La capella dels franciscans
Adquirit finalment per un grup d’inversors catòlics, el 6 de febrer de 1878 el monestir va ser ocupar per un grup de frares franciscans que, reintregant-lo novament a l'ús religiós emprengueren la restauració i ampliació del conjunt conventual, afegint un tram a la part davantera de l'església, fent avançar la façana, i erigint un altar nou a la capçalera de la nau. Sobre aquest, i enlairat per sis grosses columnes ovals amb base de marbre, s’enlairava un airós baldaquí, conjunt que encara se conserva, tot i que ara cobrint un senzill altar seguint les orientacions emanades del Concili Vaticà II.
A principis del passat segle, la comunitat franciscana decideix una pregona ampliació de l’espai, enderrocant el mur de la capçalera i creant a la banda del “barranquet” una espaiosa capella “de la Comunió”. Amb data 29 de març de 1901, l’ajuntament autoritza la sol•licitud d’obres formulada pel pare Francisco Ramonet i els veïns José Pascual Pérez Flors i José Pérez Bonet.
Les obres foren encarregades al mestre constructor Pascual Llop Pitarch, conegut com “l’escolanet” per la seua afecció religiosa i les diverses obres bastides en edificis de tal caràcter. Pascual Llop va ser (amb dues germanes monges i un germà franciscà) va ser així mateix pare de tres fills carmelites, un dels quals el pare Luis María Llop, escriptor amb el pseudònim “Azael”.
Sobre una base rectangular exterior de catorze metres d’amplària per 22 de longitud, el recinte interior presenta una forma el•líptica que s’eleva fins als quinze metres d’alçada, coberta per una volta de rajola. Separada d’aquesta per una menuda cambra d’aire, la coberta exterior de teules adopta la forma de vaixell invertit, amb una doble vessant de suau curvatura a la part central, el nervi de les quals s’obri als dos extrems en altres quatre nervadures que composen tres triangles de teules a cada costat. Al 1987 va ser necessària una intensa reparació de l’enorme volta, col•locant una làmina d’acer tot a l’entorn de la seua base.
A l’exterior mostra un perímetre rectangular al primer cos, mentre que a la meitat superior adopta una forma poligonal, amb huit cares desiguals que s’adapten a l’el•lipse interior, i quatre cobertes triangulars als angles del cos inferior. L'espai entre la base rectangular i el parament corb interior deixa dos menudes estances triangulars a la part posterior del recinte, il·luminades per sengles finestrals. El recobriment extern combina un sòcol de pedra a tota la base, d’uns seixanta centímetres d’alçada, sobre el qual hi ha un altre de rajola i finalment murs de morter.
La senzilla decoració té un caràcter eclèctic atenent les diverses models del moment. Així els grans paraments dels murs apareixen bordejats d’una sanefa dentada, el mateix que les diverses obertures que, en el cas dels finestrals adopten senzilles formes d’ogiva o una llinda arrodonida als cantons superiors. La porta d’accés presenta a la part alta tres lòbuls de caire neomudèjar, aplanat i de majors proporcions el central. Sobre ella i al segon cos hi ha un finestral amb mainell, rematat per una màndorla còncava possiblement destinada a acollir algun relleu o pintura. Aquesta mateixa distribució de la finestra amb l'òval superior es repeteix a la capçalera de l'edifici i a la part contrària a la porta, que dona a l'hort del convent franciscà.
