Ferran I d'Antequera
Entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que li aportà la seua dona Elionor d'Alburquerque, anomenada "la Ricahembra", reuní uns dominis extensíssims, en els quals es fonamentà la seua força política i, després, la dels seu fills, coneguts com els Infants d'Aragó.
Regent de Castella
Com a infant de Castella, fundà l'orde cavalleresc, de caràcter cortesà, anomenat de la Gerra i el Grifó o també de l'Assutzena (Medina del Campo, 1403).
En morir el seu germà gran, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’aquest, Caterina de Lancaster. Des d'aleshores va actuar de fet com el rei, encara que ja feia molt de temps que dirigia la política castellana a causa de les dolències del seu germà, que delegava sovint en ell les funcions de govern.
Les desavinences amb la reina vídua no trigaren a aparèixer i, després d'un pacte, els dos coregents es repartiren el territori de la regència. Ferran es va reservar personalment la governació de la meitat meridional del regne castellà (Toledo, Extremadura, Múrcia i Andalusia).
Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i a la frontera, s’apoderà de Zahara (1407), però fracassà al setge de Setenil i les corts l'obligaren a acceptar la treva que havia demanat el rei de Granada. Quan la treva acabà, tornà a atacar la frontera granadina i posà setge a l'estratègica vila d'Antequera, que se li va retre el 16 de setembre de 1410. Aquesta acció, celebrada amb gran ressò, també en la literatura, donà origen al seu sobrenom més conegut.
Rei d'Aragó
El 1410, en morir el seu oncle, el rei d'Aragó Martí l'Humà, sense descendència directa, Ferran va presentar la seua candidatura a la successió. El conflicte quedà reduït finalment a dues candidatures, la seua i la del comte Jaume d'Urgell. La seua força econòmica i militar i la seua intel·ligència política, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bàndol dels Urrea a Aragó i del dels Centelles a València, als quals va enviar tropes amb les quals derrotaren els urgellistes, i el més decisiu encara el suport del papa Benet XIII d'Avinyó i del seu confessor Vicent Ferrer, li garantiren el triomf.
Després de greus dissensions, a la concòrdia d'Alcanyís s'arribà a l'acord de resoldre la qüestió a través del vot de nou delegats estamentals dels tres estats (Aragó, València i Catalunya) en el que es coneix com a Compromís de Casp. La sentència final dels compromissaris dels regnes el proclamà rei d'Aragó i dels altres estats de la Corona d'Aragó el 28 de juny de 1412, i Benet XIII, ignorant els drets de Frederic de Luna, li donà la investidura de Sicília, que durant l'Interregne havia teòricament revertit al papat. Va ser coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414.
L'altre candidat principal, el comte Jaume d'Urgell, confiat en el suport dels seus partidaris a Aragó i de tropes mercenàries angleses i gascones, protagonitzà una revolta el 1413. L'error d'iniciar una revolta durant la reunió de les corts catalanes a Barcelona fou aprofitat per Ferran, més intel·ligent que el seu adversari, i aconseguí el suport dels estaments, també de la noblesa, que tancaren files al voltant del nou rei. Un exèrcit comandat per Ferran en persona posà setge a Balaguer, on en un nou error s'havia tancat Jaume, que finalment, el 31 d'octubre, es rendí i fou condemnat a la confiscació de tots els seus béns i títols i a presó perpètua (al castell d'Urueña, a Castella, i més tard al de Xàtiva).
Ferran, acostumat a l'autoritarisme de la monarquia castellana, hagué de cedir, a les corts de Barcelona (1413), a la pressió dels estaments privilegiats catalans i respectar el pactisme, doctrina que ja des del segle XIII limitava l'autoritat reial a favor de les Corts i de la Diputació del General de Catalunya, que amb la nova dinastia va veure créixer les seues atribucions i pes polític. Tanmateix, plantà cara a l'oligarquia barcelonina ―representada pel conseller Joan Fiveller― en el cèlebre enfrontament del vectigal de la carn, el 1416.
Pacificà Sardenya amb pactes amb la noblesa local (1414 i 1416), que havia aprofitat l'Interregne per a independitzar-se, normalitzà la situació interna de Sicília, on els bàndols nobiliaris i el suport a Frederic de Luna eren forts, enviant-hi com a lloctinent el seu fill Joan, pactà una treva amb Gènova (1413) i signà tractats d'amistat amb el soldà d'Egipte i amb el rei de Fes (1414).El 1414 creà per al seu fill Alfons el títol de príncep de Girona, propi dels infants primogènits de la Corona d'Aragó.
En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII d'Avinyó, el seu protector. Però quan el concili de Constança decidí la deposició de tots els papes i fracassà la conferència de Perpinyà amb l'emperador Segimon i els ambaixadors dels altres estats avinyonistes, on Benet XIII es negà a abdicar, l'abandonà, a instància de l'emperador i de Vicent Ferrer, i li retirà l'obediència dels seus regnes (1416).
Ferran I va morir a Igualada, afectat d'uns violents còlics nefrítics, el 2 d'abril de 1416. Es conserva un relat detallat de la seua darrera malaltia. Per afrontar aquest mal crònic en ell s'havien intentat diferents remeis, inclosos els alquímics. Va ser enterrat al panteó reial del monestir de Poblet en un sepulcre encarregat pel seu fill Alfons a l'escultor Pere Oller el 1417.
Núpcies i descendència
Del seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque, tia seua i neboda d'Enric II de Castella, efectuat a Madrid el 1395, quan ell tenia 14 anys, nasqueren set fills:
- Alfons el Magnànim (1396-1458), príncep de Girona (1414-1416) i després rei d'Aragó i comte de Barcelona.
- Maria d'Aragó (1396-1445), casada el 1420 amb el seu cosí Joan II de Castella.
- Sanç d'Aragó (1398-1415), gran mestre de l'orde de Calatrava i de l'orde d'Alcántara.
- Joan II d'Aragó (1398-1479), duc de Montblanc i de Peñafiel, senyor de Balaguer, rei de Navarra i després rei d'Aragó i comte de Barcelona.
- Enric d'Aragó (c. 1400-1445), duc de Villena, comte d'Alburquerque i d'Empúries, senyor de Sogorb, etc., i gran mestre de l'orde de Sant Jaume.
- Elionor d'Aragó (c. 1400-1445), casada el 1420 amb Eduard I de Portugal.
- Pere d'Aragó (1406-1438), duc de Noto, senyor de Terrassa, etc.
