Rius Arrufat, Manuel
Contingut
Prevere i filòleg (1871-1939)
Carrera eclessiàstica
Posteriorment, continuaria estudis, sempre amb les màximes qualificacions, al Seminari Metropolità de Tarragona, fins a llicenciar-se en Dret Canònic, i al de València, on va obtenir el doctorat en Teologia. Anys després encara aprofundiria en la vida acadèmica, fins assolir la Llicenciatura en Lletres a la Universitat Literària de Barcelona, especialitzant-se en Llatí Clàssic. Aquesta alta preparació el va vincular indefectiblement a la seu bisbal tortosina, adscrit d'immediat com a professor del Seminari, on va exercir les diferents càtedres d'estudis fins a culminar com a professor de Grec.
Al curs dels anys mossèn Rius va ocupar els càrrecs de Secretari d'estudis, Vice-rector, Rector i Prefecte d'Estudis del Seminari. Va dirigir durant quasi quinze anys el Col•legi de Sant Lluís Gonzaga de Tortosa, centre de segon ensenyament i d'estudis especials, pertanyent al Col•legi de Llicenciats de Catalunya. Amb tan sols trenta anys, i després de difícil oposició, va guanyar la Canongia d'Arxiver de la catedral de Tortosa, amb l'obligació incorporada d'impartir les classes de llengua hebrea als estudiants del Seminari. A banda d'aquests coneixements lingüístics, relacionats amb la seua especialitat acadèmica, l'afecció de Manuel Rius per la filologia el va fer també ser un expert en llengües orientals, com ara l'àrab i el caldeu, i també modernes, i així s'expressava amb fluïdesa en francès i en italià.
Compromís amb la llengua valenciana
Però aquest interès erudit no el feia oblidar l'estima de la pròpia parla. Membre com era de l'Acadèmia de Bones Lletres a Barcelona, tenia a orgull realitzar les homilies i predicacions en català i això mateix practicava durant les seues estances a Vila-real.
Al masset familiar de la sénia de sant Roc, on per altra banda el canonge acollia durant els estius una activa tertúlia de lletraferits i de polítics de la contornada i on es tractaven lliurement temes de tota mena, el poble senzill es congregava per celebrar la festa del mes d'agost a l'adjunta capella, després d'haver ornat amb flors i garlandes tot el parral. Entre els clafits dels coets, el cor de l'Agrupació Coral "Els XIII" cantava la missa amb tota solemnitat i el capellà feia en valencià de la terra, com tots els diumenges de la temporada estiuenca, la predicació que els veïns esperaven com circumstància excepcional. La celebració acabava amb el cant dels goigs que mossèn Rius, bon versificador i recopilador també d'aquesta tradició popular a tots els santuaris de la província, havia escrit amb música del seu cunyat José Pascual Nácher.
Tanmateix, el canonge Rius, no es quedava, com tantes vegades passa, en aquesta manifestació més o menys folklòrica. Les reformes que a començaments del segle XX havia espentat el Papa Pius X relatives al cant gregorià i a la litúrgia, havien quallat a Catalunya en el "Congrés Litúrgic de Montserrat" (1915) que a la diòcesi de Tortosa es manifestaren especialment amb la formació de la "Lliga Espiritual de la Marededéu de la Cinta" integrada per laics i eclesiàstics interessats en la renovació litúrgica i partidaris de l'ús de la llengua popular a l'Església. Manuel Rius, juntament amb un grup d'altres clergues estudiosos, periodistes, escriptors, professors i divulgadors de les normes elaborades per Pompeu Fabra, va estar capdavanter de l'aproximació a la llengua del poble, la qual cosa li va costar diversos entrebancs i polèmiques front a les actituds conservadores dels defensors dels ritus en llatí.
El bisbe Pedro Rocamora, oriolà, i d'edat avançada, no va saber frenar les pressions dels grups oposats a les reformes i en un ambient de forta tensió entre els canonges tortosins, mossèn Rius, aleshores canonge arxiprest de la Seu, va ser cessat en el seu càrrec de director del col•legi de Sant Lluís per haver recolzat a altres companys represaliats i haver protestat pels abusos de poder del grup reaccionari de canonges i capellans que controlava la voluntat del bisbe. La "Lliga" va haver de ser dissolta al 1921 després que els seus membres hagueren de suportar una campanya de difamacions, destitucions i diversos actes d'intolerància, però tant Manuel Rius com els seus companys continuaren amb el seu compromís per la causa de la cultura del poble al que pertanyien.
