Joan II d'Aragó
Joan II el Gran ( Medina del Campo 1398 - Barcelona 1479 ), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília (1458-1479) i de Navarra (1425-1479); Duc de Montblanc (1412-1458), i de de Gandia (1433-1439) i (1461-1479); Comte de Barcelona (1458-1479) i de Ribagorça (1425-1458).
Fill segon de Ferran I d'Aragó, dit el d'Antequera, el primer rei de la dinastia dels Trastàmares a Aragó, i de la seua muller Elionor d'Alburquerque. En pujar al tron el seu pare, li concedí el títol de Duc de Montblanc. Fou germà d'Alfons el Magnànim, al qual succeí a la seua mort.
Contingut
Política interna
El 1419 pel seu casament amb Blanca I de Navarra rebé en dot la herència d'aquesta. Així el 1425 ambdós foren coronats reis de Navarra. Joan es mantingué, però, allunyat dels afers de Navarra que foren solucionats per la seua esposa, mentre ell ajudava al seu germà Alfons V en la conquesta fallida de Nàpols el 1435. El 1425 rebé el comtat de Ribagorça del seu germà Alfons el Magnànim, el qual l'havia heretat a la mort, sense hereus legítims, d'Alfons V de Ribagorça. Un cop Joan fou nomenat rei d'Aragó el 1458 el concedí al seu fill, el príncep Ferran.
El 1433 rebé també el ducat de Gandia d'Hug de Cardona, administrador provisional, que se'n féu càrrec des de la mort d'Alfons V de Ribagorça. El 1439 el cedí al seu fill Carles de Viana. A la mort d'aquest el 1461, el títol passà a la Corona fins el 1485, quan el ducat és adquirit per Pere Lluís Borja (primer duc borgià de Gandia i fill del papa Alexandre VI), després de satisfer un deute que el rei tenia des del 1470 amb la ciutat de València, en el que Gandia actuava com a penyora. Però la prematura mort de Pere Lluís va fer que heretés el ducat el seu germà Joan Borja.
El 1445 fou derrotat a la batalla d'Olmedo (Castella), per Joan II de Castella, posant fi així a les disputes d'ambdós monarques.
Núpcies i descendents
El 6 de novembre de 1419 es casà per poders a Olite, i el 10 de juny de 1420 ho feu en persona a la catedral de Pamplona amb Blanca I de Navarra, filla de Carles III de Navarra i vídua de Martí el Jove. Aquesta li aportà en dot el Regne de Navarra. D'aquesta unió tingueren:
- el príncep Carles de Viana (1421-1461)
- la infanta Joana d'Aragó (1423-1425)
- la infanta Blanca II de Navarra (1424-1464), reina de Navarra
- la infanta Elionor I de Navarra (1426-1479), reina de Navarra
L'1 d'abril de 1444 s'acordà a Torrelobatón el nou compromís del príncep Joan amb Joana Enríquez, si bé l'enllaç entre tots dos no es realitzà fins el 7 de juliol de 1447 a Calataiud. Aquesta era filla de Fadrique Enríquez, almirall de Castella i rival polític d'Álvaro de Luna. D'aquest matrimoni en nasqueren:
- la princesa Elionor d'Aragó (v 1447-?), morta molt jove
- el príncep Ferran el Catòlic (1479-1516), rei d'Aragó i Comte de Barcelona
- la princesa Joana d'Aragó (1454-1517), casada el 1476 amb el seu cosí Ferran I de Nàpols.
