Evolució urbanística

Vila-real és un dels municipis de la Plana –juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora- que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.

La vila medieval

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I, només dos anys abans de la seua mort, en el disseny del plànol de la vila hom veu les mans d’un expert urbanista, que dissenyà una rectangle romboidal perfecte tallat per quadrícules perfectes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis: amb quatre portes, una cap al nord (portal de Castelló, al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume), una cap a ponent (portal d’Onda, al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual), una cap a migjorn (portal de València, al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec) i una cap a llevant (portal de Borriana, al final de l'antic camí de Borriana). Successivament varen ser oberts altres portals, com el d'Enmig, o el de la Sang (al costat de la vella jueria).

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’en Folch Miquel i al SE la Torre Motxa, que encara es conserva parcialment, i que, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’avinguda anomenada precisament de la "Murà"), dins la "Casa de l’Oli" on es troba l'Arxiu Històric Municipal, és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç rectangular que durant segles envoltà la ciutat, fent que bona part ha quedat integrat a l'interior de les edificacions que l'envolten..

Els carrers de l'antiga vila tenien el carrer Major com a eix longitudinal de la població, ara travessat perpendicularment pels carrers del Comte d'Albay i el de Ramon y Cajal (que condueixen a les carreteres d’Onda i de Borriana, respectivament); a la confluència dels dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en un dels seus angles (SE) per tal d’edificar l’actual plaça Major.

Els ravals

Plànol al Padró de Riquesa de 1843 (Arxiu Històric Municipal)

Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals: al sud de la vila, el de raval de València o de Santa Llúcia (hui del Carme), i al nord el de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, fins al segle XIX, el creixement es concentra sobretot cap a ponent, al voltant del Raval d'Onda (segle XVII), mentre que l’alt valor agrari de les terres que hi havia a llevant impedia el desenvolupament urbà per aquesta banda. La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula llevat de la zona NO, on el Camí Real trencava en diagonal l’escaquer del plànol.

Fins a mitjan segle XX la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent i depassà àmpliament l'antiga carretera N-340 assolint fins i tot el carrer del Calvari; cap al sud la ciutat també conegué un creixement important, més enllà del Barranquet (barranc de l'Hospital o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual se va anar formant a finals del XIX el barri anomenat de Mislata (o de València).

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment la "Panderola", es va sobreimposar al plànol: procedent de Castelló circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que va ser reomplit parcialment i a l’altura del carrer Sant Joaquim girava a ponent, per buscar l’actual plaça del Llaurador i girar novament pel carrer del Comte de Ribagorça, fins arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí un ramal s’enfilava a ponent cap a Onda, i un altre cap al S-SE, buscant Borriana. Aquest darrer traçat de la Panderola va condicionar la formació de dues grans avingudes al S i SO de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.

Els barris perifèrics

Mes enllà del recorregut de la Panderola es van formar a partir de mitjan segle XX alguns barris segregats de la resta de la població, sovint enmig de les fàbriques, i sempre seguint camins rurals com ara el de la Carretera, el d'Artana, el de Betxí, el de les Voltes o la Senda de Pescadors: les "cases del Sorro", "els Evangelistes", "les "cases de Capote", "Melilla", "la Santa Creu", etc.

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX present perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant, al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre, i el camí o passeig de l’Estació. És entre l’avinguda de la Murà, a l’est de la vila medieval, i el ferrocarril, límit oriental del casc urbà, on més s’ha construït dels anys seixanta ençà, principalment en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega s’ha edificat molt dels anys 1980 ençà, sempre en altura.

Noves urbanitzacions

En l’actualitat Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est, on els carrers ja són construïts i a poc a poc van sent edificats. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari -l'avinguda de França- paral•lel al ferrocarril, que travessa la població de N a S. i forma un vial perimetral enllaçant amb les avingudes de França i Itàlia, així com les noves de Grècia, d'Europa i de Portugal. A ponent d'aquesta avinguda la ciutat està compactant-se, ja no necessàriament en altura, sinó també en habitatges unifamiliars.

Per altra banda, i amb un procés molt lent i dificultós, les construccions residencials disperses a la partida de Madrigal, se troben en un procés de transformació des del seu caràcter rural al de zona urbana, amb tots els avantatges d'infrastructures que això pot comportar de cara al futur, però amb els inconvenients de la lentitud d'adaptació dels polígons i l'encariment dels treballs constructius tal com avança el temps. La zona, a més no preveu a curt plaç els serveis dotacionals adients: sanitaris, educatius, administratius, etc. el que suposarà probablement greus conflictes una vegada la zona urbanística quede compactada.

Finalment, la ciutat té obert el debat sobre el desplaçament de la vía del ferrocarril amb un traçat més proper al terme de Borriana, deslliurant per un costat les limitacions d'expansió que suposa la seua proximitat a la zona ja urbanitzada, i ampliant les possibilitats de construcció de nous polígons d'habitatges, però dificultant amb l'allunyament del centre les possibilitats d'accés a tan necessari mitjan de comunicació per als ciutadans comuns.