Aljub
La finalitat dels aljubs és precisament la recollida d'aquestes aigües torrencials i, responent a la necessitat vital de l'home d'aprofitar l'aigua, van ser construïts tenint en compte la diferent procedència de l'aigua que s'emmagatzemava, ubicant-los en llocs on les corrents d'aigua superficials estaven lluny, i on els ullals o fontanals són, en la majoria dels casos, excepcionals. Aquesta situació de debilitat pluviomètrica ha obligat a desenvolupar des de l'antiguitat una tecnologia hidràulica capaç de permetre la màxima racionalització dels recursos hídrics existents, tant els superficials com els subterranis, creant instal•lacions especials per a la recollida i la conservació de l'aigua, de manera que permeten el màxim aprofitament de la mateixa.
L'home, conscient del valor dels recursos hídrics, els va protegir des de temps immemorial mitjançant petites construccions proveïdes de volta perquè el sol no deteriorara l'aigua acumulada, però quan en un terreny les fonts no existeixen, l'home va haver de fer dipòsits per emmagatzemar l'aigua procedent de la pluja, com ara les basses. No obstant això, en aquestes basses l'aigua es contamina i descompon per l'acció del sol i dels animals que entren en elles i remouen el fang del fons, el que la fa inservible per al consum humà. D'aquí la necessitat i l'origen dels aljubs, les seues aigües, protegides de l'acció dels raigs del sol i dels animals, serveixen també perquè l'home puga fer ús i consum d'elles.
Les solucions tradicionals que observem a les nostres comarques es poden resumir de la manera següent: aprofitament de fonts, aprofitament dels aqüífers subterranis i emmagatzematge de les aigües de pluja en dipòsits de diversa naturalesa (basses, cisternes i aljubs). Aquests darrers acostumen estar construïts amb maons units amb argamassa. Les parets internes solen estar recobertes d'una barreja de calç, sorra, òxid de ferro, argila vermella i resina de llentiscle, per impedir filtracions i la putrefacció de l'aigua que conté.
Els aljubs berbers
El terreny relativament pla del terme de Vila-real no és propici a les fonts, la qual cosa obliga a emmagatzemar l'aigua de la pluja. La climatologia, i molt particularment la pluviometria, constitueix un fet definitori de la realitat agropecuària de Vila-real que sens dubte ha vingut canalitzant la seua evolució social i econòmica al llarg de la història. Aquestes condicions es mantenen en l'actualitat.
Segons les dades que figuren a l'Arxiu Municipal de Vila-real, es pot datar la construcció de l'aljub més antic conservat al terme, a la partida de Pinella, entre el segle X i el XIII. Aquesta datació es justifica en funció de la tècnica de fàbrica, ja que es tracta d'una construcció rectangular típica del període d'ocupació berber. Igualment pels textos geogràfics d' Al-Razi, en els quals destaca l'abundància del sistema d'irrigació i fertilització de la Plana de Borriana a la primera meitat del segle X (inicis de l'època califal) o la Tamikal d'Ibn-al- Abbar (segle XIII) en la qual parla d '"una població dispersa en qarya" (alqueria) i dedicada a l'agricultura i la ramaderia.
Altres fonts corroboren l'origen àrab de construccions similars ubicades entre València i el riu Millars. En aquest sentit s'indica que aquesta zona va ser conquerida pels àrabs en el 714 i reconquerida pels cristians en 1233-39. Una gran part de la població musulmana va poder seguir vivint a la zona fins a la seua expulsió en 1609. La islamització efectiva del sistema agrari regional es va desenvolupar durant tres-cents anys. Després de la reconquesta, l'ordenació que va prevaler serà la institucionalitzada pels reis d'Aragó. Totes les investigacions mostren l'existència de petites xarxes en les que un o diversos agricultors, sovint una família extensa, utilitza un nombre reduït de sèquies alimentades per aljubs establerts ja en l'època musulmana.
Sota el domini musulmà l'agricultura valenciana va experimentar un gran desenvolupament. Al llarg de la costa es dessecaren i conrearen terres pantanoses ocupades per aiguamolls i maresmes. Els llauradors vivien en modestes alqueries disperses pel litoral i per les conques dels principals rius i valls del país. Cadascuna d'elles estava formada per famílies pertanyents a un clan comú. En aquestes alqueries els camperols musulmans van perfeccionar els sistemes de captació, emmagatzematge i transport d'aigua per mitjà de la construcció, encara evident, de nombroses sèquies, assuts, cisternes i aljubs.
Documentació: Amorós Castañer, José, i Amorós Grau, Begoña. "Un aljibe árabe en Vila-real ("Cadafal", maig 1999)