- la princesa Maria d'Aragó (1455-?), morta molt jove
Abans, en 1417, havia tingut amb Leonor d'Escobar un fill, al que varen posar Alfons d'Aragó, primer duc de Vilafermosa. Sembla que es tractava d'un matrimoni morganàtic que Joan va intentar anul·lar per casar-se amb Blanca I de Navarra i així poder ser rei. A més, amb alguna noble del llinatge dels Avellaneda, tingué a Joan d'Aragó, arquebisbe de Saragossa
El problema navarrès
Incomplint el testament de la seua primera esposa, en el qual lliurava el Regne de Navarra al príncep Carles de Viana, Joan tan sols concedí a aquest la lloctinència del regne, cosa que motivà un conflicte entre pare i fill. Això va motivar una Guerra civil navarresa entre els beamontesos, partidaris de Carles, i els agramontesos, partidaris del rei. El 1452 s'enfrontaren a la batalla d'Aibar (Navarra) on Carles fou derrotat, fet presoner i desheretat. Un cop Carles fou alliberat, el 1452, Joana Enríquez va mostrar tota la animadversió possible vers aquest, i conspirà contra ell per tal que el fill que en aquells moments acabava de parir, l'infant Ferran, fora l'hereu del regne. Carles llavors marxà cap a Nàpols per restar sota la protecció del seu oncle, Alfons el Magnànim.
El 1454 Joan II fou nomenat lloctinent general de la Corona d'Aragó per part del seu germà Alfons. Aquest morí sobtadament el 1458 i Joan fou designat successor a la Corona d'Aragó. El 22 de novembre de 1458 va entrar oficialment a Barcelona. Però al tornar a retenir altre cop al seu fill Carles de Viana, es guanyà l'enfrontament amb les autoritats catalanes. Les Corts Catalanes, reunides a Lleida el 1460, van demanar a Joan II alliberar el seu fill, forçant una concòrdia i el Príncep de Viana fou rebut a Barcelona el 31 de març de 1460 com a príncep hereu.
El 21 de juny de 1461 mitjançant la Capitulació de Vilafranca, es va prohibir al rei entrar a Catalunya sense el permís de les Corts i on es va afeblir el poder reial. La mort el 23 de setembre de 1461 Carles de Viana a causa d'una malaltia pulmonar (tot i que la versió popular diu que fou enverinat per ordre de Joana Enríquez), i l'incompliment de la Capitulació de Vilafranca va provocar l'inici de la Guerra civil catalana. Una guerra que va coincidir en el temps amb la revolta dels pagesos remences.
Guerra civil catalana 1462-1472
El rei Joan II va aconseguir mantenir la fidelitat d'Aragó, València i Sicília mentre la Generalitat s'oposà a ell i el desposseí de la corona. L'exèrcit de la Generalitat de Catalunya, sota les ordres de Roger Pallarés, va assetjar la reina Joana i el seu fill Ferran a la fortalesa de Girona. La reina es va mantenir ferma en la defensa de la ciutat fins que van arribar les tropes del rei, que ajudades per tropes franceses de Lluís XI van aixecar el setge. El preu de l'ajuda francesa foren 200.000 doblers d'or a pagar en un any. Com a garantia de pagament, però, s'oferiren l'illa de Sardenya i el Rosselló, que passarien al regne francès en cas de no efectuar-se el pagament, com així va ser.
Al llarg de la Guerra civil la Generalitat de Catalunya oferí la corona a diversos nobles, entre ells Enric IV de Castella, que fou nomenat comte de Barcelona i senyor del Principat, però a qui la noblesa castellana l'obligà a abandonar Catalunya. També foren designats Pere el Conestable de Portugal, que fou vençut per l'infant Ferran a Calaf, i Renat I de Nàpols
Joan II va mantenir les lluites fins i tot cec i amb setanta anys ajudat pel seu fill Ferran. El 1472 va aconseguir entrar a Barcelona, obligant als rebels a rendir-li obediència. Aquell mateix es realitzà la Capitulació de Pedralbes que posà fi al conflicte armat entre els dos bàndols i on es mostrà clement amb els vençuts.
Va morir a Barcelona el 19 de gener de 1479, i està enterrat al Monestir de Poblet. Al Regne de Navarra fou succeït per la seua filla, Elionor I de Navarra, nascuda del seu primer matrimoni. A la Corona d'Aragó fou succeït pel seu fill Ferran II , a qui havia promès en matrimoni el 1469 amb la infanta Isabel de Castella, futura Isabel I de Castella.
