Caixa d'Estalvis de Vila-real
La Caixa va iniciar el seu treball amb un capital social en accions per un import de 8.625 pessetes. L’èxit de la entitat va ser notable, de manera que al segon any assolia una solvència econòmica de tres milions de pessetes, participant així activament en el desenvolupament de la vida municipal. En els primers vint anys de funcionament el saldo dels impositors va ultrapassar els set milions, amb un volum global de cinquanta milions en préstecs personals el 80 per cent dels quals va ser destinat a la rompuda de 40.000 fanecades de terres de secà i la plantació de cultius d’agris.
Seu central
A l’agost de 1930, sent President el metge D. Joaquín Coret Moreno, es va decidir la construcció d’una nova seu ocupant el solar de dos cases al carrer Major de sant Jaume, al cantó cap al raval de sant Pasqual. Aconseguit el permís municipal, s’encarrega el projecte a l’arquitecte Eugenio Pedro Cendoya Oscoz, que ja havia realitzat a la població tres anys abans la façana del Sindicat Catòlic Agrari al carrer de sant Antoni. El jove Cendoya, que també a Vila-real atendria l’encàrrec de l’Ajuntament per a urbanitzar el Termet de la Mare de Déu de Gràcia (un magnífic projecte, interromput per la Guerra Civil i del qual sols es va realitzar l’escalinata d’accés a l’ermitori i l’edifici que és actualment Alberg), era aleshores un arquitecte molt famós per haver guanyat el concurs per a la realització del Palau Nacional a Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Per a la Caixa va dissenyar una sòlida construcció, molt representativa del caràcter financer al qual estava destinat l’edifici. El conjunt queda culminat per una escultura al·legòrica, obra de José Ortells, que representa en estructura piramidal les figures de l’Estalvi, protegint amb el seu mant el Treball Agrari i la Família. L’edifici va ser inaugurat el dia 12 de novembre de 1933.
Malauradament, al desembre de 1935 la Caixa va patir un greu desfalcament de dos milions de pessetes per unes operacions financeres realitzades amb excés de confiança amb un client habitual, que varen posar l’entitat al límit de la fallida, situació agreujada als mesos posteriors per l’esclat de la Guerra Civil. Acabada aquesta es varen iniciar gestions amb la Caixa d’Estalvis i Munt de Pietat de València, culminades amb l’absorció per aquesta de la Caixa local al mateix temps que es compensava el gran dèficit que s’arrossegava als darrers anys. La signatura de la integració es va produir de manera solemne i a satisfacció de totes les parts implicades el 26 d’octubre de 1941. Posteriorment, i per la fusió de la Caixa de València amb la de Castelló i altres entitats d’estalvi valencianes, el magnífic edifici de l’antiga Caja de Ahorros de Villarreal va passar al patrimoni de la nova entitat Bancaja, posteriorment integrada en "Bankia".
