La tragèdia del cinema "La Luz" al 1912
La sala
El local era la cambra d’un magatzem llogat per sis mesos que havia estat folrada de teles i fusta, deixant un estret passadís a la part dreta. Sobre les files dels 13 bancs per a dotze persones cadascú d’entrada general s’havia disposat a la part posterior un alt entaulat o zona de preferència amb seixanta cadires al qual s’accedia per una menuda escaleta des del vestíbul on estava el despatx dels tiquets i sobre ell la cabina de projecció, amb una màquina Gaumont de llanterna de la marca Pathé. En un espai que no arribava als cent metres quadrats (14,63 X 6,37 metres, més estret al fons a la part de la pantalla) i sense més comunicació amb el carrer que l'estreta porta d'accés de 2,25 metres d’amplària, i amb dues fulles que obrien cap a l'interior s’atapeïen quasi 250 persones, perquè a les 216 places ocupades caldria afegir que molts adults portaven els seus fills menuts al braç..
Eren les 10,30 de la nit i poca cosa va ser necessària per iniciar la tragèdia. Quan ja s’havien projectat els cinc curtmetratges anunciats al programa i només faltava un darrer de regal, una espurna procedent de la rudimentària instal·lació elèctrica, va prendre al rodet de cel·luloide de la càmara i el projeccionista i propietari del saló, Eduardo Pitarch Molés, va tallar l’extrem de la cinta en flames i va intentar llançar-lo per la finestra, però desgraciadament va caure sobre la resta de rolls que estaven amuntegats pel terra. Les pel·lícules varen cremar de seguida per ser fàcilment inflamables i el foc pa passar després al míser encoixinat que recobria les parets de la cabina, feta a més a més de fusta. Pitarch va baixar de seguida les escales per avisar la seua esposa que estava al despatx de billets de la porta i a la resta dels presents, però va ser massa tard per evitar la catàstrofe.
La sala, que havia quedat a fosques en aquells moments per la pausa en la projecció, i el públic tranquil per les paraules de l’empleat Urbano Orad que era l'encarregat de comentar els films, va rebre de ple l'espantosa flamarada inicial, en especial els ocupants de l’entaulat de preferència que van caure a la part inferior o van intentar fugir per l’estreta escala d’accés, on molts varen quedar atrapats morint per asfíxia. Després, tot va esclatar en un infern de colps i bramits d'horror, els assistents es van llançar igualment cap a l'única porta d'eixida, bloquejant-la d'immediat amb els seus cossos i caent uns damunt dels altres.
La catàstrofe
La porta d'emergència existent a l’esquerra de la pantalla i que donava formant angle a un magatzem recaient a la “Murà” (ara, avinguda de la Murà, número 27) es trobava bloquejada, i a més s'obria cap a l'interior, de manera que també allí quedaren amuntonades moltes persones unes sobre les altres. En un espai de poc de tres metres quadrats varen ser trobades prop de quaranta víctimes. Alguns valents com els joves Palacios, Chulvi i Boix, varen començar a picar a les parets que donaven a la finca immediata per tal d’obrir forats per on varen anar llançant a la part de fora els cossos dels xiquets i van poder eixir els més arriscats cremant-se la roba i els cossos, però la majoria varen morir ofegats pel fum, aplastats en la foscor enmig de la confusió general, i finalment cremats.
El guàrdia civil de cavalleria Domingo Marín va penetrar arriscadament a la sala per tal de salvar la seua esposa i filla que sabia estaven dins, aconseguint l’eixida de diverses persones. També el propietari de la casa on estava el cine i de la taverna del costat de la sala, Joaquín Rochera, amb l’ajuda dels parroquians Batiste Mollà i Vocent Soler, varen trencar a cops d'aixada un dels barandats per on varen poder eixir moltes persones poc abans que el sostre del cinema se desplomara damunt del públic. Des d'altra casa al costat, on hi havia una destileria de licors, amb el greu perill dels productes imflamables, l'hostaler Pasqual Peris va trencar també un barandat per on varen poder fugir molts ferits. Molts pares varen anar llançant pels forats oberts als seus fills per tal de salvar-los abans d’intentar eixir ells mateixos.
La gent del poble, commoguda i sobresaltada que s'hi va aplegar en conèixer les primeres informacions del fet, poc va poder fer per ajudar els desgraciats que dins la sala s'amuntegaren, més que portar aigua en poals des de la sèquia Major veïna, per no portar apenes corrent el canal de la Sequiola, propera al local, i ajudar a fer més grans els forats de la paret, replegant aquells que malferits aconseguien sortir. El foc no va poder ser extingit sinó a les tres del matí del dia següent.
