Alqueria de la Monja
La seua massissa construcció, de planta rectangular, combina la tradicional tècnica valenciana del tapial, amb la fàbrica de rajola i la maçoneria. La planta permet observar que l’edifici és el resultat de la successiva ampliació de l’alqueria en tres cossos, del que el més antic, situat a la part dreta de la façana principal resulta molt probablement originat a la segona meitat del segle XVII i fonamenta la denominació popular per la desconeguda propietària o hereva que, pel seu estat religiós, la identificava. La porta principal va ser tapiada i convertida en una menuda finestra, mentre que a la part superior, baix de la teulada vessant a la dreta, es manté una notable finestra de carreus.
El cos central, amb teulada vessant a dos aigües, davant i darrere, és el més destacat en altura, amb porta principal d’accés amb pedres treballades i la data de la que seria la seua edificació, 1729, ampliant i enderrocant part de l’alqueria inicial. Al Judiciari municipal de 1735 ja consta registrat l’edifici assenyalant la seua antiguitat: “alqueria vulgarmente llamada de la monja de este término”. Quatre obertures amb llindes de fusta, dos en cada nivell, plantegen la distribució interior, i sobre les dos més grans a la primera planta destaca un rellotge de sol.
L’habitatge comunica cinc estances a la planta baixa, amb un gran rebedor que presenta l’obertura de l’aljub per al subministrament d’aigua als habitants de l’alqueria, i tres cambres de diferents dimensions separades per un arc de maçoneria , al final de les quals es troba la cuina amb la llar de foc i el corresponent rebost i una gran porta de rajoles disposades en arc de mig punt, ara tapiada, que donava pas al corral situar a la part posterior de l’edifici.
L’ampliació posterior a la part esquerra de la façana era d’ús domèstic, amb porta pròpia molt senzilla a l’exterior que comunicava de manera directa amb la cuina i una cambra posterior i accés al corral i cobertís, i altres dormitoris a la primera planta, on també el cos central de l’alqueria presentava una ampla estança d'uns cinquanta metres quadrats en la que es conserva un pilar central de més de cinc metres d'alçada i a la qual s’accedia des del menjador per una escala amb llistons de fusta que continuava fins a l’andana, emprada com era habitual com a graner i magatzem dels productes agraris.
De l’ornamentació inicial de l’alqueria queden molt poques restes, trets els detalls esmentats a la façana, algunes sòcols pintats en negres, sanefes que alternen l’almagre roig amb grisos i blaus, i alguns taulells ceràmics a la zona de la cuina, fruit de les reformes hagudes a començaments del segle XX. El volum bastit de l’habitatge destaca en el seu conjunt sobre l’entorn i el fa servir com a punt de referència de manera que al Padró de Riquesa de 1770, es fan constar propietats de “tierra regadío partida alqueria de la monja”, identificació consolidada a finals del segle XIX en que es registra als llibres d’Actes Municipals (1880): “regadío situado en este término municipal partida de la Alquería de la Monja” i arriba fins als nostres dies.