A l'octubre de 1922, mogut per la denúncia d'altres clergues, el bisbe va enviar un ofici d'amonestació a mossèn Rius per emprar habitualment el català a les reunions capitulars, el que va motivar una actuació personal de defensa de la seua actitud a la següent sessió. Una còpia de l'acta d'aquesta va arribar a la premsa local, a la barcelonina i a la valenciana, i els col•lectius més conscienciats culturalment varen començar a fer actuacions de solidaritat i escrits de protesta davant el bisbe, per aquest incident i per totes les actuacions anteriors. Rius va ser finalment rehabilitat i, el mateix que la resta del companys de l'antiga Lliga, va poder continuar amb la seua tasca de compromís.
Cal dir que, durant els anys de la República, i una vegada instaurada la Generalitat Catalana, aquesta el va autoritzar a celebrar missa en qualsevol lloc que vulguera, en escrit oficial signat pel president Companys, atenent el seu permanent ús i defensa de la llengua catalana. En eixe període va ser elegit com a President de la Junta Diocesana de Defensa del Clero i, durant la immediata i lamentable contesa civil, va exercir com a Governador Eclesiàstic.
Una personalitat rica en matisos
Arran de l'esmentada reforma, encetada per Pius X amb un Motu Proprio sobre la recuperació de la música gregoriana, Manuel Rius es va especialitzar en aquest cant, essent el seu primer professor al Seminari tortosí i el seu introductor a tota la diòcesi. Entre les seues afeccions erudites es trobava també la paleografia i així va treballar en el desxiframent de nombrosos textos medievals, pergamins dipositats tant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó com als arxius de la nostra contrada, Vila-real, Castelló, Borriana, Vinaròs, etc. col•laborant eficaçment amb els estudiosos locals. Igualment va participar en les tasques de l'Editorial Mèdica de Barcelona, propietat de Juan Flors, actuant allí com a traductor i com a corrector de vells tractats mèdics escrits originalment en àrab i en hebreu.
Al 1919 va acompanyar a Roma, com a secretari personal, al bisbe Rocamora per fer l'obligatòria visita "ad limina" al Papa. En aquesta ocasió, els coneixements de francès de mossén Rius li varen servir per actuar com a intèrpret entre ambdues dignitats, i assabentat Pius X de la seua activitat respecte del cant gregorià, el Papa li va obsequiar com a record un retall d'una de les seues sotanes.
Durant els darrers dies de l'embaràs de Victòria Eugènia, esposa del rei Alfons XIII, del que seria l'infant Gonzalo, mort desprès en desgraciat accident, Mn. Rius va ser l'encarregat de complir la devota tradició de portar-li a la reina la "Santa Cinta" conservada a la catedral de Tortosa i va assistir al bateig de la criatura al Palau Reial. Rebut en eixes circumstàncies pel monarca en audiència especial, i interessat per la seua erudita personalitat, el rei Alfons li va concedir el títol honorífic de Capellà d'Honor de Sa Majestat.
Amb tot això, els seus senzills costums primaven sobre qualsevol altra condició. D. Manuel Rius, sempre actiu, era molt aficionat a dedicar les hores d'oci a la pràctica dels treballs manuals, al modelisme, l'enquadernació, la marqueteria i altres activitats artesanals relacionades amb els ornaments religiosos com ara botons, cintes, cordons, etc. Bon escriptor i excel•lent orador, redactava personalment tots els seus discursos, que després prestava generosament a altres capellans.
De la seua dedicació als demés, i especialment als més necessitats, fins al darrers moments, parla ben clar com, a penes cinc dies abans de morir encara va assistir al soterrament d'una persona pobre a un dels pobles de l'entorn de Tortosa, fent a peu els set quilometres del trajecte d'anada i de tornada. El seu cos, molt afectat per les tensions i els problemes que va patir durant tots els esdeveniments de la guerra civil, i debilitat per un avançat procés pulmonar, va arribar a la fi dels seus dies a Tortosa, el 8 de maig de 1939, deixant un càlid record d'honestedat, de saviesa i de bonhomia entre tots els qui el van conèixer.
Font: Jacinto Heredia Robres, "Manuel Rius Arrufat, un erudit compromés" ("Cadafal", setembre, 2003)
