Gil Moreno, Pedro

Religiós jesuita i escultor (1923-1993)

Va nàixer el 21 de març de 1923 al carrer del Crist de la Penitència, però prompte els seus pares es traslladen a viure al del Sant Roc, davant de la casa abadia, i aquest tram de vila serà l'ambient essencial de la seua adolescència. Va aprendre les primeres nocions de la tècnica artística al taller de Pasqual Amorós, el "santero" de Vila-real, el mestre imatger que va guiar també els passos inicials de José Ortells i de Julio Fuster. Tenia aleshores setze anys i una inclinació artística manifesta ja a les classes de l'escola dels frares franciscans i a les activitats culturals en les que participava a diverses associacions locals. Fill de Pere i de Carme, llauradors sense massa mitjans econòmics, després d'haver passat els horrors de la guerra civil, les perspectives d'una difícil postguerra l'espenten prompte a buscar una forma de treball adaptada a la seua capacitat i sensibilitat i per això l'obrador de l'imatger Amorós al carrer de Bayarri, és un lloc adient per a començar a obrir-se en el camí de la vida.

Aprenentatge artístic

Amb Amorós col•laborarà activament reparant moltes de les malifetes derivades del conflicte bèl•lic: el retaule de l'ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, la mateixa imatge de la patrona, i a l'església Major, el sant Jaume de l'altar principal, sant Antoni, la Divina Aurora... Quan mor el "santero", al 1943, serà Pedro Gil qui anirà completant les obres inacabades i inclús atenent els nous encàrrecs, com el que li fa la colònia catalana establerta a la ciutat arran del funcionament de la fàbrica de la família Marcet. Per a ells tallarà una magnífica Marededéu de Montserrat, situada inicialment a l'església del Carme i que es pot vore ara al Museu del Pouet de la basílica de sant Pasqual.

Amb vint anys, es fa mereixedor del premi convocat per la Diputació Provincial i obté, gràcies al bust amb que representa el seu germà Manuel, una recompensa econòmica de deu mil pessetes de les d'aleshores i, sobretot, la satisfacció d'una beca amb la qual pot acudir durant tres cursos a l'Acadèmia de Belles Arts de València per tal d'afermar tècnicament els coneixements artístics que havia estat desenvolupant de manera pràctica i efectiva al seu poble nadiu.

Vocació religiosa

Al 1949, un altre horitzó ha anat obrint-se davant dels seus ulls i Pedro, amb una decisió molt ben reflexionada, demana l'ingrés a la Companyia de Jesús i de seguida, deixant a un costat les eines del treball escultòric, passa el període de postulació a Sant Cugat del Vallés i, al setembre de 1950, comença a realitzar els estudis de Noviciat al monestir de Nostra Senyora de Veruela on, al cap de dos anys, fa els seus primers vots religiosos i inicia la seua vida com a jesuïta essent sagristà de la comunitat.

Quan, en 1954, és destinat com a porter del col•legi de la Companyia a Raimat (Lleida), Pedro disposarà del temps i l'oportunitat de reprendre la seua afecció artística i comença novament a esculpir imatges, les primeres de les quals una Verge Maria amb el Nen Jesús als braços que més tard va ser adquirida per la comunitat de monges carmelites de Lleida, no sense que Pedro fera algunes adaptacions apropant-la a l'hàbit de les religioses, i un sant Francesc Xavier per al juniorat del Centre jesuïta. A l'any següent li és encarregada la sagristia de la Residència de Nostra Senyora de la Victòria, a Barcelona, i allí es trasllada Pedro Gil assolint un destí del que, pràcticament, ja no es mourà, si no és per fer els seus darrers vots al Palau del Sant Duc de Gandia.

Durant els següents trenta-sis anys Pedro romandrà al servei de la Comunitat barcelonina del carrer Palau, portant endavant les tasques de porter i sagristà, i atenent els hostes del col•lectiu jesuïta. La senzillesa del seu caràcter, la seua afabilitat i obertura als demés, una ingènua bondat natural que li portava permanentment el somriure als llavis, acompanyen tota una vida d'obediència i servei, inundada d'autèntica fidelitat evangèlica. I, tot temps, Pedro Gil va continuar aplicant la seua capacitat estètica creant incansablement noves imatges per atendre els encàrrecs que, de manera continuada li anaven arribant.

Un artista de l'esperit

Entre 1955 i 1961 va continuar estudis de perfeccionament a l'Escola Massana d'Arts Suntuàries i, habilitant com a taller una dependència de l'edifici, dedicava les hores que li permetien les ocupacions religioses a tallar nombroses escultures dedicades tant a centres de la Companyia de Jesús, Residències, Missions, Esglésies, col•legis i cercles culturals, com a capelles i temples parroquials tant espanyols com de l'estranger.

Si en una primera etapa Pedro Gil es va sentir deutor i vinculat a la tradició de la imatgeria policromada, l'esperit del Concili Vaticà II el va animar a cercar nous models estètics en les corrents escultòriques contemporànies, aconseguint obres d'empenta molt característiques i on va saber ajuntar als models artístics més pròxims a la sensibilitat del moment, la seua intensa espiritualitat nascuda de la sinceritat de la seua fe i de la profunda reflexió personal.

Un balanç global de la producció escultòrica de Pedro Gil supera les 180 peces que temàticament, poden desglossar-se d'aquesta manera: setanta representacions de Jesucrist, seixanta-vuit imatges de la Verge Maria (de les quals 23 Immaculades), quaranta-cinc figures de distints personatges sagrats, a banda d'altres talles ornamentals. A banda, cal considerar prop de dos-cents conjunts i figures modelats en terracota: retrats, imatges costumistes i, sobretot, els nombrosos diorames i conjunts de naixements repartits en col.leccions particulars i d'organismes públics.

Malgrat les dificultats per poder efectuar un catàleg exhaustiu de la seua obra, donades les condicions en que va ser realitzada, es pot considerar documentada una bona part d'aquesta producció repartida per lloc tan diversos com Argentina, Colòmbia, Paraguai, Xile, Itàlia, Ìndia, Rhodèsia i Espanya (Catalunya, Castella, Canàries, Balears, Aragó, Extremadura, La Rioja i València).

L'escultor Pedro Gil va morir a Sant Cugat del Vallés (Barcelona) el 7 de desembre de 1993.

Font: "L'escultor Pedro Gil Moreno", Jacinto Heredia Robres ("Cadafal", maig 2004)