L’arxiduc Carles d’Àustria
Havia nascut l’1 d'octubre de 1685 a la cort imperial de Vien, segon fill de l'emperador Leopold I, emperador romanogermànic i de Elionor del Palatinat-Neuburg. Era nét per línia paterna del també emperador Ferran III i de la infanta Maria Anna d'Espanya, i per línia materna de l'elector Felip Guillem I, elector palatí i de la landgravina Elisabet Amàlia de Hessen-Darmstadt.
Guerra de Successió Espanyola
En morir el rei Carles II sense successió el 1700, l'arxiduc Carles era suposadament el candidat a la corona hispana en virtut d'un antic pacte que estipulava la successió de Carles II com a últim Habsburg a Espanya en un altre membre de la mateixa dinastia. Però Carles II va testar a favor de Felip d'Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s'inicià un conflicte europeu entre els dos pretendents al Regne d'Espanya, conegut amb el nom de Guerra de Successió.
En virtut del Tractat de la Haia, el Regne d'Anglaterra, el Sacre Imperi Romanogermànic i les Províncies Unides dels Països baixos proclamaren Rei d’Espanya l’arxiduc Carles en Viena l’any 1703, i dos anys després va embarcar amb un exercit aliat a Lisboa en direcció al Mediterrani. El 17 d'agost els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dènia, i la revolta valenciana dels “maulets” s'estengué liderada pel soldat de fortuna al servei de les potències estrangeres Joan Baptista Basset.
La flota de l'Arxiduc va arribar a Barcelona el 22 d'agost de 1705. Barcelona, envoltada de les tropes aliades va rendir-se el 9 d'octubre i el Virrei de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar signà la capitulació. El 22 d'octubre entra a Barcelona l'arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 fou proclamat pels catalans rei d'Espanya i adoptà el nom de Carles III d'Habsburg.
La reacció bèl·lica de Felip V l'any següent va portar el principal exèrcit pro Habsburg a la península guanyant la iniciativa, i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València tenint com a conseqüència la conquesta dels territoris de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.
El 9 de març de 1707, en retirada des de València cap a Tortosa i Barcelona un mes abans de la batalla d’Almansa, l’arxiduc Carles va fer una breu parada a Vila-real, sense detindre's a la vila i va accedir a visitar el sepulcre de sant Pasqual, aconseguint que els frares alcantarins li entregaren com a relíquia un queixal del cos del Sant conservat a la Reial Capella. Carles per la seua part va atorgar a Vila-real el títol de “Lleial” a la seua causa, en memòria de l’actuació dels seus partidaris austracistes que al gener de 1706 s’enfrontaren al pas de les tropes borbòniques que es dirigien a València, tancant les portes de la vila i disparant contra elles, fet que va comportar com a reaccció l’assalt a la vila de l'exèrcit reial, amb tan desastroses conseqüències per als vila-realencs.
L’arxiduc Carles arriba a ocupar Madrid, però els borbònics tornen a recuperar-la. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seues ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània ocupà Menorca en nom de Carles d’Àustria el 29 de setembre de 1708. Estant la guerra en curs i en un punt crític, quan Carles perdia a la península i els seus aliats guanyaven a l'exterior, va morir sobtadament el seu germà, l'emperador Josep I. La successió al tron imperial va recaure en l'Arxiduc, que va marxar a Viena, deixant els seus partidaris en terres espanyoles abandonats a la seua sort. El fet va provocar així mateix un canvi de suports de les potències europees, temoroses ara de la unió entre Espanya i l’Imperi, si ambdues quedaven a les mans dels Habsburg.
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
El 1711 va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, com a Carles VI, i no va ser fins el 1725 que renuncià definitivament a les seues pretensions a la corona d'Espanya, per a ell i per als seus descendents, encara que va mantenir fins a la seua mort els títols que havia pres en començar el conflicte successori.
L'emperador va continuar la política del seu germà, uniformant la legislació i la burocràcia, a Àustria, Bohèmia i Flandes i aplicant una política de mercantilisme a través de l'abolició dels aranzels interns entre els seus territoris, l'augment dels impostos directes respecte dels indirectes, l'establiment de monopolis estatals i el desenvolupament del comerç. La política exterior va estar orientada a prevaler el poder d'Àustria, la qual cosa el va portar a enfrontar-se amb Espanya (1717-1719), participar en la guerra Successió de Polònia (1733-1738) i provocar una segona guerra contra els turcs.
Casat l'1 d'agost de 1708 a la catedral de Barcelona amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel (1691-1750), d'aquesta unió nasqueren: el príncep Leopold d'Habsburg (1716), Maria Teresa I d'Àustria (1717-1780), emperadriu del Sacre Imperi Romanogermànic, la princesa Maria Anna d'Habsburg (1718-1744), casada el 1744 amb Carles de Lorena, i la princesa Maria Amàlia d'Habsburg (1724-1730). El 1713, va promulgar la Pragmàtica Sanció, que establia la indivisibilitat i unitat de tots els seus regnes, així com permetia l'ascens de les dones al tron imperial. Carles VI d'Àustria va morir el 20 d'octubre de 1740 a Viena, possiblement a causa d'una intoxicació alimentària per bolets.
