El projecte "Cendoya"

El 30 d'abril de 1932 l'Ajuntament de Vila-real, presidit pel Sr. Manuel Usó Jarque, i a petició de la Comissió Municipal d'Hisenda, va prendre la decisió d' encarregar al prestigiós arquitecte barceloní Eugenio Pedro Cendoya i Oscoz, ben conegut per altres realitzacions a la ciutat, en especial l’edifici de la Caixa d'Estalvis de Vila-real, la “Urbanització del Termet de l'Ermita de la Mare de Déu de Gracia”. Es sense dubte, i més tenint en compte la data de l’encàrrec, un dels més ambiciosos projectes urbanístics que mai s'ha plantejat l’Ajuntament de Vila-real, i que d'haver-se dut a terme la visió del Termet i de l’ermitori seria hui totalment diferent.

El paratge de l’ermita tenia tot temps una gran concurrència de veïns que anaven a passar el dia o a estiuejar, bé fora pel intens atractiu que l’ermita feia sobre els vila-realencs per la seua tradició devota o per l'encant i atractiu de l’entorn natural. Del que es tractava era de convertir la zona municipal en un nucli d'activitats esportives, culturals, socials i d'esbarjo que estigués en funcionament tot l'any amb les màximes garanties de qualitat i d'higiene, seguint la filosofia del moviment "Higienista", i no sols durant l’estiu i en unes condicions precàries en l’hostatgeria a les dependències de l’ermitori, en el que malgrat de les incomoditats els veïns feien llargs torns per poder llogar una habitació al preu de 1,50 pessetes diàries.

A més, els que allí anaven a dinar o berenar, tan sols tenien una sèrie de foguers a l'aire lliure amb el resultat de que la bonica albereda a la vora del riu, era sempre plena de brutícia i fems. La transformació del paratge era un potencial focus d’atracció inclús comarcal, així com una font d’ingressos per a les arques municipals.

L'arquitecte Cendoya, amb data 14 de setembre de 1934, va lliurar a l’Ajuntament de Vila-real el disseny definitiu de la urbanització del Termet (l’avantprojecte és va presentar en desembre de l'any 1933). El Projecte, sota el lema de "mucho aire y mucho sol" es realitzava en dos gran àrees: esportiva i social. Segons l'autor aquestes deurien agrupar-se i lligar-se formant tres nuclis de distint caràcter:

1- Nucli d'Esports de gran afluència.- Constituït per l'Estadi, per a grans partits i campionats, concursos, exhibicions, etc. Preparat per a rebre la gran afluència d' espectadors tant de Vila-real com de les poblacions del voltant, deuria tenir accessos i sortides fàcils per a les grans aglomeracions.

2.- Nucli de relacions i vida social.- Format per un gran Hotel, refugis, cafè, restaurant i sala de festes de l'Hotel, pavelló i camps de jocs, piscina i platja artificial, pistes per a concursos i exhibicions de tennis, zona de relació familiar, reunions de la joventut, llocs per a xerrades, berenars, passeigs i relacions socials.

3.- Vivendes.- Cases aïllades o semi aïllades, mercat, galeries comercials per poder donar servei a la gent que aniria a viure o passar temporades en aquesta ciutat jardí i que serien llogades per l’Ajuntament als veïns que ho demanaren.

El nucli esportiu estava format per un estadi que ocupava 12.704 m2, i tenia un camp de futbol amb unes dimensions de 96 x 54 mts. (reglamentàries en l’època). Darrere de les porteries n'hi havia dos semicercles on es podrien realitzar les modalitats atlètiques que ho precisaren i envoltant-lo tot una pista de cendra de 400 mts. amb dos trams per a poder fer carreres de 100 m. i les diverses modalitats de carreres a peu.

Al voltant, estava situat un velòdrom, construït amb formigó, amb una amplària de pista de set metres amb el seus peralts envoltant els dos semicercles de la pista. Al dissenyar-lo d'aquesta forma es reduïa al mínim l'espai precís en aquest tipus d’instal•lacions i es donava cabuda al major nombre d'espectadors, establint dos grades al llarg de les dues rectes de la pista i deixant lliures d'espectadors les zones ocupades pels peralts del velòdrom, gaudint així tothom d' una bona visió dels espectacles. Una de les grades era coberta, dedicant la part baixa de la mateixa, a vestidors, taquilles, magatzems i demés serveis necessaris en aquests tipus d'instal•lacions. La capacitat de l'estadi era de 6.800 espectadors, dos mil en la grada preferent i la resta a la general.

No acaben amb això les instal•lacions esportives que aquest projecte contemplava. A més a més de la zona per a grans espectacles, contava amb una piscina per a nadar de 33'33 x 12, mesures reglamentàries fins fa ben poc, amb tres trampolins de 3'5 i 7 m. d'alçada on poder fer competicions de salts i platja artificial per a poder prendre banys de sol, seguint la moda del moment.

Hi havia previstes igualment tres pistes de tennis, una de les quals amb grada per a concursos i exhibicions, camps de joc on poder practicar el croquet, mini golf, etc. ; tant la piscina com la pista central de tennis estaven comunicades directament amb l'Hotel.

Es contemplava la possibilitat de desenvolupament urbanístic i arquitectònic bé per part de l’Ajuntament com a iniciativa municipal o conjuntament amb alguna empresa privada, però les circumstàncies polítiques, l’esclat de la guerra civil i les dificultats econòmiques de la postguerra paralitzaren les possibilitats de dur a terme l’ambiciós projecte.

Del conjunt urbanístic dissenyat per Cendoya queden com a mostra tan sols un edifici, l'actual Alberg Municipal, en principi quatre xalets adossats, encara que no es varen respectar els plànols originals, de la qual cosa es va queixar l’arquitecte i que es va fer com una prova pel que sembla; i la gran escalinata amb bancs laterals que condueix a la placeta de l’ermitori. Pel que fa a l’actual emplaçament de la piscina descoberta bastida als anys setanta, tant l'emplaçament, com la distribució dels espais coincideixen en línies generals amb la concepció original del projecte dels anys de la II República.

Font: Bellés Nebot, Juan José, “El projecte Cendoya” (“Cadafal”, setembre 1998)