La manca de mitjans idonis va ser suplida per l'abnegació de tots, i molt prompte, les botigues properes, les farmàcies, l’hospital municipal i el convent de frares franciscans s'ompliren de ferits i de cremats mentre que les parets del magatzem es desplomaven deixant vore a l’interior un panorama de mort i desolació. Fra Jaume Mestrés, vicari franciscà va donar l’absolució als difunts des del balcó d’una casa veïna, mentre els bombers arribats des de castelló intentaven les darreres i infructuoses maniobres de salvament.
A les huit del matí va començar la difícil tasca d'identificació dels cadàvers, la majoria molt carbonitzats, col•locats sobre mantes al pati de l'hospital. Les terribles situacions que dins la sala s'havien desenvolupat tingueren dramàtica continuació quan els familiars de les víctimes anaren descobrint les seues identitats.
L'enterro
Representants d’entitats socials, professionals i educatives, autoritats provincials, militars i comunitats religioses, nou bandes de música intercalades entre els fèretres que anaven en grups de deu portats pels veïns, i les màximes representacions del govern de l’Estat acompanyaren el sepeli. Presidiren el soterrar el doctor Rocamora, bisbe de Tortosa i el canonge Manuel Rius, fill de Vila-real.
La companyia cinematogràfica «Les Films Gaumont» de Paris va enviar l'operador català Francesc Puigvert com a corresponsal per arreplegar el reportatge deIs fets, els Reis d'Espanya enviaren un telegrama de condolença, així com ho van fer persones de tots els indrets de la península, i algun temps després l'Ajuntament de Londres va escriure al de Vila-real demanant-li detalls de l'accident a la fi de preveure'ls a les sales de cinema de la capital anglesa.
El diputat liberal Leopoldo Romeo va exigir al ministre de la Governació que foren tancats de manera immediata tots els locals que incompliren la normativa sobre seguretat als espectacles públics i el propi President del Govern, senyor Canalejas, va respondre assegurant que ja s'havia emès una circular ordenant l'estricte compliment de la normativa de 1908 al respecte. Els diputats per Castelló Emilio Santa Cruz y Pedro de Govantes varen intervindre en la immediata sessió del Congrés, reclamant normatives més rigoroses i demanant ajudes per als damnificats, la major part dels quals eren gent treballadora i de condició humil.
Les conseqüències
Una Comissió presidida pel Governador Civil i promoguda per la Creu Roja va obrir una colecta per replegar fons en ajuda dels familiars de les víctimes que va recaptar prop de cinquanta mil pessetes, lliurades de manera proporcional a homesi dones casats, fadrins i menor. Va encapçalar els donatius el rei d'Espanya Alfons XIII i el ministre de la Governació amb la quantitat de mil pessetes, al que van seguir diversos Ajuntaments, particulars i gremis d'artesans locals, co·lectius socials, econòmics i culturals, i la recaptació de diversos actes i espectacles realitzats a l'efecte com dos corregudes de bous a Castelló, concerts musicals, activitats esportives, representacions teatrals i inclús projeccions de cinema a València.
A les setmanes següents van ser celebrades misses funerals a moltes parròquies de la província, culminades per les solemnes honres fúnebres a l'esglèsia Major de Vila-real el següent dia 13 d'agost, amb assistència de nombroses autoritats i celebrades pel bisbe de la diòcesi, amb homilia que va fer mossén José Pascual Bono Boix, fill de la ciutat. Per Acord Municipal, les festes patronals de la Mare de Déu de Gràcia al mes de setembre vam reduir notablement el conjunt de les celebracions, en senyal de condol. Dies passats va arribar a la ciutat la infanta Isabel de Borbó que es va detenir a l'hospital municipal per visitar als ferits més greus que encara romanien interns.
Les despulles de les víctimes mortals que no varen poder ser identificades foren assenyalades al cementeri municipal amb una creu de ferro forjat ornada amb roses de metall, tantes com morts hi va haver al paorós incendi. Altres, com la família del jutge Sarthou Carreres que va perdre la seua filla Lídia, varen ubicar les despulles dels familiars en panteons propis. Amb les reformes hagudes als darrers anys, el fossar i la creu han estat traslladats, juntament amb els que recorden les víctimes de la guerra civil, a un lloc prominent del cementeri, on reben el sentiment deis veïns. (J.H.R.)
Documentació:
- Óscar Pérez Silvestre, "Cròniques d'una catàstrofe: l'incendi del Cine "La Luz" (2004)
- Óscar Pérez Silvestre, "La catástrofe del Cine "La Luz": un abans i un després" (2012)
- Vicent Manrique, Francisco Canales, José Salla, Xavier Ferrer i Fernando Ferrer, "El incendio del Cine "La Luz", mayo 1912" (2012)
