta" de cinquanta metres quadrats. De l’edifici original només es va conservar la portada, incrustada a la façana de la nova edificació. Malgrat tot la Confraria subsisteix, se sobreposa a la crisi i s'incrementa el nombre de passos i de confrares.
Organització actual
Actualment el cens de la confraria és de 735 confrares, la forma de dirigir la confraria no ha variat amb el temps. El Cabildo de Govern, que així s'anomena a la directiva de la confraria, està compost pel president del Capítol, Secretari, Tresorer, Prior i vocals, tres per cada secció. Guàrdia Romana, Tambors, Confrares de l’Ecce-Homo, Confrares de la Soledat i tres clavaris. Vesteixen actualment els confrares de la Sang túnica i capirot vermell, capa, faixí i guants blancs, sabates negres. Al pas de l'Ecce-Homo i en el pas de la Soledat, capa negra. Aquests confrares que acompanyen a la Verge de la Soledat són tot dones.
La guàrdia romana, anomenada popularment "els judíos", està composta per quaranta homes que, vestits de soldats romans, amb les seues capes vermelles i brillants cascs, desfilen colpejant les llances contra el terra, a contrapunt del so dels sis timbals i sis cornetes; el cap, que porta una capa de color blau, fa sonar amb la corneta llargs silencis, per anunciar que arriba el confrare promesa, que representa el Natzarè carregat amb una llarga i pesada creu, i arrossegant una gruixuda cadena; ajuda el Natzarè a portar la creu un xiquet vestit a la manera del Simó de Cirene. Com a curiositat direm que els confrares que volen sortir de promesa de natzarè s'han d'inscriure a una llista, i que l’espera per al torn és de vint anys.
Els tres clavaris representen el dol oficial a la processó del Divendres Sant, la seua funció està documentada a la Confraria des de la fundació, encara que el seu paper antigament era més important; hui en dia són tres joves confrares que ostenten aquest càrrec, la seua tasca es limita a desfilar Dimecres i Divendres Sant i ajudar els membres del Capítol. Vesteixen túnica negra amb llarga cua a l'esquena, la botonada de la túnica i la bocamàniga ribetejades de color vermell, faixí cardenalici, gorgera i guants blancs, sobre el cap barret negre de feltre de tipus romà, i al pit l'escapulari de la confraria.
El Cabildo de Govern de la Confraria s'ha preocupat de mantenir i recuperar moltes de les antigues tradicions processionals, com ara les carteles lluminoses amb el text de les "Set Paraules de Crist en la Creu", o el conjunt d'objectes que representen els "improperis" o trofeus representatius de la Passió de Jesucrist: assots, escala, llança, gall, daus, etc.
Participació en la Setmana Santa
Celebra la seua festa anual el quart diumenge d'octubre (antiga festa de Crist Rei), amb Missa cantada, en el transcurs de la qual, en acte solemne es dóna entrada als nous confrares; el dilluns següent se celebra la Missa funeral pels confrares difunts. Tots aquests actes es desenvolupen a l'Església arxiprestal de Sant Jaume. La confraria desfila el Dimecres Sant, a la processó General i el Divendres Sant en el Via Crucis matutí i a la Processó del Sant Enterrament. Diumenge de Glòria, acompanya el pas del Ressuscitat.
Com associada a la Junta Central de Setmana Santa de Vila-real i a la Junta Diocesana de Setmana Santa, participa en tots els actes organitzats per aquestes. Està agermanada amb: Confraria de la Verge dels Dolors de Viver, Confraria del Crist de l'Agonia de Moncofa, Germandat de l'Oració de l'Hort i Germandat de Natzarens de la Puríssima Sang, ambdues de la vila de Nules i recentment amb la Confraria de la Vera Creu de la vila de Torrehermosa, poble natal de Sant Pasqual Baylón.
La Confraria desfila amb els passos següents: Ecce-Homo, (José Ortells,1958) i la Mare de Déu de la Soledat (Pasqual Amorós, 1939). Dipositades al Museu de la Arxiprestal té la confraria les peces següents: Ecce-Homo (Amorós, 1939), Capa de l'Ecce-Homo, de vellut de seda vermella i or (s. XIX), Santa Magdalena, (anònim del segle XIX), Crist dels Clavaris (Amorós, 1940) i Crist de la Sang (anònim del segle XVIII), així com una Custòdia sol de metall daurat de 1940.
Font documental: Cabildo de Govern de la Confraria. "La Sang", publicació anual.
