L'almodí de Vila-real
L’almodí, que a la documentació del nostre municipi apareix sovint esmentat també com “la botiga del forment”, era, a les poblacions que per la seua categoria podien fer ús d’aquest servei municipal, una concessió reial amb pluralitat de funcions: d’una banda era el centre regulador de les existències del blat i d’altres cereals tant per al consum humà com pel que fa a les reserves per a la sembra en períodes d’escassetat; d’altra era el lloc on els particulars que no tenien sitges pròpies a l’entrada de les seues cases podien emmagatzemar els seus cereals, degudament controlats en grans sitges soterrades de forma ovoidal; i finalment, la botiga servia com a lloc regulador dels preus de compra i venda dels productes així com a referència oficial dels pesos i les mesures de capacitat, que allí estaven representades i dipositades. Precisament la paraula “almodí” està relacionada amb el terme “almud” que designava un recipient amb equivalència aproximada als 4,15 litres actuals. Quatre almuts corresponien a una “barcella” i dotze barcelles a un “cafís”.
Contingut
Les disposicions medievals
Tot i que al document fundacional, en ser un text de caràcter cancelleresc i no contractual, el rei Jaume I es reserva encara els seus drets sobre el monopoli per a l’emmagatzematge del blat : “pensum et almudinum”, el mateix que la resta de regalies de caràcter urbà com eren els molins, els forns, les carnisseries, tendes i obradors, molt prompte els monarques varen cedir en successius privilegis aquests beneficis en favor del comú dels pobladors de Vila-real. El mateix dia que els síndics representants de Vila-real juren davant les Corts l’acatament als Furs de València (10 de gener de 1330), el rei Alfons el Benigne cedeix a la vila diversos obradors de la seua propietat per a la construcció de la Cort del Justícia de la vila, de la presó i de l’almodí.
Algunes de les més antigues disposicions i ordenacions emanades del Consell local fan referència ja al control i imposicions sobre l’aprovisionament de la civada i del blat destinat a les molinades per als flequers de la vila. Els Jurats vetllaven pel dipòsit permanent i suficient de les provisions, mitjançant l’adquisició a particulars en la localitat o en altres llocs. Anualment es convocava l’arrendament del servei a un “almodiner” o “botiguer” que actuava com a custodi del pes i de les mesures, i que, en col•laboració amb un síndic municipal, donava compte de totes les seues decisions i actuacions econòmiques davant del Consell de la vila.
Un inventari del 1419 enumera les eines de que disposava la botiga municipal per a les seues tasques de control : “un pes de ferre reyal, item un quintar, item mig quintar, item una arova, item miga arova de pedra, item un quarteró de ferre, item sis liures de ferre, itam III liures de ferre redones, item altres tres liures planes de ferre ab senyal real, item mig quarteró de ferre ab senyal reial, item IIII liures de ferre”.
Els venedors de grans que arribaven a la població restaven obligats, sota pena de multa, a portar la seua producció directament a la botiga municipal, sense poder descarregar-la ni vendre-la en cap altre lloc. Igualment eren punits els hostalers o els particulars que permeteren actuacions contràries a les ordenacions locals.
L’almodí a l’edat Moderna
 Escut en pedra de l'almodí de Vila-real |
Així, per exemple, es determina en ells que: “qui pendra e haura carrech de esser botiguer del forment que lo honorable consell delliberara e volra sia comprat per obs de la dita botiga de la dita vila e ravals de aquella e rehebra vendra comprara e conreara aquell a son risch”. Igualment que “sia tingut lo dit botiguer comprar rehebre e conrear e vendre tant forment com per lo dit conssell sera deliberat sens frau e aquell conreara e vendra en la dita Botiga segons es fet acostumat”. També que “lo dit botiguer jurara e fara sagrament en poder e ma dels dits jurats que... quascuna semmana pagara al dit sindich de la dita vila ço es los dissabtes los diners que trets haura del dit forment de la dita semmana”.
Altres capitulacions establien els termes temporals de duració del contracte d’arrendament i de les tasques obligades del botiguer, les notificacions corresponents sobre les seues accions a les autoritats de la vila, les normes de conservació i selecció del forment emmagatzemat, les condicions de compra de noves quantitats del gra en les situacions de necessitat, les circumstàncies del repartiment entre els veïns del cereal excedent de la campanya, etc.
L’Arxiu Municipal conserva parcialment la documentació corresponent a l’administració del blat a l’almodí durant aquest període en diverses etapes (1578-1580, 1588-1589, 1601-1602, 1609-1647 i, ja al segle immediat, el llibre pergamí amb les dades corresponents als anys 1709 i 1710) . Igualment, els Manuals del Consell i els llibres Judiciaris ofereixen constant informació sobre les successives subhastes anuals per a l’arrendament del servei. Amb data 29 de setembre de 1702 els jurats de la vila realitzen l’inventari de les eines pròpies de l’activitat del mustasaf, encarregat del control de les activitats comercials, que fa un repàs exhaustiu de totes les mesures emprades pels botiguers: barcelles i almuts de fusta, peses de ferro, embuts de coure, lliures de ferro i llautó, llibres de registre, bancs de fusta, i inclús una barra o jonc amb quatre peces de plata que porten “esculpides les armes de la vila”.
L’almodí al període borbònic
Com queda apuntat pel testimoni fefaent dels documents esmentats, la nova administració sorgida amb el canvi dinàstic no va afectar en absolut al funcionament de l’almodí tot i que, a partir de la darrera data apuntada (1710), el seguiment de la seua activitat es pot fer de manera exclusiva a partir dels registres dels Judiciaris municipals, el mateix que la resta d’acords del govern local. Així, consta clarament el “lliurament de l’almodí” amb el recompte fet de les provisions de blat, al llaurador Miquel Martines, al 30 d’octubre de 1712.
Formant part de les regalies de la vila, l’arrendament anual de l’almodí continua essent durant tot el segle XVIII una de les principals fonts d’ingressos de les arques municipals, i en especial als difícils moments posteriors a la guerra de Successió, com demostren els estudis realitzats sobre la hisenda municipal , juntament amb els dels molins de la Vila, d’en Llop, el Nou i el de Cap de Terme, els diversos drets de sequiatge, herbatges i morerals propis del comú, així com les tavernes, carnisseries, tendes i forns de pa, establiments tots que amb el desenvolupament econòmic i l’increment constant de la població a la llarga del període borbònic requeriran l’autorització de noves obertures per al millor servei dels habitants de Vila-real.
Els “Reglamentos de Propios” emanats de la nova legislació continuen deixant constància del fet, començant pel més antic conservat que, al 1761, assenyala els ingressos deguts tant a “la alóndiga del Trigo” com ”el derecho de Pesos”. L’administració lliurada a mans de particulars permet, com en tot temps, que aquests fagen de vegades un mal ús de la seua concessió, acaparant els productes i provocant al seu profit l’alteració dels preus. Al 9 d’abril de 1799, per exemple, és constaten greus aldarulls populars davant les portes de la botiga del blat, exigint que els arrendataris obrin les seues portes per fer repartiment de les subsistències, la qual cosa obliga a intervenir les autoritats municipals per tal de restablir el compliment de la legalitat en benefici dels veïns.
Cessament de l'activitat al segle XIX
La més interessant de les troballes efectuades durant les cales arqueològiques fetes a l'any 2005, prèvies a la nova urbanització de la plaça Major, va ser sense cap dubte una gran llosa de pedra calcària relacionada amb aquest servei del municipi. És tracta d’un gruixut carreu irregular de quinze centímetres d’alçària que conforma una superfície aproximadament rectangular de 51 per 69 centímetres, creuada de forma irregular per una escletxa que no impedeix veure el relleu que li dona el seu especial interès: un bordó perifèric sobreeixent en el qual s’insereix un quadrat apuntat que conté les representacions d’una falç i d’un garbell amb dues anses laterals.
Son aquestes figures simbòliques les que han permès suggerir la vinculació de la peça amb la façana del vell almodí de la vila, ubicat a la plaça porxada i enderrocat al 1791, juntament amb tota l’antiga edificació de la Casa del Consell, per tal de bastir un nou Ajuntament que va ser acabat sis anys més tard, durant el regnat de Carles IV de Borbó i seguint les orientacions de l’Acadèmia de Belles Arts de València.
En ser bastida la nova Casa de la Vila al 1797, l’almodí s’estableix al magatzem de la planta baixa de l’edifici, a la porta de l’esquerra de les dues existents a la plaça Major, però molt prompte, a causa de la diversificació dels cultius, les noves corrents comercials i els processos de desamortització als municipis, les funcions de la botiga del forment varen decaure al primer quart del segle XIX. El darrer “remate del peso y mesura” que es documenta, fet en favor del veí Estevan Almela , consta al gener de 1812. Pocs anys després (1831) una enquesta oficial manifesta la inexistència definitiva en aquest local del servei de “la alóndiga o almodín, por estar destinado para el Cuerpo de Guardia de Policía”. Una vegada constituïda la Comunitat de Regants al 1869, el magatzem va ser la seu inicial de les activitats de l’entitat i, amb posterioritat i fins al primer terç del segle XX, dependència municipal de l’Administració de Consums.
Font: Jacinto Heredia Robres ("Cadafal", maig 2006).
Documentació:
- Ordinacions i estatuts de Vila-real (Arxiu Municipal nº 1317),
- Manuals del Consell, "Capítols de la botiga del forment" (AMV 10 i següents),
- Judiciari de 1712, (AMV nº77),
- Reglamento de propios de Villarreal, 1760-1802 (AMV nº 431),
- Protocols de subhastes, inventaris i arrendaments de regalies, 1812 (AMV nº 437).
